Paco Blay

Tothom ho diu: davant una crisi tan brutal (més per a uns que per a altres), cal canviar de model. Sí, però quin? Fa unes setmanes, en un debat organitzat pel BLOC d’Albaida, un destacat representant empresarial tèxtil (Pepe Serna) contava amb amargura que, en l’època de «bonança», si acudia un empresari a demanar un crèdit a un banc per la seua indústria, li posaven molt problemes; si a continuació entrava un promotor immobiliari a demanar el seu, tot eren facilitats. I concloïa: cal un canvi de model productiu, administratiu i educatiu.

El monocultiu de la rajola («el mal de l’holandés», com va dir Rafa Beneito) ha fet molt de mal, sobretot a la indústria, la menys culpable de la crisi, i cal revisar-lo (ho diuen empresaris, eh?). Però això mateix ja ho avisaren experts en 2006, i el govern valencià del PP no en va fer cas: açò era el paradís de les «oportunitats», deia (de l’agiotisme, diríem nosaltres). Però la realitat és que el valencians som cada vegada més pobres: han faltat polítiques industrials i agràries, fonamentals al País Valencià, i el PP ha endeutat de forma insostenible l’hisenda pública en projectes multimilionaris de dubtosa rendibilitat econòmica i social. «L’eix de la prosperitat» mai no ha existit.

I ara què fem? Com minimitzar les conseqüències negatives d’aquestes polítiques errònies? Com corregir les mancances del passat? En definitiva: què fareu ara, senyors del PP?

Alguna cosa sembla que està canviant. Però sols aparentment. Ho expliquem. El passat 13 de gener la Generalitat presentava el seu Pla Estratègic per la província d’Alacant, síntesi de vàries propostes prèvies, segons van advertir. En el fons va ser una confessió implícita del fracàs del seu model econòmic. Es reconeixia que la renda «per càpita» havia baixat en els darrers anys (si ja ho deia l’informe de FUNCAS!), que la productivitat de les nostres empreses era baixa (ara se n’adonen?), que hi havia deficiències en infraestructures (quantes vegades ho hem dit?), que la costa tenia un nivell d’ocupació excessiu (però si blasmaven dels ecologistes perquè deien això mateix…!), etc. El titular del diari «Información» sobre el fet és ben expressiu: «El Plan Estratégico del Consell propone cambios para evitar la excesiva dependencia del ladrillo».

Què proposa la Generalitat per a combatre aquesta crisi del (seu) model? Tot un paquet de mesures, sensates per descomptat però ben poc originals: moltes ja les dèiem des de l’oposició fa temps -i no ens feien cas-, i altres -la majoria- són les que van repetint-se dia rere dia en la majoria dels foros, o en articles d’opinió, o en taules rodones sobre la crisi: innovació, formació, productivitat, competitivitat, infraestructures, formació, transferència de tecnologia, avals a les empreses, i un llarg etcètera.

Per a un servidor tot açò li recorda la tornada d’una coneguda nadaleta, fum, fum, fum, que és en definitiva l’estratègia mediàtica del PP, quasi cansina: anunciar grans projectes o idees per a contrarestar notícies negatives (l’atur del País Valencià és dels més alts d’Europa), però que al final resulten solament fum quan no simples mentides. (El conseller Blasco se la sap molt bé, aquesta). Si fins ara ni el govern del senyor Camps ni els alcaldes del PP han fet res del que ells mateixos proposen ara, res del que ara anuncien té la més mínima credibilitat que vaja a complir-se. És més que dubtós que el PP vaja a portar endavant un Pla que necessita moltes inversions, les quals no estan disponibles en les arques autonòmiques perquè s’han balafiat en Fórmules 1, i America’s Cup, i edificis caríssims… Si en temps de «creixement» i de relativa abundància econòmica no les han fet, com les van a fer en temps de crisi i de baixada brusca de la recaptació? La culpa la tindrà, ja ho veuran vostés, Zapatero.

P.D.- Al marge que no es pot dividir l’economia per fronteres «provincials» (Gandia-Dènia i Ontinyent-Alcoi tenen problemes semblants), el Pla Estratègic esmentat és, per altre costat, una autèntica vergonya per a les comarques d’interior, sobretot les històricament molt dinàmiques i actives des del punt de vista industrial: l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. No existeixen a penes per al Pla. Ni estaran en el corredor mediterrani, ni els faran ferrocarrils, ni participaran de l’economia «creativa», ni hi hauran inversions estratègiques, ni es potenciaran els paisatges o l’agricultura dels pobles deprimits (amb indústries agroalimentàries, posem per cas), ni res de trellat. Solament turisme per als considerats «pobles tranquils d’interior»! La mare que els va…! Massa gent calla, sobretot el PP d’Alcoi que renuncia fins i tot a queixar-se!

«Fides, libertas, amicitia,
praecipua humani animi bona»

Hi ha persones que cauen bé a tothom: per la seua bonhomia, pel seu tarannà, pel seu caràcter, per la conversa, per l’educació, pels coneixements, per l’actitud, pel que conten els altres… Aquesta és la impressió que sempre m’ha causat Adrián Miró.

Quan no el coneixia personalment, gaudia de tot el que li llegia, tant els articles que publicava amb certa regularitat en el periòdic Ciudad com els llibres que anaven arribant a les meues mans. A més dels temes que tractava, sempre interessants i tractats amb una gran sensibilitat cultural, ho feia amb un llenguatge correcte, perfecte i circumspecte, molt acurat en tots els sentits però sense afectació; es notava que era poeta per la manera com tractava les paraules, com utilitzava les imatges, com resolia sintàcticament passatges difícils. Tot i que tractava temes tan diversos com la història, la literatura, la pintura, la política o la música, quasi sempre baix el prisma del seu Alcoi, traspuava sempre saviesa, erudició, compromís, «finezza»… Era evident que darrere aquells escrits hi havia, per damunt de tot, un home bo, sensible, atent, curiós, apassionat, independent.

No em vaig equivocar. Quan ja me’l van presentar, vaig reafirmar la primera impressió. Adrián Miró era tot el que m’havia imaginat, i que darrere els escrits hi havia un humanista, o un «il.;lustrat», tant se val, un home de cultura i visió universals que projectava bàsicament -però no exclusivament- des de les seues arrels alcoianes. Adrián sabia mantenir un equilibri perfecte entre el seu entorn local més proper, Alcoi, i els problemes del món; un precedent del que avui s’anomena la «glocalització». Des d’aleshores he mantingut amb ell una irregular i permanent relació, fins avui, i per això em considere molt honorat de la seua amistat.
A risc de reduir a uns pocs trets la complexitat d’una personalitat tan polièdrica com la d’Adrián, pot afirmar-se que les característiques bàsiques que Tàcit indica com als principals bens de l’esperit humà -la fe, la llibertat i l’amistat-, es donen plenament en el nostre Adrián.

Fe. Encara que la paraula llatina «fides» pot significar moltes coses (confiança, fidelitat, convicció…), ho agafem per la part que ara interessa: Adrián és un home de conviccions (democràtiques), de principis (inequívocament progressistes), d‘ideals (plenament ètics), als quals mai no ha renunciat i sempre s’ha mantingut fidel. El seu món espiritual és molt sòlid, com una roca que sempre inspira confiança.

Llibertat. Sempre s’ha considerat un home lliure de pensament, independent de criteri sobre qualsevol tema, allunyat de tota facció o sectarisme. I açò li dona un alt valor: la coherència i la honestedat per damunt de tot. Qualitats aquestes difícils de trobar -i de mantenir- en els temps que corren, on tot s’interpreta i es jutja, com deia Arniches en Los caciques, en clau de «otristas» o «miistas». Adrián és lliure d’uns i altres, i sempre ha afirmat i guardat gelosament la seua llibertat personal, valor inestimable en la nostra societat.

Amistat. Una de les qualitats que més el caracteritzen. Tant durant la seua estança a Paris com després a Alcoi, ja jubilat, ha tingut -i mantingut mentre ha estat possible- molts amics, els ha estimat, i l’han estimat. És un bon amic per als amics: «amicus amico», que deia Plaute. Carlos Palacio, Amando Blanquer, Joan Valls, Ramon Castañer… han passat per sa casa amb molta freqüència, tant la de Paris com la d’Alcoi. I ara encara en té més, d’amics: el CAEHA, que l’ha fet President d’Honor i ha proposat el reconeixement a l’Ajuntament, la gent del teatre i de la música, els amants de les bones lletres…, i tants i tants que s’han sumat a l’homenatge.

Adrián, fill predilecte d’Alcoi. Un honor per a la ciutat.
Moltes gràcies i… «ad multos annos».

Ja sé que el segon diumenge de maig no és el de Glòria: és la Mare de Déu dels Desemparats, Festes a Muro, etc. Però va ser un diumenge per a recordar. De glòria realment. Dos esdeveniments -millor dit, tres- el van marcar: la visita a les cases rurals del terme d’Alcoi per part de membres de la Plataforma antihotel a la Font Roja, el Concert «Et in terra Pax», i el campionat del nostre «Deportivo». Explicaré els dos primers. El tercer ja l’he celebrat i encara em dura l’alegria.

a) Visita a les Cases Rurals. Una experiència força interessant. De debò. Tothom en va quedar satisfet. Amb un autobús de gom a gom i varis cotxes particulars vam visitar, i per aquest orde, la Safranera, Bons Aires, la Mota i el Pinar. Quatre establiments i quatre tipologies d’ofertes i serveis diferents: amb restauració o sense, en pla familiar, tipus hotel tradicional amb suite de luxe, albergs i lliteres per a joves, apartaments per llogar…

En tots hi ha piscina, llocs d’esbarjo i de jocs per a xiquets; tots estan ubicats en paratges impagables, amb vistes magnífiques; alguns fins i tot tenen cavalls i burrets per muntar, altres tenen les gallines soltes… en definitiva, la natura està present i es pot passar un dia o una setmana de forma magnífica en el Parc Natural de la Font Roja.

Va ser una visita-excursió realment memorable, i s’ho vam passar molt bé. Des d’ací vull agrair el tracte més que amable que vam rebre per part del seus gestors, als quals desitgem tot tipus d’èxit. Per cert, malgrat les oneroses inversions que han hagut de fer i el calvari administratiu que han hagut de recórrer per tal d’obtenir tots els permisos necessaris, no s’entèn que amb les seues mans llavades, i per simple tossuderia, la Diputació vulga fer un Hotel que no solament no fa falta sinó que a més perjudicarà als emprenedors que han apostat per instal.;lacions sostenibles fent una competència deslleial.

b) Concert «Et in terra Pax». Memorable també. Excel.;lent el plantejament dels organitzadors, el Centre Instructiu Musical Apolo i el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA): pau a la terra. Recordar els 70 anys de la fi de la guerra civil des del punt de vista del dolor de les víctimes, de tot tipus, i d’extraure ensenyaments de la intolerància ha estat un encert. Oblidar? No. Recordar, però per a aprendre. I recordar-ho des de l’estima al respecte mutu i als que van sofrir.

És perfecte l’equilibri entre els tres elements que formaven part de l’espectacle: les peces musicals de Carlos Palacio, Joan E. Canet Todolí, Miguel Asins Arbó i Jan van der Roost, dirigides per Àngel Lluís Ferrando; la lectura/escenificació que acompanyaven l’audició dels textos d’Àngel Beneito (textos per al moment), Miguel Hernández («Viento del Pueblo») i Charles Hamilton Sorley («Et in terra Pax» que li dona nom al concert), a càrrec dels actors Pepa Miralles i Pep Sellés); i les imatges en «powerpoint» que es projectaven al fons sobre Alcoi i altres ciutats en guerra, preparades per Gilberto Dobón.

Vam eixir tots emocionats. L’efecte catàrtic («purificador») que diuen els experts que tenen les tragèdies gregues, es va donar el diumenge a Alcoi entre els que vam assistir al concert. El cartell de Luis Sanus (uns avions que bombardegen amb notes musicals) i el disseny de Samuel Ruiz, arrodoneixen una jornada a recordar.

L´espectacle és exportable a qualsevol municipi, ja que és una magnífica forma de recordar els 70 anys de finalització de la guerra civil; i ho és des d’una dimensió exquisida amb tots els que la van sofrir apostant per una cultura de pau. Animem a alcaldes i regidors de cultura a contractar-lo. No se’n penediran. (Ah! No tinc comissió, però sí telèfons i adreces).

La pregunta no és ociosa. Els moments actuals de crisi ens obliguen a accentuar les reflexions, els debats, les lectures… i la imaginació sobretot. Res no serà igual en el futur. Almenys serà diferent de com ha estat fins ara. I hem de procurar estar ben situats per a quan «passe tot», i prendre les decisions oportunes per tal d’encertar en el camí a recórrer.

L’economista català Ramon Tremosa va publicar fa uns mesos una aportació força interessant, de la qual paga la pena resumir ací algunes idees i propostes pel que suposen d’esperança i optimisme per a les nostres ciutats i empreses, sobretot pels «actius» que encara tenim. Sobre dos conceptes incidiré solament: la logística i la megaregió.

A) Logística. És evident que, com afirma tothom, s’ha de continuar mantenint l’estructura industrial, fomentar el turisme, impulsar la innovació i la formació, etc. Però, serà suficient? Segurament no. Tremosa afirma que «al segle XXI Àsia serà la fàbrica mundial del món», i anirà retallant percentatges de producció a Europa. Què fer, doncs? Ell ho té clar: una part del negoci futur serà la distribució, la logística. I la Mediterrània està molt ben situada per a aquesta activitat. Si els propers vint anys són com els últims vint -de lliure comerç-, la nostra Mediterrània acollirà el volum de comerç intercontinental més important del món. Els fluxos de mercaderies d’Àsia a Europa -i viceversa-, i també des d’Àfrica quan emergesca -ja està en camí-, tindran en la Mediterrània un mar imprescindible.

Els nostres ports estan, en aquest sentit, perfectament situats per a aquest negoci de futur. De fet, els de Barcelona i València ja són líders a la Mediterrània: al 2007 superaren a Marsella i Gènova en trànsit de contenidors. Podem afegir els ports d’Alacant, de Tarragona… i altres factors complementaris com la capacitat exportadora de Catalunya i el País Valencià -els més grans d’Espanya-, la unitat monetària de l’euro, el clima, els respectius hinterlands… i ja tenim un actiu poderós de cara al futur.

Als poders públics, doncs, els correspon impulsar el desenvolupament dels ports i de les xarxes que els envolten (les mercaderies no es queden als ports, tenen destinació): ferrocarrils, carreteres, magatzems, centres logístics comarcals, indústries complementàries, etc.

B) Megaregions. Hi ha un altre factor, però, que Tremosa recupera del geògraf i economista canadenc Richard Florida: és el concepte de megaregió. Els mapes del segle XXI -els de la globalització- no són mapes físics ni polítics, són mapes de megaregions, que són les «noves unitats naturals de creixement econòmic que ja existeixen avui», en les quals es produeixen dues terceres parts del PIB mundial i on es genera quasi tota la innovació. Florida en comptabilitza fins a 40 en el món. A la península ibèrica n’hi ha dues: la galaico-portuguesa (de Lisboa a la Corunya, i 10 milions d’habitants) i la nostra, la que va d’Alacant a Marsella i Lió, amb més de 25 milions d’habitants i un enorme potencial industrial, logístic i turístic. El centre neuràlgic d’aquesta megaregió és precisament el nucli País Valencià-Catalunya; el complementen dos ramals: un cap a Marsella-Lió, i un altre cap al Pla de Lleida i la vall de l’Ebre (Saragossa, Navarra…). Ikea, per exemple, ha preferit invertir 600 milions d’euros a Valls, centre neuràlgic d’aquesta megaregió, i no a Madrid.

Florida hi afegeix, a més a més, un altre factor important: per a ser competitius en el segle XXI és millor formar part d’una megaregió de 20-25 milions d’habitants, estructurada en una xarxa de comarques i ciutats mitjanes ben comunicades, que no d’una megalòpolis dels mateixos habitants. És exactament el que tenim a la nostra façana mediterrània: grans ports (Barcelona, Tarragona, Valencia i Alacant) amb un entorn industrial i urbanístic complementaris i amb moltes possibilitats de creixement. Permetrà, per exemple, importar components o productes semielaborats, muntar-los ací i exportar-los amb un nou valor afegit. I açò mateix, que ja està fent-se a Alemanya, França o Flandes, solament es pot enllestir, afirma Tremosa, des d’Alacant a Palamós. El port de Marsella no té a penes entorn productiu, i Gènova no pot créixer per tenir darrere la muntanya. Una gran oportunitat, doncs, per a nosaltres!

Tremosa conclou amb paraules de Manuel Castells: «Fer país comença per fer empreses del país. Si bé les persones i les empreses avui competeixen globalment, viuen i actuen localment». Que podem resumir tot dient: si no encarem bé la «globalitat», podem perdre la «localitat». Ser anticatalanista avui, amb aquestes premisses, és continuar fent el ridícul.

I com encaixa la nostra comarca en tot açò? No hi ha espai en aquest article per a explicar-ho, però una cosa està clara: o l’encaixem des d’ací o s’enfonsarem… Tenim indústria, empresaris innovadors, potencialitat turística, dos grans ports a una hora o menys…, però potser falten més inversions en formació, innovació i xarxa logística (ferrocarril, autovies…), a més d’un decidit impuls públic. De moment no sembla que la Generalitat ni la Diputació ens tinguen massa en compte, ni que l’Ajuntament d’Alcoi s’ho crega. I la conclusió és clara: o hi ha inversions estratègiques serioses i projecte de futur, o ens quedarem al marge per sempre. Continuarem callant?

Vaja d’entrada la nostra felicitació al Col.;legi d’Arquitectes d’Alacant i a la seua demarcació alcoiana per la magnífica iniciativa que han portat a terme: fer una exposició de deu projectes d’urbanització per al solar de l’antiga Estambrera. Els projectes formen part d’un Taller, tutoritzat pels professors Ivo Vidal i Francisco Silvestre, dins l’assignatura «Projectes II» de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. Van participar 86 alumnes, i dels quals se n’han seleccionat 10 per a l’exposició.

El treball és força interessant perquè els estudiants han hagut de distribuir en un solar singular, el de l’antiga Estambrera, uns espais -públics i privats- i unes tipologies d’edificis i d’habitatges a partir tant d’un entorn urbà singular (balcó al riu, pont de Sant Jordi, carrers Balmes-Anselm Aracil com a part d’un Eixample…) com d’uns paràmetres d’edificabilitat.

L’objectiu del Taller consistia, com diu en la introducció del catàleg Vicente Vidal, catedràtic de l’assignatura, en la «pura búsqueda de la disposición y el orden de la edificación en un medio comprometido por la ciudad y su historia»; o com afirma Enrique Abad, coordinador de l’Exposició, es tractava de «reflexionar sobre la multiplicidad y calidad de opciones que existen para abordar un programa funcional» sobre un conjunt de condicionants urbans, històrics i geogràfics. Aquests objectius, en canvi, no sembla que s’hagen tingut en compte en el projecte que el govern del PP ha apadrinat.

I quin resultat ha donat el Taller? Al meu criteri, excel.;lent. Per un costat, es nota que els estudiants han cuidat molt la composició de la forma urbana i la tipologia edilícia tot intentant acoblar-les a un ús residencial, les quals resulten perfectament harmonitzables amb el respecte a l’entorn urbà i amb les característiques especials de l’espai. Per l’altre, la majoria dels treballs donen solucions imaginatives i compositives molt diverses entre elles però amb més espai d’ús públic i comercial que el que ha quedat, i un nombre d’habitatges bastant semblant al que està en marxa (entre 143 i 177 vivendes, de tipologia variada) -que és el que vol el promotor en darrer terme-, però amb molt millor integració i respecte als elements de la zona en qüestió.

L’exposició -i el catàleg- resulta força interessant, perquè mostra de quina manera es poden fer bé les coses i com és possible construir la ciutat del futur amb gust, rigor i responsabilitat. De fet, el mateix Vidal considera l’operació de l’Estambrera «una operación dudosa en la que se olvidó la necesaria subordinación de las propuestas nuevas a la ciudad pretérita, obviando la bondad de un sistema que ha permitido construir las ciudades como un lugar donde los estratos de la memoria colectiva se depositan en forma de historia».

Com veiem, aquests treballs constitueixen una autèntica bufetada al govern local del PP per la gestió urbanística tan dolenta que ha portat a terme en el tema de l’Estambrera. Per què? Senzillament perquè no va voler complir el compromís que va adquirir en el Ple on es va tractar aquest tema, a petició del BLOC (setembre i desembre del 2005): que el projecte o disseny urbanístic que es portara a terme en el solar el consensuaríem entre tots, tenint en compte les característiques singulars esmentades que es reunien en un espai emblemàtic com l’Estambrera. No ha estat així. Ni han consultat, ni han consensuat res: ni el primer projecte (l’edifici únic de 196 vivendes), tan contestat, ni l’actual (de sis "torres" i uns 160 habitatges).

El govern del PP ha actuat al marge de la paraula donada, amb la pràctica dels fets consumats; encaparrament que solament té una explicació: compromisos adquirits. I així ha anat. Per això, per a nosaltres, i aquesta és una prova més, en matèria urbanística el PP d’Alcoi ni és bon gestor -recordem també Serelles, el Centre Històric i la Uxola- ni és de fiar. I amb el Taller present hem vist que es pot treballar d’una altra manera -més participativa- i que, a més a més, cabien moltes solucions en el solar, algunes millor que la solució adoptada, amb el vist i plau solament del PP.

Segurament, si el PP haguera complit amb eixe compromís de consulta i consens, el projecte resultant haguera resultat millor que l’actual, hagués tingut menys al.;legacions i menys rebuig social, haguera començat a construir-se més d’hora, i el constructor segurament hauria venut en el seu moment -més favorable que l’actual- quasi tots els habitatges. I, el que és més important, tots l’haguérem sentit una mica "nostre", cosa que ara no ocorre.

Entre les moltes conclusions que caldria traure, dues són cridaneres. No sempre els criteris econòmics de rendibilitat com a prioritaris donen els resultats esperats; en aquest cas ha estat a l’inrevés. I no sempre la participació ciutadana endarrereix els projectes, com defenen els detractors «pragmàtics» de la participació.

Vaig conèixer Paco Aura a l’Institut «P. Vitoria», en una de les setmanes culturals que el Centre organitzava per a complementar la formació dels alumnes en aquells aspectes que els programes acadèmics no hi arribaven. Els directius em van cedir l’honor de presentar-lo. El contacte directe amb la persona em va captivar. Va començar llavors una gran amistat que constitueix per a mi un honor que Paco Aura em fa i que agraesc sincerament. Avui, 30 de desembre, Paco Aura compleix 90 anys. I els compleix amb el reconeixement de tothom. Han estat 90 anys de coherència i de dignitat per damunt de tot al llarg de la seua vida.

Durant la transició va tenir la valentia de presentar-se als mitjans de comunicació com el deportat número de matrícula 4208 del camp de Mauthausen. Malgrat l’oblit que sistemàticament va ensopir la societat espanyola durant aquest període -per allò de no trencar la fràgil convivència entre els espanyols-, Paco Aura recordava any rere any la iniquitat de la deportació en uns escrits esgarrifosos, exemple de memòria històrica avant la lettre , de la qual tant es parla ara: perdonar però no oblidar. En 1992 afirmava: «Els deportats hem conegut l’empresa més gran de deshumanització i extermini de la història: milions d’homes, dones i xiquets han mort en l’infern dels camps de concentració… una empresa d’enviliment de l’home meticulosament estudiada en les altes esferes».

Per això no ha parat de treballar amb coherència per a què «mai més» es produïren fets semblants. Per això li molesten tant encara les pintades de símbols nazis que veu actualment per les parets. Per això ha anat on l’han cridat per tal de recordar i donar testimoni d’uns horrors que mai haurien d’haver-se produït: universitats, escoles, instituts, col.;lectius socials i culturals, congressos, partits, sindicats, emissores de ràdio, cadenes de televisió, periòdics… On més a gust ha estat sempre ha sigut entre els joves escolars, curiosament el segment social que millor contacta amb ell: done fe del silenci sepulcral i de l’emoció continguda amb què els xavals han seguit llargues sessions d’explicació de les seus experiències. Paco Aura comunica molt bé sempre, però per a aquestes edats té alguna cosa especial.

Per això ha acceptat també, amb molta dignitat, tot tipus d’homenatges i reconeixements que se li hagen volgut donar, per fidelitat al seus companys morts i perquè constitueix un bon instrument de memòria: la Medalla d’Honor del poble d’Alcoi, el de la Universitat de Barcelona, el del PSOE, els del BLOC (València, Alcoi, Ontinyent), el del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA)… I molts més.

I malgrat tota aquesta voràgine d’activitats, que la seua edat i delicada salut suporta cada vegada pitjor, Paco Aura continua sent, per damunt de tot, un ciutadà normal i corrent -però exemplar- que te’l pots trobar a l’ambulatori, a l’autobús, al carrer passejant amb la seua inseparable Luci, o a l’Ajuntament liquidant els seus impostos. És un honor tenir-lo entre nosaltres.

Arran els seixanta anys de l’alliberament del camp de Mauthausen i de la Medalla d’Honor esmentada, Adrián Miró afirmava en un memorable article publicat al Ciudad: «Esperem que Paco Aura mantindrà la seua vitalitat i la seua veu testificadora per molts anys». Efectivament, ací el tenim, com sempre: senzill, coherent, vital, digne, amable, fidel, compromès. Felicitats, Paco: Ets com una roca folrada d’humanitat!

Se sumem, Adrián, al teu desig: Per molts anys!

Recordem aquesta data, de bogeria: dissabte, 29 de novembre. Hi hagué per la vesprada/nit tot açò a Alcoi i amb horaris quasi coincidents: encontres juvenils en la Plaça de Carbonell i Ferrándiz, concert de música medieval i del renaixement a la Filà Vascos, inauguració d’una nova galeria d’art («Alfonso XII») que també vendrà antiguitats, Faula Teatre amb l’escenificació (pròpia) de «El Petit Príncep» al teatre dels Salessians, la sarsuela «Gigantes y Cabezudos» en el Calderón a càrrec de l’Agrupació Lírica «El Trabajo», en doble sessió, i per part del GARA (Grup de Alcohòlics Rehabilitats d’Alcoi), sainet al saló d’actes de l’Institut "P. Vitoria" i el sopar anual.

On vas? Què et deixes? No era senzilla l’elecció. Vaig triar solament dues coses (no donava per a més, ho senc): la música dels Vascos, per la vesprada, i el sopar del GARA, a la nit.

Excel.;lent concert/recital el del grup «La Gelosia». Un repertori ben confeccionat, en tres parts: la primera, tota de romanços del segle XV; en la segona, una tria de «Ave Maries», des de la més antiga coneguda, la del Llibre Vermell de Montserrat (c. 1370) fins la difícil «Ave Regina coelorum», de Alonso Lobo, i la complicada «Beata es Virgo Maria», de Tomás Luis de Victoria; i en la tercera part, el tema del amor a través del Cançoner de Palau de Juan del Enzina. Magnífic.

Les veus, «forasteres», i els instruments, alcoians, molt ben conjuntats. Blanca Gómez, soprano i medievalista, coneguda ja pels melòmans alcoians, amb una veu ben modulada i dolça, va fregar la perfecció. Els «xics», Luis Badosa, contratenor, Miguel Bernal, tenor, i Miguel Ángel Viñé, barítono, molt bé també, tot i enfrontar-se a peces realment difícils com les esmentades. Són molt bons professionals. Fins i tot cuidaven la pronunciació del castellà antic, que encara conservava sons avui desapareguts, com les «s» sonores.

Se’ls notava a tots que estaven entregats i amb il.;lusió per tal de donar un recital memorable. I ho van aconseguir: vam gaudir de la bona música al llarg d’una hora llarga. Gràcies Paco Amaya, organista, Josep Pons, dolçaina, i Pau Martí, percussió. Per a quan el pròxim? Van dir que mantinguérem el màxim silenci perquè anaven a fer una gravació en directe. Com haurà eixit l’enregistrament? Tindran el detall de fer-nos arribar el CD, si és que l’editen, pagant el que siga?

La Filà Vascos pot sentir-se orgullosa del que va ocórrer als seus locals el 29 de novembre de 2008.

P.D.- Ja sé que no sempre és fàcil coordinar activitats pels problemes que acompanyen aquestes coses (disponibilitats de locals, compromisos i agendes dels que hi participen, costums i hàbits difícils de canviar…). Però la pregunta és inevitable: no es pot coordinar aquesta bogeria de coincidències? Tan difícil és tenir una mena de registre i veure la manera de què se solapen menys iniciatives?