Paco Blay

Hi ha a la CAM d’Alcoi, a l’oficina principal de Rigoberto Albors, una excel·lent exposició sobre els bombardejos que va sofrir la ciutat per part de l’aviació italiana entre 1938 i 1939. El “triangle” format per la CAM, com a editor i patrocinador, Àngel Beneito com a guionista, coordinador i documentalista, i ZOE (Pablo Doménech) com a responsable del disseny, maquetació i muntatge, són suficients garanties per anar a veure-la. El motiu és molt clar: enguany fa setanta anys del primer bombardeig, i cal fer memòria.

En realitat és l’expressió en forma didàctica, mitjançant plafons monogràfics, de la investigació bàsica que Beneito-ZOE van publicar en desembre: Alcoi, objetivo de guerra, llibre que ha aconseguit que el llegesquen amb gust tant experts en la matèria com persones poc llegides, però que han rememorat amb emoció aquells dies a través de les pàgines de la publicació.

Però en l’exposició s’ha fet una atenció especial, a més del set bombardejos, a les conseqüències sobre la vida quotidiana: els xiquets, la fam, els morts i ferits, el racionament, els mitjans de comunicació… S’ha reconstruït en audio-video en una habitació contigua el que podrien ser els moments dels bombardejos (no s’ho perdau): sirenes, soroll d’avions, les angoixes d’una mare que busca el seu fill… I tot amb una intenció molt clara: recordar els sofriments d’una ciutat en guerra (hi ha hagut moltes a Europa) per tal de fomentar la cultura de la pau.

Està tot molt sintetitzat, amb imatges impactants -moltes d’elles inèdites-, i textos breus però molt efectius. Es veu en poc més mitja horeta. I a més, el visitant pot obtenir de forma gratuïta -mentre no s’esgoten- el magnífic catàleg que reprodueix la majoria dels plafons, que és com emportar-se l’exposició a casa.

En definitiva, absolutament recomanable per a tots.

Vaig estar anit en el Teatre dels Salesians per veure la darrera obra que el grup Faula Teatre ha preparat per a celebrar els seus 25 anys de treball. Van representar “La història d’un bes apassionat”, una versió lliure -en valencià- del “Romeo y Julieta” de Shakespeare. Van ser dues hores curtíssimes, de debò, barrejant gèneres, cançons, estils, recursos, coreografies… És senzillament impressionant l’esforç que suposa i els resultats que assoleixen tant l’equip tècnic com els quaranta-quatre actors i actrius que hi intervenen baix la direcció de l’especialista en educació especial Paco Valls Garcia. Enhorabona a tot el col·lectiu.

És coneguda en les nostres comarques (l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla) la tasca que aquesta Associació per al Desenvolupament Artístic dels discapacitats psíquics porta a terme des de fa molts anys. Però crec que és menys coneguda la seua projecció exterior. El grup de teatre de l’Associació, del que formen part un centenar de persones entre xavals de diferents discapacitats, professors, educadors, familiars i voluntaris, ha viatjat per tot l’estat, ha participat en festivals de teatre de moltes ciutats, i ha actuat en Noruega –fins sis vegades–, República Dominicana, Bulgària, França, Itàlia i Portugal.

I sempre per a mostrar el que fan en el complex i difícil camp de la discapacitat psíquica: a través del teatre, entés aquest com una activitat “total”, es treballen capacitats i objectius tan importants com el desenvolupament de la personalitat i l’autoestima, l’equilibri emocional, les activitats manuals i físiques, la formació artística i la integració social.

Amb el teatre els xavals desenvolupen la seua capacitat plàstica (preparen el decorat i el vestuari), exerceixen habilitats físiques (enllesteixen les tramoies i el vestuari), impulsen a l’esforç i exercici corporal (actuen sobre l’escenari, milloren la psicomotricitat), eduquen la sensibilitat (la música no para de sonar en les seues obres, tant per donar sentit a la mateixa trama com per la mateixa acció terapèutica que propícia seguir ritmes…), i tot plegat -aplaudiments inclosos- afavoreix l’autoestima. Totes les obres que preparen i representen, responen a aquests paràmetres i objectius. Per això fan adaptacions i versions lliures de temes clàssics, bàsicament.

Aquest “descobriment” de la capacitat educadora i formativa del teatre, el porta Faula Teatre des de fa molts anys, i amb molt d’èxit (i de sacrifici, doncs viatjar per tot el món amb persones que necessiten tanta atenció, és veritablement un acte heroic). Una mare confessava que la seua filla, amb una malaltia degenerativa que l’impedia escriure, era la xiqueta més feliç del món des que havia entrar a formar part del grup i havia anat a Noruega a actuar en l’obra “Don Qujijote”.

I eixa tasca callada, constant, profunda, magnífica, seriosa, compromesa… i no sempre reconeguda, és la que ens permet pensar i esperar en un món millor, que no tot en la nostra societat és egoisme i hedonisme, que la humanitat encara té futur, que és possible un futur de solidaritat i generositat.

Servesca aquesta “entrada” o “post” de modest però sincer homenatge i reconeixement a la tasca humana, immensa, impagable… que els responsables fan cada dia amb aquest grup de discapacitats.

“Qui no plora, no mama”, afirma la dita popular. Eixa sembla que ha estat la norma de comportament del govern valencià del PP els darrers anys. O almenys això és el que ha volgut transmetre a la societat valenciana: són els defensors dels interessos dels valencians davant el govern central de Madrid (que és d’un altre partit, circumstància a tenir molt en compte).

Aquesta actitud està més prop dels plantejaments tradicionals dels partits nacionalistes, sempre reivindicatius front al centralisme, que no dels estatals. Però ara ho fa el PP, i li ha eixit bé. Almenys de moment.

No caldrà que advertim que solament és una estratègia política –desgastar el govern de Madrid-, i que no persegueix objectius socials o econòmics –resoldre els problemes dels ciutadans-, ni menys encara ho fa per defensar els signes d’identitat valencians com la llengua, l’agricultura o els sectors tradicionals de la indústria, tots tres oblidats de les polítiques de la Generalitat de Camps. No d’altra manera s’explica que estigués calladet quan governava en Madrid el seu partit -el PP-: llavors els problemes eren els mateixos i els desequilibris fiscals ja existien; i quan algú s’encarregava de recordar-ho, la resposta era sempre la mateixa: “los valencianos somos solidarios con otras regiones más desfavorecidas”.

Que, per altre costat, l’objectiu no és resoldre els problemes dels ciutadans es pot veure en la gestió tan dolenta que hi fa de molts d’ells: més de mil barracots en l’ensenyament, llistes d’espera interminables, endarreriments voluntaris en l’aplicació de la Llei de Dependència i en les ajudes als lloguers dels habitatges per a joves malgrat haver rebut de Madrid els diners corresponents (en què se’ls hauran gastat?), cap campanya seriosa d’estalvi d’aigua en el camp i en les ciutats (malgrat les reivindicacions cansines sobre els transvasament de l’Ebre), endarreriments injustificables en la contractació de professors substituts, burla intolerable en el tema de l’assignatura educació per a la ciutadania, i un llarg etcètera. Però per a obres faraòniques no en falten, de diners.

A Alcoi està passant el mateix, però a l’inrevés: per un costat, el PP va demanar en un Ple més efectius policials -perquè el tema depèn del govern de Madrid- quan va ser el mateix PP qui va reduir els efectius en tot l’estat, però està calladet quan la Generalitat té en l’oblit les necessitats d’inversions del municipi: Escoles, Instituts i ponts per començar, el teatre Calderón amb sobrecost, el tren Alcoi-Xàtiva esperant la seua decisió, el trasllat dels jutjats en l’aire…

De fet, i la ciutadania ho percep clarament, el municipi d’Alcoi està cada vegada més marginat per la Generalitat (governada pel mateix partit), i per això està cada vegada més endeutat. I l’alcalde calla. No es queixa. No reclama. S’imagineu què passaria en aquest tema si governara un altre partit a València? Posarien el crit en el cel! A tot hora! Segur. Però així no: conformitat total. (Em pensava que els “zaplanistes” eren més combatius per a les coses del seu poble).

Sedano sembla més un funcionari del PP que l’alcalde de tots els alcoians, responsable de portar –i exigir– recursos per al seu poble, als quals té dret. I mentre el PP no cree el Fons de Cooperació Municipal, que s’encarregaria de redistribuir entre els municipis, de forma equitativa, els recursos existents, sempre es dependrà de la discrecionalitat –per no dir de l’arbitrarietat clientelar– del senyor Camps. “Agua para todos” diu Camps, però a Alcoi ni aigua. I l’alcalde, mut.

Camps es fa la víctima front a Madrid, però al País Valencià la víctima de Camps és Alcoi.

P.D.- És estrany, i contradictori, que un partit que va portar als municipis una moció en la qual se sol·licitava que la Festa de Moros i Cristians fora declarat per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat, convoque un Ple extarordinari en les Corts per al mateix dia que tenen lloc les Entrades en la ciutat bressol de la Festa.

Ahir vaig estar en les XIII Jornades de Sociolingüística d’Alcoi, organitzades al voltant d’un tema central: La planificació lingüística a Espanya i Europa. Però solament vaig poder assistir per la vesprada, ja que pel matí em tocava estar a València, en el Consell Nacional del BLOC.

En la sessió vespertina, Miquel Strubell, professor de la Universitat Oberta de Catalunya, i conegut pels habituals a aquest tipus d’actes –va estar a Alcoi en les Jornades del 2001– va parlar sobre el multilingüisme a Europa i les polítiques lingüístiques de les diverses institucions europees, dues realitats ben diferents: una cosa és la realitat social de les llengües (nombre de parlants, situació administrativa, àmbit geogràfic…), i una altra les polítiques europees per tal de reconèixer-les, protegir-les o simplement tolerar-les.

Entre l’abundància d’indicacions i referències que ens va oferir, tant europees com espanyoles, voldria recordar-ne ací una de ben interessant: la del recent llibre del catedràtic de Lingüística de la Universitat de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, titulat El nacionalismo lingüístico (ed. Península).

El llibre promet ser polèmic perquè considera, contràriament al que la premsa i els partits politics “espanyols” -o espanyolistes- en pensen i divulguen, que el nacionalisme lingüístic és del castellà, i no de les llengües perifèriques.

Arran la publicació del llibre, el diari El Mundo, en la seua edició de Barcelona, va publicar una entrevista amb l’autor, que venia encapçalada per la frase “Si en Cataluña no hay rótulos en catalán, ¿dónde los va a haber?’. (Recordeu la polèmica que tingué lloc, fa poc, sobre el particular, i que el mateix diari va airejar amb una enquesta).

Doncs bé. Vos transcrivim unes frases, i vos adjuntem l’enllaç de l’entrevista completa, per si és del vostre interès.

“R.-Según la definición que yo hago del nacionalismos lingüísticos, no existe ni el vasco, ni el catalán ni el gallego. A ningún catalán se le ocurriría pensar que su lengua se hablara en Málaga.Y sería extraño que el catalán fuera la lengua oficial en Castilla. Sin embargo que el castellano se considera lengua oficial en Cataluña se considera normal. Y no, es tan anómala una cosa como la otra. En la ideología nacionalista españolista, cuando hay un paso que pueda poner en duda que el castellano sea dominante, hay protestas.

P.-Muchos no están de acuerdo con esa afirmación.

R.-Las dos características que asocio al nacionalismo nos las cumple el catalán. En cambio, sí las vemos en el español, que considera que la lengua propia es mejor que las demás, superior a las otras. El segundo rasgo de los nacionalismos lingüísticos es que la lengua de la nación se considera tan buena que lo mejor para los demás es que la adopten y substituyan esa lengua por la suya”.

Entrevista completa

¿Com pot la Generalitat Valenciana del PP exigir als ciutadans que complesquen les lleis quan el Consell no les compleix, almenys en matèria d’educació? Repassem les darreres actuacions.

Matriculen de Medicina a xavals en la Universitat (privada) Catòlica sense disposar de la corresponent autorització, i la Conselleria no ho considera un acte il·legal sinó de “valentia”. Anem anant!

Diverses sentències (TC i TSJ) consideren equivalents des del punt de vista acadèmic les titulacions de Filologia Catalana i Valenciana; però a efectes d’oposicions, la Conselleria del PP segueix negant-se a reconèixer les de Català. Continuem!

Les substitucions de professorat als Centres arriben tard i mal, alguns professors que han d’impartir matèries en aules de línia en valencià no en saben… mostren que s’està conculcant el dret a l’educació dels alumnes. En voleu més? Molts ajuntaments governats pel PP, i la mateixa Diputació d’Alacant, segueixen incomplint la Llei d’Ús i Ensenyament pel que fa al valencià: solament utilitzen el castellà en retolacions, documents i pàgina web, inclús en zones valencianoparlants…. Etc.

La darrera ha estat l’assignatura anomenada “Educació per a la Ciutadania”, que es neguen a implantar amb tota normalitat, com és la seua obligació. El cinisme dels arguments no deixen lloc al dubte.

L’anunci que l’assignatura l’hauran de donar professors de Filosofia o de Ciències Socials, però en anglés, és una autèntic atemptat a la intel·ligència. Al marge que no hi ha professorat preparat en la nova llengua –ni tenen per què– per a impartir la matèria com caldria, l’argument de què així fomenten el trilingüisme, és una autèntica burla. ¿Com hem de creure en el seu “trilingüisme” si no creuen en el bilingüisme de la societat valenciana, i fan tot el possible per a què desaparega el valencià…, llengua històrica i secular dels valencians?

I si foren sincers en la promoció de l’anglès que anuncien, no el reservarien per a una matèria que ells consideren “optativa” i innecessària –desprestigien així el mateix anglés–, sinó que ho aplicarien a assignatures més “importants” (com està fent-se en algunes carreres universitàries, on algunes per cert donen crèdits i tot, al revès que la Generalitat). Cinisme, senzillament.

Està a més a més el problema de la possibilitat de la “objecció de consciència”, que la Generalitat Valenciana estimula de forma hipòcrita agafant-se a una sentència d’un magistrat (vinculat als moviments conservadors), ignorant altres sentències –moltes més– desfavorables a la objecció. El fet d’animar els pares a una objecció a l’assignatura, està obrint de forma irresponsable un camí de difícil retorn. ¿Què passaria si els pares es neguen –i fan objecció– a què els seus fills reben ensenyament en una llengua que no és oficial ni a Espanya ni al País Valencià?

La darrera ocurrència del conseller, que l’alternativa a la matèria seran “treballets” –en anglés, faltaria! –, és la gota que vessa el ridícul. Ja sabem, doncs, el valor que li dona la Conselleria a una assignatura que parla de drets humans, de civisme i de valors socials: tres treballets a l’any!

Alguns professors s’ho agafen a risa. Poca broma. Constitueix una autèntica falta de respecte de la Generalitat del PP als alumnes, als professors, als pares, a la societat i al sistema educatiu; i tot per raons polítiques. El PP no serveix els interessos dels ciutadans, sinó que se serveix del poder per a fer política barata, de curta volada, mesquina i -el pitjor de tot- sectària i partidista.

És molt greu el que està fent la Generalitat Valenciana amb l’educació, sobretot la pública: volen desprestigiar-la com siga; i ho estan fent lentament, subtilment. Recordem -i afegim- els més de 1.100 barracots, entre altres moltes deficiències.

P.D.- ¿Tindria raó el comte-duc d’Olivares quan afirmava que “los valencianos son más muelles“? Sembla que sí.

Els resultats del passat 9 de març no han estat bons per al BLOC. Més aviat han estat dolents. Molt dolents. Si recordem les circumstàncies difícils del 2004 (eixíem d’un Congrés dividit, en gener no hi havia encara candidats, campanya a penes si se’n va fer…), i encara en vam traure 40.000 vots. Ara, amb aliats aparentment “sumadors” i amb campanya –modesta, però campanya (i si no, que li ho pregunten a Rafa Climent i el seu equip)–, a penes arribem als 30.000. No recorreré al xiste fàcil de “Units som menys”, però s’ho haurem de fer mirar seriosament. Sabíem de les dificultats d’assolir un bon resultat, però no esperàvem baixar dels vots del 2004. Però ens han fallat totes les previsions.

Sembla que tenim una excepció. Els resultats de l’Alcoià-Comtat, han estat positius, ja que han millorat bastant els del 2004. Rafel Carbonell diu que el BLOC ha pujat en més de 15 pobles de la comarca (el contrari que en la majoria del País Valencià).

Vejam les possibles explicacions del desastre.

Una. Més davallada han tingut ERC i EU per culpa del vot útil i tot això. Potser; en qualsevol cas, això és problema d’ells i no ens consola. Potser el vot útil i la polarització bipartidista –sobretot en els poderosos mitjans de comunicació– haja influït bastant. Però CiU, PNB, BNG en canvi han aguantat molt bé; i el partit de Rosa Díez (UPyD), sense a penes campanya, també n’ha tret més de 300.000. Aleshores…?

Una altra. Ha hagut poques referències gràfiques als candidats de cada comarca, i una part dels nostres electors no han vist les cares dels candidats de cada poble o comarca, juntament amb els caps de llista; els buscava i no els ha trobat. I per eixe lloc se n’han perdut un bon grapat, que hagués endolcit una mica l’amargor dels resultats.

Altra. Iniciativa i Verds no han aportat el que molts esperàvem, i m’incloc, malgrat les poques simpaties que tinc als pactes previs; de fet vaig votar a favor de la coalició en el Consell Nacional del 15 de desembre, per moltes raons que ara no són del cas. S’haurem de plantejar seriosament què fem en el futur. (I conste que durant la campanya ens hem entés amb ells molt bé en la circumscripció d’Alacant).

Una altra (potser la més important). Problema de “marca”, d’identitat, que no la tenim clar ni nosaltres -o l’hem perduda-, de tantes bandades que hem donat. Qui sóm en realitat la gent del BLOC per als ciutadans? Què representem? Quina imatge els donem? Què esperen de nosaltres? Què tenim que oferir al poble valencià? Què podem aportar per a millorar la seua qualitat de vida? Quins problemes podem resoldre millor que els altres? Què podem aportar que no ho facen el PPSOE?

Jo no tinc la fòrmula magistral, però crec que sé el camí: treballar més, proximitat (de baix cap a dalt), el Tercer Espai, traslladar el que es fa en els municipis al nivell autonòmic i estatal, i anar a soles, entre altres. I per a mi el Tercer Espai no és un espai a l’esquerra del PSOE, com he llegit a la premsa que es vol fer. A l’esquerra del PSOE es pot pescar ben poc. Per a mi el Tercer Espai és més sociològic que ideològic, per damunt –o per davall, segons el punt de vista– del PPSOE. Ens hem de diferenciar, i superar-los, i oferir allò que cap dels dos ofereix. I replantejar-nos moltes coses. Té collons que per a molta gent l’orgull de ser valencians l’haja recuperat el PP!!! Vol dir açò que alguna cosa no hem fet bé en el BLOC.

Si la Convenció anunciada per a l’estiu serveix per a recuperar (o justificar la recuperació de) propostes i orientacions que mai s’havien d’haver abandonat, i per a reflexionar seriosament sobre quin és el nostre camí, benvingut sia. Parlem-ne doncs.

P.D.- Un reconeixement agraït a tots els que haveu col·laborat penjant cartells, organitzant encontres i berenars, “ensobrant”, fent d’apoderats, animant-nos, demanant-nos paperetes… Sense el vostre recolzament, res no podríem fer.

Les campanyes electorals solen ser pesades. I més aquesta, en la qual els candidats del BLOC-Iniciativa-Verds hem hagut de multiplicar-nos –especialment Rafa Climent, que no ha parat d’anar d’un lloc a un altre– buscant el contacte directe amb la gent per tal d’explicar el nostre projecte perquè la majoria dels mitjans de comunicació, centrats en els dos grans partits, a penes si ens han fet cas.

Sabíem de l’escàs ressò públic que anaven a tenir les nostres manifestacions, notes de premsa, propostes o actes electorals. Però ens vam quedar curts en les previsions. Per això s’ha hagut de suplir amb contactes directes amb la gent. De fet s’ha estat personalment amb moltes institucions i persones: autoritat portuària, estibadors, universitat –rector, professors i alumnes–, Cambra de Comerç d’Alcoi, mitjans de comunicació, mercats, carrers…

Com deia Rafa, nosaltres no som polítics mediàtics sinó persones de carn i óssos, i per això el contacte directe, el diàleg, la xerrada, l’intercanvi de punts de vista… han estat l’instrument fonamental del que ja fa temps que venim practicant: la política “de baix cap a dalt”, de proximitat als ciutadans.

En aquest sentit ha estat per a tots una experiència força enriquidora. Ens hem donat a conèixer –positivament– a gent que ni havien sentit parlar de nosaltres (i Rafa és un magnífic candidat, molt persuasiu i convincent), hem conegut molts problemes de la província d’Alacant –la nostra circumscripció electoral–, hem contactat amb entitats i organitzacions de tota mena, hem conviscut unes hores amb molts col·lectius del BLOC i hem vist d’aprop els seus problemes, la seua projecció i els seus centres d’acció… Tot i que ha estat una campanya cansada, no ha estat un esforç inútil. Tot el contrari.

Solament resta, com va fer Rafa en el sopar de tancament de campanya, agrair a tots els que han fet possible la campanya preparant rodes de premsa, fent de conductors, apegant cartells, concertant entrevistes… És la gent que no es veu, però que sense ella res no es pot dur endavant. Recorda els versos de Bertoldt Brecht quan esmenta que els monuments, les catedrals, les piràmides… han estat fetes per obrers, per persones. Robert, David, Natxo, Vicent, Joan Àngel, Alex, Jordi… (la llista és més llarga), moltes gràcies!. I que dure l’entusiasme. Les comarques del sud són/som de “pedra picada” (o de “ferro colat”, com ens van corregir en la costa).

Encara que alguns consideren Alacant “terra de missió”, podem afirmar que realment tenim partit i que, com diu Joan Ra, Alacant “és possible”.

P.D.- Escric aquestes coses el dia de “reflexió”, abans per tant de de saber els resultats.