Paco Blay

Ja sé que el segon diumenge de maig no és el de Glòria: és la Mare de Déu dels Desemparats, Festes a Muro, etc. Però va ser un diumenge per a recordar. De glòria realment. Dos esdeveniments –millor dit, tres– el van marcar: la visita a les cases rurals del terme d’Alcoi per part de membres de la Plataforma antihotel a la Font Roja, el Concert “Et in terra Pax”, i el campionat del nostre “Deportivo”. Explicaré els dos primers. El tercer ja l’he celebrat i encara em dura l’alegria.

a) Visita a les Cases Rurals. Una experiència força interessant. De debò. Tothom en va quedar satisfet. Amb un autobús de gom a gom i varis cotxes particulars vam visitar, i per aquest orde, la Safranera, Bons Aires, la Mota i el Pinar. Quatre establiments i quatre tipologies d’ofertes i serveis diferents: amb restauració o sense, en pla familiar, tipus hotel tradicional amb suite de luxe, albergs i lliteres per a joves, apartaments per llogar…

En tots hi ha piscina, llocs d’esbarjo i de jocs per a xiquets; tots estan ubicats en paratges impagables, amb vistes magnífiques; alguns fins i tot tenen cavalls i burrets per muntar, altres tenen les gallines soltes… en definitiva, la natura està present i es pot passar un dia o una setmana de forma magnífica en el Parc Natural de la Font Roja.

Va ser una visita-excursió realment memorable, i s’ho vam passar molt bé. Des d’ací vull agrair el tracte més que amable que vam rebre per part del seus gestors, als quals desitgem tot tipus d’èxit. Per cert, malgrat les oneroses inversions que han hagut de fer i el calvari administratiu que han hagut de recórrer per tal d’obtenir tots els permisos necessaris, no s’entèn que amb les seues mans llavades, i per simple tossuderia, la Diputació vulga fer un Hotel que no solament no fa falta sinó que a més perjudicarà als emprenedors que han apostat per instal·lacions sostenibles fent una competència deslleial.

b) Concert “Et in terra Pax”. Memorable també. Excel·lent el plantejament dels organitzadors, el Centre Instructiu Musical Apolo i el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA): pau a la terra. Recordar els 70 anys de la fi de la guerra civil des del punt de vista del dolor de les víctimes, de tot tipus, i d’extraure ensenyaments de la intolerància ha estat un encert. Oblidar? No. Recordar, però per a aprendre. I recordar-ho des de l’estima al respecte mutu i als que van sofrir.

És perfecte l’equilibri entre els tres elements que formaven part de l’espectacle: les peces musicals de Carlos Palacio, Joan E. Canet Todolí, Miguel Asins Arbó i Jan van der Roost, dirigides per Àngel Lluís Ferrando; la lectura/escenificació que acompanyaven l’audició dels textos d’Àngel Beneito (textos per al moment), Miguel Hernández (“Viento del Pueblo”) i Charles Hamilton Sorley (“Et in terra Pax” que li dona nom al concert), a càrrec dels actors Pepa Miralles i Pep Sellés); i les imatges en “powerpoint” que es projectaven al fons sobre Alcoi i altres ciutats en guerra, preparades per Gilberto Dobón.

Vam eixir tots emocionats. L’efecte catàrtic (“purificador”) que diuen els experts que tenen les tragèdies gregues, es va donar el diumenge a Alcoi entre els que vam assistir al concert. El cartell de Luis Sanus (uns avions que bombardegen amb notes musicals) i el disseny de Samuel Ruiz, arrodoneixen una jornada a recordar.

L´espectacle és exportable a qualsevol municipi, ja que és una magnífica forma de recordar els 70 anys de finalització de la guerra civil; i ho és des d’una dimensió exquisida amb tots els que la van sofrir apostant per una cultura de pau. Animem a alcaldes i regidors de cultura a contractar-lo. No se’n penediran. (Ah! No tinc comissió, però sí telèfons i adreces).

La pregunta no és ociosa. Els moments actuals de crisi ens obliguen a accentuar les reflexions, els debats, les lectures… i la imaginació sobretot. Res no serà igual en el futur. Almenys serà diferent de com ha estat fins ara. I hem de procurar estar ben situats per a quan “passe tot”, i prendre les decisions oportunes per tal d’encertar en el camí a recórrer.

L’economista català Ramon Tremosa va publicar fa uns mesos una aportació força interessant, de la qual paga la pena resumir ací algunes idees i propostes pel que suposen d’esperança i optimisme per a les nostres ciutats i empreses, sobretot pels “actius” que encara tenim. Sobre dos conceptes incidiré solament: la logística i la megaregió.

A) Logística. És evident que, com afirma tothom, s’ha de continuar mantenint l’estructura industrial, fomentar el turisme, impulsar la innovació i la formació, etc. Però, serà suficient? Segurament no. Tremosa afirma que “al segle XXI Àsia serà la fàbrica mundial del món”, i anirà retallant percentatges de producció a Europa. Què fer, doncs? Ell ho té clar: una part del negoci futur serà la distribució, la logística. I la Mediterrània està molt ben situada per a aquesta activitat. Si els propers vint anys són com els últims vint –de lliure comerç–, la nostra Mediterrània acollirà el volum de comerç intercontinental més important del món. Els fluxos de mercaderies d’Àsia a Europa –i viceversa–, i també des d’Àfrica quan emergesca –ja està en camí–, tindran en la Mediterrània un mar imprescindible.

Els nostres ports estan, en aquest sentit, perfectament situats per a aquest negoci de futur. De fet, els de Barcelona i València ja són líders a la Mediterrània: al 2007 superaren a Marsella i Gènova en trànsit de contenidors. Podem afegir els ports d’Alacant, de Tarragona… i altres factors complementaris com la capacitat exportadora de Catalunya i el País Valencià –els més grans d’Espanya–, la unitat monetària de l’euro, el clima, els respectius hinterlands… i ja tenim un actiu poderós de cara al futur.

Als poders públics, doncs, els correspon impulsar el desenvolupament dels ports i de les xarxes que els envolten (les mercaderies no es queden als ports, tenen destinació): ferrocarrils, carreteres, magatzems, centres logístics comarcals, indústries complementàries, etc.

B) Megaregions. Hi ha un altre factor, però, que Tremosa recupera del geògraf i economista canadenc Richard Florida: és el concepte de megaregió. Els mapes del segle XXI –els de la globalització– no són mapes físics ni polítics, són mapes de megaregions, que són les “noves unitats naturals de creixement econòmic que ja existeixen avui”, en les quals es produeixen dues terceres parts del PIB mundial i on es genera quasi tota la innovació. Florida en comptabilitza fins a 40 en el món. A la península ibèrica n’hi ha dues: la galaico-portuguesa (de Lisboa a la Corunya, i 10 milions d’habitants) i la nostra, la que va d’Alacant a Marsella i Lió, amb més de 25 milions d’habitants i un enorme potencial industrial, logístic i turístic. El centre neuràlgic d’aquesta megaregió és precisament el nucli País Valencià-Catalunya; el complementen dos ramals: un cap a Marsella-Lió, i un altre cap al Pla de Lleida i la vall de l’Ebre (Saragossa, Navarra…). Ikea, per exemple, ha preferit invertir 600 milions d’euros a Valls, centre neuràlgic d’aquesta megaregió, i no a Madrid.

Florida hi afegeix, a més a més, un altre factor important: per a ser competitius en el segle XXI és millor formar part d’una megaregió de 20-25 milions d’habitants, estructurada en una xarxa de comarques i ciutats mitjanes ben comunicades, que no d’una megalòpolis dels mateixos habitants. És exactament el que tenim a la nostra façana mediterrània: grans ports (Barcelona, Tarragona, Valencia i Alacant) amb un entorn industrial i urbanístic complementaris i amb moltes possibilitats de creixement. Permetrà, per exemple, importar components o productes semielaborats, muntar-los ací i exportar-los amb un nou valor afegit. I açò mateix, que ja està fent-se a Alemanya, França o Flandes, solament es pot enllestir, afirma Tremosa, des d’Alacant a Palamós. El port de Marsella no té a penes entorn productiu, i Gènova no pot créixer per tenir darrere la muntanya. Una gran oportunitat, doncs, per a nosaltres!

Tremosa conclou amb paraules de Manuel Castells: “Fer país comença per fer empreses del país. Si bé les persones i les empreses avui competeixen globalment, viuen i actuen localment”. Que podem resumir tot dient: si no encarem bé la “globalitat”, podem perdre la “localitat”. Ser anticatalanista avui, amb aquestes premisses, és continuar fent el ridícul.

I com encaixa la nostra comarca en tot açò? No hi ha espai en aquest article per a explicar-ho, però una cosa està clara: o l’encaixem des d’ací o s’enfonsarem… Tenim indústria, empresaris innovadors, potencialitat turística, dos grans ports a una hora o menys…, però potser falten més inversions en formació, innovació i xarxa logística (ferrocarril, autovies…), a més d’un decidit impuls públic. De moment no sembla que la Generalitat ni la Diputació ens tinguen massa en compte, ni que l’Ajuntament d’Alcoi s’ho crega. I la conclusió és clara: o hi ha inversions estratègiques serioses i projecte de futur, o ens quedarem al marge per sempre. Continuarem callant?

Vaja d’entrada la nostra felicitació al Col·legi d’Arquitectes d’Alacant i a la seua demarcació alcoiana per la magnífica iniciativa que han portat a terme: fer una exposició de deu projectes d’urbanització per al solar de l’antiga Estambrera. Els projectes formen part d’un Taller, tutoritzat pels professors Ivo Vidal i Francisco Silvestre, dins l’assignatura “Projectes II” de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. Van participar 86 alumnes, i dels quals se n’han seleccionat 10 per a l’exposició.

El treball és força interessant perquè els estudiants han hagut de distribuir en un solar singular, el de l’antiga Estambrera, uns espais –públics i privats– i unes tipologies d’edificis i d’habitatges a partir tant d’un entorn urbà singular (balcó al riu, pont de Sant Jordi, carrers Balmes-Anselm Aracil com a part d’un Eixample…) com d’uns paràmetres d’edificabilitat.

L’objectiu del Taller consistia, com diu en la introducció del catàleg Vicente Vidal, catedràtic de l’assignatura, en la “pura búsqueda de la disposición y el orden de la edificación en un medio comprometido por la ciudad y su historia”; o com afirma Enrique Abad, coordinador de l’Exposició, es tractava de “reflexionar sobre la multiplicidad y calidad de opciones que existen para abordar un programa funcional” sobre un conjunt de condicionants urbans, històrics i geogràfics. Aquests objectius, en canvi, no sembla que s’hagen tingut en compte en el projecte que el govern del PP ha apadrinat.

I quin resultat ha donat el Taller? Al meu criteri, excel·lent. Per un costat, es nota que els estudiants han cuidat molt la composició de la forma urbana i la tipologia edilícia tot intentant acoblar-les a un ús residencial, les quals resulten perfectament harmonitzables amb el respecte a l’entorn urbà i amb les característiques especials de l’espai. Per l’altre, la majoria dels treballs donen solucions imaginatives i compositives molt diverses entre elles però amb més espai d’ús públic i comercial que el que ha quedat, i un nombre d’habitatges bastant semblant al que està en marxa (entre 143 i 177 vivendes, de tipologia variada) -que és el que vol el promotor en darrer terme-, però amb molt millor integració i respecte als elements de la zona en qüestió.

L’exposició –i el catàleg– resulta força interessant, perquè mostra de quina manera es poden fer bé les coses i com és possible construir la ciutat del futur amb gust, rigor i responsabilitat. De fet, el mateix Vidal considera l’operació de l’Estambrera “una operación dudosa en la que se olvidó la necesaria subordinación de las propuestas nuevas a la ciudad pretérita, obviando la bondad de un sistema que ha permitido construir las ciudades como un lugar donde los estratos de la memoria colectiva se depositan en forma de historia”.

Com veiem, aquests treballs constitueixen una autèntica bufetada al govern local del PP per la gestió urbanística tan dolenta que ha portat a terme en el tema de l’Estambrera. Per què? Senzillament perquè no va voler complir el compromís que va adquirir en el Ple on es va tractar aquest tema, a petició del BLOC (setembre i desembre del 2005): que el projecte o disseny urbanístic que es portara a terme en el solar el consensuaríem entre tots, tenint en compte les característiques singulars esmentades que es reunien en un espai emblemàtic com l’Estambrera. No ha estat així. Ni han consultat, ni han consensuat res: ni el primer projecte (l’edifici únic de 196 vivendes), tan contestat, ni l’actual (de sis “torres” i uns 160 habitatges).

El govern del PP ha actuat al marge de la paraula donada, amb la pràctica dels fets consumats; encaparrament que solament té una explicació: compromisos adquirits. I així ha anat. Per això, per a nosaltres, i aquesta és una prova més, en matèria urbanística el PP d’Alcoi ni és bon gestor -recordem també Serelles, el Centre Històric i la Uxola- ni és de fiar. I amb el Taller present hem vist que es pot treballar d’una altra manera -més participativa- i que, a més a més, cabien moltes solucions en el solar, algunes millor que la solució adoptada, amb el vist i plau solament del PP.

Segurament, si el PP haguera complit amb eixe compromís de consulta i consens, el projecte resultant haguera resultat millor que l’actual, hagués tingut menys al·legacions i menys rebuig social, haguera començat a construir-se més d’hora, i el constructor segurament hauria venut en el seu moment –més favorable que l’actual– quasi tots els habitatges. I, el que és més important, tots l’haguérem sentit una mica “nostre”, cosa que ara no ocorre.

Entre les moltes conclusions que caldria traure, dues són cridaneres. No sempre els criteris econòmics de rendibilitat com a prioritaris donen els resultats esperats; en aquest cas ha estat a l’inrevés. I no sempre la participació ciutadana endarrereix els projectes, com defenen els detractors “pragmàtics” de la participació.

Vaig conèixer Paco Aura a l’Institut “P. Vitoria”, en una de les setmanes culturals que el Centre organitzava per a complementar la formació dels alumnes en aquells aspectes que els programes acadèmics no hi arribaven. Els directius em van cedir l’honor de presentar-lo. El contacte directe amb la persona em va captivar. Va començar llavors una gran amistat que constitueix per a mi un honor que Paco Aura em fa i que agraesc sincerament. Avui, 30 de desembre, Paco Aura compleix 90 anys. I els compleix amb el reconeixement de tothom. Han estat 90 anys de coherència i de dignitat per damunt de tot al llarg de la seua vida.

Durant la transició va tenir la valentia de presentar-se als mitjans de comunicació com el deportat número de matrícula 4208 del camp de Mauthausen. Malgrat l’oblit que sistemàticament va ensopir la societat espanyola durant aquest període –per allò de no trencar la fràgil convivència entre els espanyols–, Paco Aura recordava any rere any la iniquitat de la deportació en uns escrits esgarrifosos, exemple de memòria històrica avant la lettre , de la qual tant es parla ara: perdonar però no oblidar. En 1992 afirmava: “Els deportats hem conegut l’empresa més gran de deshumanització i extermini de la història: milions d’homes, dones i xiquets han mort en l’infern dels camps de concentració… una empresa d’enviliment de l’home meticulosament estudiada en les altes esferes”.

Per això no ha parat de treballar amb coherència per a què “mai més” es produïren fets semblants. Per això li molesten tant encara les pintades de símbols nazis que veu actualment per les parets. Per això ha anat on l’han cridat per tal de recordar i donar testimoni d’uns horrors que mai haurien d’haver-se produït: universitats, escoles, instituts, col·lectius socials i culturals, congressos, partits, sindicats, emissores de ràdio, cadenes de televisió, periòdics… On més a gust ha estat sempre ha sigut entre els joves escolars, curiosament el segment social que millor contacta amb ell: done fe del silenci sepulcral i de l’emoció continguda amb què els xavals han seguit llargues sessions d’explicació de les seus experiències. Paco Aura comunica molt bé sempre, però per a aquestes edats té alguna cosa especial.

Per això ha acceptat també, amb molta dignitat, tot tipus d’homenatges i reconeixements que se li hagen volgut donar, per fidelitat al seus companys morts i perquè constitueix un bon instrument de memòria: la Medalla d’Honor del poble d’Alcoi, el de la Universitat de Barcelona, el del PSOE, els del BLOC (València, Alcoi, Ontinyent), el del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA)… I molts més.

I malgrat tota aquesta voràgine d’activitats, que la seua edat i delicada salut suporta cada vegada pitjor, Paco Aura continua sent, per damunt de tot, un ciutadà normal i corrent –però exemplar– que te’l pots trobar a l’ambulatori, a l’autobús, al carrer passejant amb la seua inseparable Luci, o a l’Ajuntament liquidant els seus impostos. És un honor tenir-lo entre nosaltres.

Arran els seixanta anys de l’alliberament del camp de Mauthausen i de la Medalla d’Honor esmentada, Adrián Miró afirmava en un memorable article publicat al Ciudad: “Esperem que Paco Aura mantindrà la seua vitalitat i la seua veu testificadora per molts anys”. Efectivament, ací el tenim, com sempre: senzill, coherent, vital, digne, amable, fidel, compromès. Felicitats, Paco: Ets com una roca folrada d’humanitat!

Se sumem, Adrián, al teu desig: Per molts anys!

Recordem aquesta data, de bogeria: dissabte, 29 de novembre. Hi hagué per la vesprada/nit tot açò a Alcoi i amb horaris quasi coincidents: encontres juvenils en la Plaça de Carbonell i Ferrándiz, concert de música medieval i del renaixement a la Filà Vascos, inauguració d’una nova galeria d’art (“Alfonso XII”) que també vendrà antiguitats, Faula Teatre amb l’escenificació (pròpia) de “El Petit Príncep” al teatre dels Salessians, la sarsuela “Gigantes y Cabezudos” en el Calderón a càrrec de l’Agrupació Lírica “El Trabajo”, en doble sessió, i per part del GARA (Grup de Alcohòlics Rehabilitats d’Alcoi), sainet al saló d’actes de l’Institut “P. Vitoria” i el sopar anual.

On vas? Què et deixes? No era senzilla l’elecció. Vaig triar solament dues coses (no donava per a més, ho senc): la música dels Vascos, per la vesprada, i el sopar del GARA, a la nit.

Excel·lent concert/recital el del grup “La Gelosia”. Un repertori ben confeccionat, en tres parts: la primera, tota de romanços del segle XV; en la segona, una tria de “Ave Maries”, des de la més antiga coneguda, la del Llibre Vermell de Montserrat (c. 1370) fins la difícil “Ave Regina coelorum”, de Alonso Lobo, i la complicada “Beata es Virgo Maria”, de Tomás Luis de Victoria; i en la tercera part, el tema del amor a través del Cançoner de Palau de Juan del Enzina. Magnífic.

Les veus, “forasteres”, i els instruments, alcoians, molt ben conjuntats. Blanca Gómez, soprano i medievalista, coneguda ja pels melòmans alcoians, amb una veu ben modulada i dolça, va fregar la perfecció. Els “xics”, Luis Badosa, contratenor, Miguel Bernal, tenor, i Miguel Ángel Viñé, barítono, molt bé també, tot i enfrontar-se a peces realment difícils com les esmentades. Són molt bons professionals. Fins i tot cuidaven la pronunciació del castellà antic, que encara conservava sons avui desapareguts, com les “s” sonores.

Se’ls notava a tots que estaven entregats i amb il·lusió per tal de donar un recital memorable. I ho van aconseguir: vam gaudir de la bona música al llarg d’una hora llarga. Gràcies Paco Amaya, organista, Josep Pons, dolçaina, i Pau Martí, percussió. Per a quan el pròxim? Van dir que mantinguérem el màxim silenci perquè anaven a fer una gravació en directe. Com haurà eixit l’enregistrament? Tindran el detall de fer-nos arribar el CD, si és que l’editen, pagant el que siga?

La Filà Vascos pot sentir-se orgullosa del que va ocórrer als seus locals el 29 de novembre de 2008.

P.D.- Ja sé que no sempre és fàcil coordinar activitats pels problemes que acompanyen aquestes coses (disponibilitats de locals, compromisos i agendes dels que hi participen, costums i hàbits difícils de canviar…). Però la pregunta és inevitable: no es pot coordinar aquesta bogeria de coincidències? Tan difícil és tenir una mena de registre i veure la manera de què se solapen menys iniciatives?

Vaig estar la setmana passada a Granada, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, per a impartir una conferència sobre el nacionalisme valencià. Els organitzadors, l’associació “Politeia”, van ser valents al plantejar un cicle tant sobre nacionalisme –amb la que “ha caigut” aquests darrers anys–, com incloure en el temari els nacionalismes “perifèrics”. En aquest darrer aspecte, vaig agrair que tingueren present el nacionalisme valencià, tan desconegut fora de les nostres fronteres. El culpable: el president de Politeia que és d’Ibi, David Acosta.

El cicle era molt bo, amb intervencions de Carlos Taibo (sobre el nacionalisme espanyol), Miquel Caminal (sobre federalisme, catalanisme i emancipació nacional), Juan Ignacio Lacasta (sobre el nacionalisme basc), Jaume Vernet (sobre el conflicte lingüístic), Antonio Elorza (sobre mitjans de comunicació i nacionalisme), Xose Ramon Quintana (sobre nacionalisme gallec), entre altres.

Per a mi era un problema com enfocar la xerrada per a un auditori tan aliè a les nostres preocupacions i, alhora, tan interessat pels nacionalismes perifèrics, sent així que era la primera vegada que se’ls parlava del País Valencià, i sobre el qual la majoria ho ignorava quasi tot. Els dubtes eren: si explicar en pla “pamfletari” les reivindicacions del BLOC, o si “confessar” allò de “per què soc nacionalista?” que tan de moda està en altres temes, o si més aviat tractava de ser útil –des del punt de vista “acadèmic”– als estudiants que s’havien apuntat al cicle (quasi un centenar).

Vaig optar per una via més eclèctica, i vaig dividir la xerrada en tres parts (per allò de ser clar, encara que no fora original): qui som els valencians (o per què els valencians som una nacionalitat històrica, seguint les versions de Fuster, Girona…), d’on venim (o història de la consciència particular i del valencianisme polític, del blaverisme…), i on anem o què volem (ací vaig parlar de les reivindicacions del BLOC, de la utopia necessària/fusteriana de Mollà, del 5/3%, de l’autogovern, dels Països Catalans, etc.). Crec que els vaig convéncer que el nacionalisme valencià existeix, que té passat, té present i té futur.

La veritat és que l’Associació Politeia em va tractar molt bé (gràcies David, Sara…) i vaig estar molt a gust. Llàstima que les meues obligacions institucionals no em permeteren estar més hores i escoltar alguna de les altres conferències, tan interessants.

La conclusió que vaig traure és que, al marge que hi havia alguns valencians entre els oients (que segurament esperaven més “canya”), els joves no estan tan lluny de la política com afirma el tòpic, almenys els que jo vaig conèixer a Granada.

Vuit anys de govern –l’equivalent a dues legislatures– donen per a molt. I els ciutadans estem legitimats per a fer-ne un balanç, i més en el cas d’Alcoi, on arran la polèmica de l’Hotel de la Font Roja el govern del PP acusa –de forma poc rigorosa– als que formem part de la Plataforma, d’oposar-se al “PProgrés” de la ciutat. És senzillament demagògic voler posar en el mateix sac –el del “progrés”– tot allò que el PP local ha fet i ha estat discutit per l’oposició i per col·lectius ciutadans (el caixer del riu, MacDonalds, Centre Històric, Centre Comercial…) perquè cadascun dels col·lectius i dels projectes són diferents. A més hem de recordar que des de l’oposició hem recolzat molts projectes que hem considerat bons per a la ciutat. No tot ha estat “criticar”.

En el fons, la polèmica sobre l’Hotel a la Font Roja ha ocultat la realitat d’una més que dolenta gestió al front del municipi. Dit amb altres paraules, el futur de la ciutat no depèn en absolut de l’Hotel de la Font Roja, i en canvi hi ha molts problemes importants per a la ciutat i per a molts col·lectius que estan parats, descuidats o mal gestionats. Des del BLOC fem els següents apretats matisos –com a mostra–, i afirmem clarament que en la gestió de vuit anys del PP a Alcoi hi ha més ombres i mancances que llums i encerts. Per això posem en dues columnes o blocs l’”haver i el “deure” de la seua gestió. En l’haver posem allò que exhibeix el govern del PP com a símbol del progrés de la ciutat front a l’oposició o crítica de col·lectius ciutadans i partits progressistes. En el deure allò que no ha fet, o ha fet a mitges, o ha gestionat malament (alguns fins i tot s’arrosseguen des de l’any 2000, any en el qual començaren a governar).

“HAVER”

• Centre Comercial: hi havia alternatives millors, o almenys tan bones, sense necessitat de vendre tot el solar. I a més solament està obligat a l’activitat comercial els deu primers anys.
• Centre Històric: des del principi hem discutit els criteris que s’han seguit: demolició general i reedificació posterior, sense tenir en compte res del passat ni les possibles rehabilitacions o reconstruccions de cases o ambients… No ha servit de molt que el conjunt siga BIC. Té una sentència en contra i un contenciós pendent.
• MacDonald: mai hem negat des del BLOC que vingués a Alcoi, però no “regalant-li” més de 2.500 metres de zona verda pública. Cabia en altres llocs.
• Encaixament del riu: l’obra l’ha feta la CHX, però canviant bastant el projecte inicial gràcies a les al·legacions dels ecologistes. El projecte inicial sols preveia formigó i no tenia en compte –tampoc no s’ha tingut massa– que el riu és un ecosistema i no un espai o solar amb el qual es pot fer el que vulgues; així i tot, el projecte era millorable.
• Aparcament de la Rosaleda: té una sentència del TSJ en contra.
• Hotel A.C.: en el BLOC mai ens hem oposat a ell. Però ara en el projecte de la Font Roja, el PP està posant-li competidors a un hotel que li costa omplir les habitacions.
• El regal d’un milió anual d’euros per a la gestió del teatre Calderón a una empresa d’amics o familiars del PP és un autèntic escàndol.
• Però no s’hi priven de contractar a més gent de lliure designació (Garrigues, personal de confiança…).
• Hospital d’Oliver: funciona tan malament, que realment dona poc servei als ciutadans que ho necessiten.

“DEURE”

• Sòl industrial: en vuit anys no han estat capaços de crear un sol metre, malgrat el clamor empresarial. Canal o res? Així ens va. De la Canal no hi ha ni projecte: tot és fum, solament hi ha declaracions.
• Iniciatives per a afrontar la crisi, absents (i això que ara el responsable de Promoció Econòmica és el mateix alcalde).
• El Pla Estratègic de la Cambra de Comerç, parat.
• El Col·legi Miguel Hernández, el portem des de la campanya del 2003 i del 2007. Sols la “primera pedra” en cinc anys.
• L’Escola d’Art, també sols la “primera pedra” en cinc anys (també l’arrosseguem des del 2003).
• L’aparcament de la Uixola, amb molt de retard; ha parat tres vegades. I han enderrocat un edifici que estava operatiu per a altres serveis i en bones condicions arquitectòniques –l’antiga escola de la Uixola–, a canvi de res.
• Escoletes, en fan falta almenys dues, i no estan ni projectades. Amb el diners del trasllat dels jutjats (més de 400 milions de pessetes) –un altre error– s’hagueren pogut construir.
• El bulevard, també parat. Del trinquet, no n’hi ha ni projecte.
• De la comarca, mai s’ha sabut res: Alcoi està aïllat.
• El Centre de malalts mentals del Barranquet de Soler, parat. El patronat del Preventori ha pagat la redacció del projecte, s’ha cedit a la Conselleria… però no està ni pressupostat per la Conselleria.
• La millora del tren Alcoi-Xàtiva, parada.
• Etc. (poseu els que falten)