Paco Blay

Durant molt de temps ha estat escampada l’espècie que el minifundi no té futur, que no és rentable, que en mon globalitzat no té possibilitats de sobreviure, que té el dies contats, que és un model econòmic insostenible (econòmicament)… Doncs bé, l’Associació Elviart, amb Joan Cascant al seu capdavant, està demostrant que és fals tot el que hem esmentat, que és un model econòmic possible. I per a reflexionar sobre el tema va organitzar a Muro el passat 15 i 16 d’abril el Segon Congrés Nacional sobre el minifundi que portava com subtítol precisament “El Minifundi com a defensa de l’ecosistema mediterrani”. Quasi res!

Se’n va sortir, i amb nota molt alta. Dos dies molt intensos, als quals no hi vaig poder acudir en la seua totalitat, però veient el programa i les sessions que hi vaig estar puc donar fe de l’alt nivell de les reflexions/aportacions i que, davant l’actual crisi, aquestes iniciatives reconcilien la fe en la societat i la capacitat d’alguns col·lectius de proposar iniciatives capdavanteres, esperançadores, sostenibles i rentables. (Com que van participar quasi 40 especialistes, no en diré cap nom; vegeu els detalls en la pàgina web www.elviart.org, així com les conclusions del I Congrés ).

L’organització va optar per fer una reflexió global, i la conclusió que almenys jo en vaig traure és molt simple: el minifundi té passat (l’aportació de l’arqueologia fou magistral), té present (algunes experiències que es van exposar així ho demostren), i té futur (amb una correcta gestió i… molta faena). És el model que millor connecta amb la nova corrent del “decreixement”.

Una idea planava per damunt de tot (almenys eixa era la meua percepció): no solament té futur perquè es rendible econòmicament, que també (i és fonamental), sinó sobretot perquè introdueix nous valors importantíssims per als temps que corren: el minifundi és el nostre passat mediterrani, és el que conservarà els paisatges agrícoles tradicionals, és el que de debò en fa “custodia del territori”. Cal defensar el minifundi perquè es fonamenta i està arrelat a la terra on vivim. En aquest sentit, va fer molta gràcia quan un ponent, productor d’olis d’oliveres mil·lenàries, va afirmar que ells regalaven l’oli que produïen, solament cobraven per la història que hi al darrere, per la tasca de protecció, per la defensa de l’agricultura i del paisatge mediterrani…

En definitiva, com afirmaven en la seua convocatòria els organitzadors, el minifundi és a més a més, seguint el títol del llibre de Schumacher, Small is beautifull, una defensa de les coses xicotetes en un mon globalitzat, un magnífic instrument contra la crisi, un motiu d’esperança en la sostenibilitat. I com deia un proverbi africà, “molta gent xicoteta, en molts llocs xicotets, fent coses xicotetes, canviaran la faç de la terra”.

Moltes felicitats als organitzadors. I que “cunda el ejemplo”!

L’acció se situa a Alcoi, a l’Ajuntament, durant un Ple ordinari, un divendres qualsevol.

Un/a regidor/a del govern (PP) acusa un altre/a de l’oposició que si va a les dependències de la policia municipal no sabrà on es pot “miccionar”.

La sorpresa apareix quan un altre regidor/a membre del govern (repetim, PP) li pregunta al company/a que té al seu costat, “què és això de miccionar”. “Pixar!”, li contesta el seu/a company/a. (Jo no ho vaig veure –estava pendent d’un altra cosa–, però la persona que en dona fe, jura que és totalment veritat).

Ho conte a uns amics i em donen bàsicament aquestes dues interpretacions. Una. L’anècdota no té major importància; de situacions semblants en trobem tots els dies en molts indrets i llocs de trobada de persones (hospitals, centres d’ensenyament, bars i botigues); no tothom ha de conèixer les paraules que no són de la parla quotidiana. Potser tinguen raó.

L’altra. En el fons, l’anècdota és una bona mostra del (nivell cultural o) tipus de governants que en alguns municipis existeixen, els quals en no poques ocasions administren milions d’euros dels ciutadans, prenen decisions importants, i menyspreen a l’oposició quan fan propostes raonables. Així van molts ajuntaments.

Jutgen vostès. Quina versió consideren que s’aproxima més a la realitat?

Els historiadors de l’economia encara estan discutint –la polèmica té “cicles”– què haguera passat a l’Espanya del segle XIX si els escassos recursos financers que hi havia s’hagueren invertit en activitats productives (fàbriques posem per cas), en compte de derivar-los a la compra de bens desamortitzats (de l’església i dels municipis) o fins i tot a la construcció de ferrocarrils de dubtosa rendibilitat.

El mateix cal dir de l’actualitat. ¿Què haguera passat si en comptes de derivar tants recursos econòmics (financers bàsicament) cap a la construcció i l’especulació urbanística hagués anat a inversions productives? La construcció tan incontrolada com especulativa dels darrers anys, ha distorsionat l’economia espanyola i ha fet que bancs, caixes d’estalvi i particulars estiguen molt endeutats i el crèdit no arribe a qui de debò el necessita per a no parar la seua activitat. I la pregunta és: ¿per a què ha aprofitat que els bancs quasi “regalaren” els diners per a comprar habitatges? Solament perquè durant un temps alguns polítics (bàsicament del PP) tragueren pit sota la falsa la impressió d’una prosperitat que ara s’ha demostrat que era un gegant amb peus de fang. Encara recordem les “lliçons” sobre economia que l’ex-president Aznar donava a les demés potències de la zona euro. Patètic! “Aquellos polvos trajeron estos lodos”.

El pitjor està que ara, davant una crisi tan brutal i de tan negatives conseqüències per al conjunt de la societat, ningú no es fa responsable de res: ni les diferents administracions (polítics amb nom i cognoms, vaja) que estimularen l’urbanisme desaforat, depredador i especulatiu –i a sobre en feien bandera–; ni els bancs ni les caixes que prestaven de forma irresponsable uns diners que no tenien (la cobdícia i la temptació de guanys ràpids eren molt fortes); ni les agències de qualificació que donaven tres A als productes “contaminats” que venien dels Estat Units (no han demanat perdó, i ningú no s’ha atrevit a desautoritzar-les o penalitzar-les).

El PP ho té clar (i fàcil): tota la culpa és de Zapatero; però els seus dirigents no volen saber res del que ells abans van fer i que ha causat tot aquest desastre. És cert que la política divagant, insegura i contradictòria de ZP no està ajudant gens. Però el PP té tanta responsabilitat o més que ZP al practicar i imposar on ha governat un model econòmic que ara s’ha vist que no solament no funciona sinó que ens ha arrastrat a l’actual desastre.

I tornem a la pregunta del principi: ¿Què haguera passat si en comptes de derivar tants recursos econòmics (financers bàsicament) cap a la construcció i les urbanitzacions insostenibles hagués anat a inversions productives (afegim: o a donar crèdits a empreses que amb una injecció econòmica hagueren remuntat)? No ho sabem amb exactitud perquè les previsions en economia són sempre difícils, i la crisi és mundial, però segurament tindríem ara més fàbriques obertes, menys persones aturades, bancs amb menys problemes de liquidesa (i més disponibles per tant per a ajudar), un estat amb menys dèficit (i amb capacitat operativa) i una economia més equilibrada.

P.D.: Insistir tant, com fan el PPSOE, en el AVE “radial” i centralitzador, en detriment de les inversions en rodalies o de línies de mercaderies per al corredor mediterrani, pot ser un error tan greu com la construcció d’alguns ferrocarrils –també “radials”– en el segle XIX (que també van propiciar grans fortunes, negocis fàcils i l’agiotisme, sense tenir efectes multiplicadors sobre el conjunt de l’economia espanyola: p. e. el marqués de Salamanca).

“Lo sabía”. La veritat és que en el BLOC s’ho esperàvem. Tard o d’hora el PP local (d’Alcoi) diria alguna cosa negativa del “tripartit” català (però aplicant-ho a Alcoi, lògicament). Però tanta pressa s’han donat que se’ls ha vist el “plumero”: en tres dies, tres intervencions de representants locals del PP sobre el mateix tema i amb arguments molt semblants (es “copien” uns als altres o és consigna?). Aquestes impacients, sectàries i manipuladores manifestacions sols mostren una cosa: nerviosisme. I per què? Senzillament perquè tenen dades que perden la majoria absoluta. Camps, que ho té millor, no n’ha dit ni pruna sobre el tema; s’ha limitat a dir que intentarà millorar les relacions amb Catalunya amb el senyor Mas, guanyador de les eleccions catalanes.

La política, l’alta política, la de servei de debò als ciutadans, és negociació, pacte, consens, i no imposició, arbitrarietat o prepotència. La tradició “pactista” del sistema foral valencià (el famós “do ut des”, tan savi i assenyat) era l’admiració en Europa i encara s’estudia en els manuals d’Història del Dret com una mena de fre a les possibles prepotències o actuacions arbitràries del rei o dels seus funcionaris (hi havia el Memorial de Greuges). El que no és bo, en absolut –i “a las pruebas me remito”– és un govern amb majoria absoluta. (Sempre hi ha excepcions que confirmen la regla). I si no, pensem una mica: per a què han servit les majories absolutes del PP? Evidentment no per a millorar les condicions de vida dels ciutadans ni per a gestionar amb més rigor el valor de la “res publica” i la seua superioritat sobre els interessos privats. Concretem.

1.- Al senyor Aznar, la seua majoria absoluta li va servir per embogir (tornar-se “loco”) políticament: per a embarcar Espanya en una guerra –la d’Irak– declarada il·legal per la ONU i, a sobre, celebrar-ho fumant-se un puro amb les cames damunt de la taula en el ranxo de Bush; per a llençar el país pel camí de l’especulació urbanística i donar una imatge falsa de prosperitat, de la qual cosa ve en gran part aquesta crisi (“aquelles polvos trajeron estos lodos”, o millor, va construir un gegant amb peus de fang); per a casar a la filla en una inadequada cerimònia vergonyosament “principesca”; i per dir-nos mentides arran l’atemptat del 13 M i voler traure rendibilitat electoral d’un fet tan luctuós.

2.- Al PP valencià (Zaplana-Camps) li han servit les majories absolutes per a coses semblants després de 15 anys de govern: no solament no som un país capdavanter en res, sinó que tenim l’estructura productiva agrària i industrial –l’autèntica riquesa– en nivells dolentíssims; però en canvi s’ha assolit despeses luxoses i innecessàries que han situat el deute de la Generalitat en nivells insostenibles (som una de les comunitats més endeutades a canvi de quasi res, perquè s’ha invertit en bens sumptuaris, i no productius); hi ha corrupció escandalosa i descarada lligada també –però no sols– a l’especulació urbanística, la qual cosa ha generat un dels aturs més elevats de l’estat; la llengua dels valencians està cada vegada més desprotegida (els nivells d’ús en l’administració és un dels més baixos, tot i ser llengua cooficial); i un llarg etcètera.

3.- I pel que fa al PP d’Alcoi, les majories absolutes dels darrers 8 anys li han servit per a no voler pactar o consensuar res. Almenys, cap dels temes fonamentals per al futur de la ciutat han estat objecte de negociació en la línia indicada del “do ut des” (“xerrar” amb persones o col·lectius no és “consensuar”). El PP de Sedano ha imposat el “rodillo” de la seua majoria absoluta: el nou PGOU, el bulevard, la recuperació del Centre Històric, l’aparcament de la Uixola el trasllat dels jutjats, l’edifici de l’Estambrera, la Rosaleda, els pressuposts anuals…; a més a més, i com a resultat final, no solament no han rebaixat el deute municipal en temps de “bonança” econòmica sinó que l’han augmentat de forma perillosa i han acabant enfrontant-se amb la majoria dels col·lectius locals.

Majoria absoluta o pactes? Vostés mateixos. Excepcions a banda, clar.

Li van preguntar a una beduïna, carregada de fills, a quin de tots estimava més. Respongué sense dubtar: “Al malalt, fins que es cure; al xicotet fins que cresca; i al viatger fins que torne”. Sàvia resposta.

Si fem un paral·lelisme entre la paràbola i l’actuació de l’alcalde Sedano en el sistema del transport universitari (STU), el resultat és evident perquè ha mostrat clarament quines són les seues preferències: recolzar al gran en contra del xicotet.

El transport universitari ha funcionat fins ara a satisfacció dels seus usuaris, i l’empresa que l’ha desenvolupat és a més una empresa alcoiana, més petita que Subús. Motiu aquest que hauria de ser tingut en compte perquè l’Ajuntament no solament no participara en les guerres mercantils que per tal eliminar a la “competència” solen plantejar-se en el món empresarial, sinó que hauria de treballar per defensar els interessos generals dels ciutadans i procurar, en tot cas, harmonitzar interessos enfrontats; però mai hauria de decantar-se per una part, i menys encara si aquesta és més gran o poderosa.

Diu la dita popular que el peix gran es menja el xicotet; però no sempre. En el món de la mar –i de l’empresa– també es donen aquestes lluites, tot i que de vegades no es compleix totalment aquesta regla. Però el que no és ètic és que el que detenta l’autoritat, el que té capacitat de decisió, el que ha vetllar pels interessos de tots, sense distinció, Sedano en aquest cas, facilite l’operació al posar el peix menut en la boca del peix gran perquè se l’engolisca còmodament, en compte de procurar que tots visquen el millor possible.

Al marge dels problemes jurídics, administratius i contractuals del problema, l’actuació del PP d’Alcoi en aquest tema del STU està perjudicant al col·lectiu dels estudiants i les seues famílies, sobretot a les més modestes. Sedano-Sanus han d’aprendre de la beduïna. En el fons, tot aquest enrenou és una lliçó, però a l’inrevés: exemple del que no ha de fer mai un governant.

Des que es va crear, el sistema de transport universitari (STU) ha estat un bon servei per als estudiants d’Alcoi i comarca, ja que constitueix una autèntica oportunitat perquè els nostres joves, sobretot els de famílies més modestes, puguen cursar estudis universitaris. En són centenars, els professionals actuals que l’han utilitzat.

Per contra, la gestió que està fent el govern local del PP (o millor, el tàndem Sedano-Sanus) del STU, en encarregar-lo “a dit” a Subús, fa uns dies, ha perjudicat el mateix servei –als estudiants en definitiva–, i a més ha estat un procés arbitrari, sense garanties legals, manipulat, partidista i sospitós de connivències amb l’empresa adjudicatària.

Per això convé explicar-ho i deixar clares unes quantes coses.

1.- El govern local de Sedano sabia des de fa molt de temps que el contracte amb Masegosa acabava el curs 2009-2010, però no ha fet res per preparar el nou plec de condicions per tal de concedir-lo al millor postor i que continuara prestant-se el servei amb normalitat. Conclusió: “luego” no tenia cap intenció de convocar-lo.

2.- A principis de l’agost, i sense que es convoque cap concurs, el govern local rep una proposta de Subús –molt completa, per cert– per al STU d’Alcoi: incloïa horaris, preus, parades, previsió de viatgers, estudi econòmic, etc. (Algú li la va demanar?). I el govern del PP (el tàndem Sedano-Sanus) no pren cap iniciativa, aparentement: ni obre expedient per sometre’l a Comissió Informativa i al dictamen dels tècnics municipals, ni accelera el concurs, ni res. I això que l’alcalde Sedano va presumir que no se n’aniria de vacances en agost. Què n’ha fet doncs?

3.- Malgrat tot açò, a Masegosa, se li remet per part de l’ajuntament a principis de setembre, quan encara està portant els estudiants als exàmens de setembre (per acabar el curs 2009-2010), una nota tot indicant-li els horaris per al curs 2010-2011. Conclusió senzilla: es legítim pensar que tot continuarà igual –provisionalment– fins que es convoque el nou concurs del STU; una mena de pròrroga natural. Però, no ha estat així (veure punt següent); inexplicable descoordinació o mala intenció flagrant.

4.- La Junta de Govern d’Alcoi (JG: alcalde i tinents d’alcalde) del dia 10 de setembre, i sense figurar en l’ordre del dia –segurament per a ocultar la decisió– decideix per sorpresa l’adjudicació provisional a Subús fins el 31 de desembre. Casualment, aquesta adjudicació –a dit, insistim– es fa pràcticament en els mateixos termes (parades, horaris…) que havia proposat Subús a l’agost, no en els que desenvolupava Masegosa. Conclusió evident: ha estat una “conjura”, amb opaca premeditació i “alevosia”, del govern local amb Subús per adjudicar-li directament el STU. Tanmateix, els tècnics municipals adverteixen: aquesta decisió de la JG, sense expedient previ, és nul·la de ple dret.

5.- A més a més, les condicions que el PP aprova a Subús en l’adjudicació són pitjors per als estudiants que les que prestava Masegosa: tenen menys parades (no passen els autobusos ni pel Centre ni per la zona Alta; aquestos dies sols de bon matí), ni entren els autobusos a un “campus” de grans dimensions i distàncies a repartir els estudiants per les Facultats i Escoles. Conclusió: la gestió del PP, per voler afavorir una empresa més o menys afí, ha empitjorat el servei del STU.

6.- L’informe jurídic –l’únic fins ara– en què es basa el regidor Sanus per a justificar la “cacicada” és un informe del despatx de Garrigues “fet a mida”: solament per a justificar una decisió ja presa de bestreta. Ni contempla la possibilitat (o impossibilitat) d’una pròrroga, ni analitza el Reglament de Transports que no permet a Subús ampliar les expedicions que té atorgades per a la seua línia regular, entre altres mancances… Conclusió: solament s’ha volgut disposar d’un servei jurídic més acomodatici, “extern” als tècnics municipals, als quals no se’ls ha demanat fins ara opinió sobre el particular (ni menys als partits de l’oposició); de fet, els informes d’urgència emesos pels funcionaris per a la JG que ho adjudicat, són molt negatius.

7.- El govern local del PP ja fa temps que ve exercint una mena de “persecució” de l’empresa Masegosa llevant-li (o pressionant perquè li lleven) expedicions d’altres col·lectius que acaben, indefectiblement, en mans de Subús, però sense millorar-ne els preus (el CD Alcoyano, la Romeria…). Conclusió: en compte de procurar l’interés general i repartir equitativament la faena a les empreses en temps de crisi, el PP d’Alcoi afavoreix a Subús en detriment d’una empresa local, i propicia la creació d’un monopoli en el transport públic.

8.- Subús és una empresa que, amb l’anuència o la complicitat del tàndem Sedano-Sanus, ha triplicat la despesa municipal per a l’autobús urbà i a més no compleix els seus compromisos (targeta xip, GPS…). Conclusió: la “cacicada” –segurament il·legal– en favor d’una empresa com aquesta, no s’explica si no n’hi ha alguna cosa més (és accionista de Subús el senyor Ortiz, el de la Rosaleda, el Calderón, el Bulevard, Brugal i Gürtel?).

9.- CONCLUSIÓ GENERAL: el govern de Sedano vol desfer-se d’un servei (el STU) que fins ara ha funcionat a satisfacció del usuaris i ha donat oportunitats als joves alcoians, però deixant abans el “negoci” en mans de Subús.

No sé si és inevitable en les actuals circumstàncies econòmiques i financeres, ni tampoc si a la llarga serà bo o dolent, però el que estic ben cert és que el perfil domèstic i casolà que les caixes d’estalvi tenien per al ciutadà, desapareixerà (si no ha anat desapareixent a poc a poc). Les persones majors encara diuen “vaig al montepiedad” (a “traure” o a “posar”), com si es tractara de part de sa casa on tenen els diners més segurs, i el primer que feien quan neixia un netet/a era obrir-li una “cartilla” o llibreta on anara posant els diners de l’estrenes i aprenguera a estalviar.

La imatge que tothom tenia de les caixes era molt familiar, i venia de lluny: de quan moltes persones havien d’empenyar algun objecte personal per tal de poder acabar la setmana, o pagar-li al botiguer un “ralleta”. La majoria de les caixes d’estalvi encara conserven en el seu arxiu butlletes d’aquest caire que constitueixen la història viva de les classes més baixes. Eren vertaderament un “monte de pietat”, com encara l’anomenen els nostres avis.

I aquesta imatge ha fet que tothom encara pensara en les caixes com la caixa forta de cada família: era el lloc més segur on deixar els estalvis perquè, a més a més, el tracte era molt proper, quasi amistós, i els consells que et donaven mai no et perjudicaven. Com a més a més no hi havia accionistes, ni propietaris, les caixes tenien una destinació clara dels beneficis: obres socials, aportacions per al municipi, ajudes a entitats, beques, “montepíos”, .. o fins i tot regals per als impositors-“accionistes”. Tots els que hi teníem estalvis en la caixa consideràvem que contribuíem també indirectament a les aportacions socials o culturals al municipi que en els bancs “normals” es feien difícils d’aparèixer perquè l’important eren els “balanços”, els “beneficis”, la “gestió”… i molts arguments que al ciutadà del carrer ens semblaven estranys, però que ens produïa una certa indiferència; cosa “d’ells”, dels “bancs”.

Malgrat les fusions que el “Monte de Piedad de Alcoy” ha anat fent, la identitat s’havia mantingut prou bé, i la CAAM i la CAM (i el mateix podem dir de Bancaixa) encara gaudien de l’estima de la majoria de la població. Potser per la territorialitat de les entitats resultants, que seguien sent pràcticament de casa, “nostres” encara en definitiva.

Amb la nova llei –que privatitza les caixes- i les noves fusions –que trasllada el centre de decisions fora del nostre àmbit -, la territorialitat desapareix, i una cosa tan important per a l’acceptació i assentiment de les persones com la mateixa “identitat”, evidentment es volatilitza. Amb la qual cosa, moltes persones que no canviaven de banc perquè sempre han estat clients de la caixa o perquè “els sap mal”, ara tindran arguments més que sobrats per a no tenir cap vinculació sentimental. La qual cosa deixarà a moltes persones –especialment les de classe mitja baixa- vertaderament desemparades des del punt de vista de la confiança. No és per res, i espere que no s’enfaden massa, però ja sabem que els bancs no treballen per a servir al client, sinó per a traure’n beneficis dels clients.

Un prec solament faig a les Caixes que perdran la seua identitat (CAM i Bancaixa): que almenys creen una o vàries fundacions que els permeta mantenir alguna cosa del que abans era la seua “obra social”, així com contribuir a protegir i fomentar el patrimoni històric i cultural dels pobles on han estat vinculats i d’on han sorgit.