La imatge que tothom tenia de les caixes era molt familiar, i venia de lluny: de quan moltes persones havien d’empenyar algun objecte personal per tal de poder acabar la setmana, o pagar-li al botiguer un “ralleta”. La majoria de les caixes d’estalvi encara conserven en el seu arxiu butlletes d’aquest caire que constitueixen la història viva de les classes més baixes. Eren vertaderament un “monte de pietat”, com encara l’anomenen els nostres avis.

I aquesta imatge ha fet que tothom encara pensara en les caixes com la caixa forta de cada família: era el lloc més segur on deixar els estalvis perquè, a més a més, el tracte era molt proper, quasi amistós, i els consells que et donaven mai no et perjudicaven. Com a més a més no hi havia accionistes, ni propietaris, les caixes tenien una destinació clara dels beneficis: obres socials, aportacions per al municipi, ajudes a entitats, beques, “montepíos”, .. o fins i tot regals per als impositors-“accionistes”. Tots els que hi teníem estalvis en la caixa consideràvem que contribuíem també indirectament a les aportacions socials o culturals al municipi que en els bancs “normals” es feien difícils d’aparèixer perquè l’important eren els “balanços”, els “beneficis”, la “gestió”… i molts arguments que al ciutadà del carrer ens semblaven estranys, però que ens produïa una certa indiferència; cosa “d’ells”, dels “bancs”.

Malgrat les fusions que el “Monte de Piedad de Alcoy” ha anat fent, la identitat s’havia mantingut prou bé, i la CAAM i la CAM (i el mateix podem dir de Bancaixa) encara gaudien de l’estima de la majoria de la població. Potser per la territorialitat de les entitats resultants, que seguien sent pràcticament de casa, “nostres” encara en definitiva.

Amb la nova llei –que privatitza les caixes- i les noves fusions –que trasllada el centre de decisions fora del nostre àmbit -, la territorialitat desapareix, i una cosa tan important per a l’acceptació i assentiment de les persones com la mateixa “identitat”, evidentment es volatilitza. Amb la qual cosa, moltes persones que no canviaven de banc perquè sempre han estat clients de la caixa o perquè “els sap mal”, ara tindran arguments més que sobrats per a no tenir cap vinculació sentimental. La qual cosa deixarà a moltes persones –especialment les de classe mitja baixa- vertaderament desemparades des del punt de vista de la confiança. No és per res, i espere que no s’enfaden massa, però ja sabem que els bancs no treballen per a servir al client, sinó per a traure’n beneficis dels clients.

Un prec solament faig a les Caixes que perdran la seua identitat (CAM i Bancaixa): que almenys creen una o vàries fundacions que els permeta mantenir alguna cosa del que abans era la seua “obra social”, així com contribuir a protegir i fomentar el patrimoni històric i cultural dels pobles on han estat vinculats i d’on han sorgit.

Aquesta empresa és molt coneguda a Múrcia per les seus vinculacions al PP, i en tota la província d’Alacant per utilitzar sempre el mateix sistema d’adjudicació: es queda obres públiques o concessions, i argumenta després, sistemàticament, sobrecosts molt elevats (Xàbia, Santa Pola, Mutxamel, Ibi… i Alcoi). Quasi sempre amb governs del PP.

A) APARCAMENT LA UIXOLA. Doncs bé. Malgrat aquesta “fama que le precede”, la Generala apareix per Alcoi oferint un projecte per a construir l’aparcament de la Uixola, per pròpia iniciativa (qui li ho va dir, o com es va assabentar que es podia fer, no ho sabem, però es pot endevinar). El govern del PP li l’aprova per uns 3’5 milions (preu de construcció) a canvi de la seua posterior explotació: tant de rotació com de venda de places, inicialment a un preu màxim de 12.000 euros, modificat poc després a 18.000.

Quan estava tot en marxa, argumenta un sobrecost de més d’un milió d’euros, i decideix unilateralment paralitzar l’obra fins que no se li done solució al sobrecost. És a dir, “vaga empresarial” o incompliment de contracte, amb les consegüents molèsties per al veïns del barri i per al trànsit de la ciutat. El govern local del PP no solament no penalitza l’empresa per aquesta forma d’actuar tan irregular sinó que tolera que introduïsca modificacions en el projecte original sense autorització prèvia, i li accepta un sobrecost de més de 450.000 euros, que li serà compensat permetent-li la construcció de més 49 places d’aparcament més de les previstes (també construïdes sense autorització prèvia municipal). És a dir, quan el tema passa per Comissió, ja està tot fet, sense cap aprovació prèvia municipal.

Atenció: el sobrecost que reconeix l’Ajuntament ve donat solament per un motiu, l’augment del nivell freàtic segons els informes que presenta la Generala, cosa que obliga a reforçar els murs i les pantalles. Però ja vam advertir que eixos informes estan fets en els anys més secs de la dècada (!!!). Aleshores? Com puja el nivell freàtic en un any sec?.

Malgrat aquesta manera d’actuar, la Generala no solament no és penalitzada ni castigada per incompliment de contracte a no treballar mai més a Alcoi, sinó que encara la “premien” (per compensar-la?) en atorgar-li a Alcoi més projectes de gran volum econòmic.

B) L’adequació del CENTRE MAJORS DE LA ZONA ALTA ha costat l’actuació més de 600.000 euros per a adequar una estructura que està feta ja: no s’han de fer per tant ni fonaments, ni forjats, ni parets mestres, ni sostres. Personalment dubte que el cost real haja estat de més de 100 milions de les antigues pessetes. (I pel que diu la premsa, encara no n’han tingut prou per al mobiliari!). Açò al marge que per als majors, hi ha llocs buits, més barats i accessibles, al Camí 40.

C) La rehabilitació de la CASA DE GIL-ALBERT es va adjudicar per 570.000 euros, i també la casa estava ja feta. Segons informa l’alcalde Sedano, presumint d’actuacions de la Generalitat a Alcoi, ha costat al final 725.000 (altra vegada sobrecost!, diuen que per al jardí) i 177.000 l’ermita, que també estava ja feta (no l’han feta tota nova de trinca). Empreses locals segurament hagueren fet tots dos projectes per molts menys diners. Personalment dubte que passar el “rotovator” pel jardí i fer un petit safareig coste més de 20 milions de pessetes, i el mateix cal dir de l’ermita (que també hi existia).

D) ALTRES PROJECTES. A més dels esmentats, també la Generala és responsable del manteniment dels grans parcs i jardins per més de 200.000 euros anuals –que el ciutadà jutge com estan–, de la darrera urbanització del Passeig del Viaducte per poc menys de 600.000 euros, i ara se li ha adjudicat la rehabilitació de l’edifici de “los Pobres”, dins el projecte de la “Llum de les Imatges”.

Què té la Generala, que s’ho emporta quasi tot, malgrat el que hem dit? Per a un ciutadà del carrer, aquesta actuació del PP amb la Generala és incomprensible si no hi ha unes altres compensacions, que ignorem.

P.D.- Ara diu l’empresa que la Uixola és una roina. D’ella va ser el projecte i el pressupost (que li han admès modificar-los tots dos). En tot cas, s’ho va quedar “a su riesgo y ventura”, com diu la legislació. És inadmissible que les empreses es queden els beneficis i “socialitzen” les pèrdues.

Han passat tres-cents anys i seguim en les mateixes. Al president Camps, li agrada vestir-se de “valenciano” (en castellà, clar), embolicar-se amb la senyera, fer-se el víctima davant Madrid (si mana el PSOE), considerar-se el millor “defensor de los intereses valencianos”, etc. Però en el tema de les caixes d’estalvi ni “ha estat” a l’alçada, ni se “l’ha esperat” per a res. Tot un president de la Generalitat ha callat (“qui calla atorga”) i ha deixat que el poder econòmic valencià, si és que existeix, passe totalment a Madrid. Quina defensa ha fet dels interessos valencians? Camps i el PP valencià han fallat als valencians: senzillament ens han venut, traït i entregat a Madrid, i amb un expresident de la Generalitat al capdavant de l’operació. Dir que Olivas és d’Albacete o de Cuenca no vol dir res: la majoria dels consellers (de Bancaixa i de la Generalitat) són valencians i tampoc no han actuat com a tals.

Però no són solament els únics responsables. Què ha fet el PSOE (de PSPV, ja no en queda res) per frenar les pressions de Madrid? Què ha fet la societat civil (agents econòmics sobretot: col•lectius empresarials, Cambres de Comerç…) per buscar i forçar una eixida més autòctona i sobirana? Ben poca cosa. L’exconseller del PP i cònsol actual, Fernando Villalonga ja va retraure, fa uns dies, als directius de caixes valencianes falta de generositat, de sentit d’estat i d’estima per la terra; venia a dir que no miraven més enllà de les seues poltrones i dels seus jornals (ara que tothom està “apretant-se” el cinturó).

L’operació ha estat perfectament dissenyada pel PP-PSOE (Banc d’Espanya), i ha tingut èxit gràcies la passivitat, connivència i/o complicitat dels màxims responsables polítics, econòmics i socials valencians. Galícia i Catalunya han donat una lliçò d’estima i lluita per les seues coses. Al País Valencià, tothom “s’ha cagat”.

L’economia valenciana, que juntament amb la catalana representa quasi el 50% del PIB estatal i de les exportacions, s’ha quedat sense una entitat financera pròpia. En una situació de crisi econòmica, en la qual no es poden utilitzar instruments com el tipus de canvi per a recuperar competitivitat, s’imposen actuacions de caràcter territorial, i és vital per tant disposar d’un instrument financer potent que puga entendre i donar suport al teixit productiu valencià, ja bastant malmés per les politiques especulatives dels darrers governs.

Sols podem entonar un Rèquiem per la capacitat de decisió econòmica i financera dels valencians. L’economia valenciana ara dependrà -encara més- de poders externs i aliens, que sempre actuaran a favor “d’ells”, i no de “nosaltres els valencians”. Descanse en pau.

P.D.- Aznar, amb el pretexte d’uns escàndols bancaris que judicialmente s’han quedat en no res, es va carregar el poder econòmic i bancari basc forçant unes fusions (operació Argentària). Ara volen fer el mateix amb Catalunya y i el País Valencià.

Avui és un dia important per a tots nosaltres. Com es diu en l’argot fabril i fester, avui “arranquem”. Avui comencem una nova etapa, plena d’il·lusions i esperances per a milers d’alcoians que volem un canvi a la nostra ciutat, i desitgem una reorientació de la política. Una política que siga més propera al ciutadà i menys especulativa, més participativa i menys crispadora, més de consens i menys autoritària…

El nostre poble no pot estar quatre anys més inactiu i inoperant, per un costat, i per l’altre endeutant-se cada vegada més en projectes que no tenen efectes multiplicadors ni sobre l’economia de la ciutat ni sobre el benestar del seus habitants. Açò ha de canviar. No pot continuar així 4 anys més.

Però una cosa és certa: aquest canvi solament pot produir-se si entre tots el fem possible. Eixe canvi vindrà al nostre poble de la mà de l’equip del BLOC amb un nou cap: Rafa Carbonell.

Tens molta faena a fer, Rafa. Saps que adquireixes avui un gran Compromís: el de lluitar pels teus conciutadans i ajudar-los a resoldre els seus problemes, que no en són pocs, i per als quals ja tenim en el BLOC un grapat de propostes que el govern del PP en aquests 10 anys no n’ha fet cas: reordenar la ciutat des el punt de vista urbanístic i prioritzar els espais públics i de transició, iniciatives que creen riquesa i llocs de treball (com sòl industrial i espai per als emprenedors, innovació tecnològica i estratègica, diversificació productiva…), projectes que milloren el benestar social com més places per a la tercera edat –com sabeu, un dels grans problemes d’Alcoi i de la nostra societat (i no ho dic per mi soles)–, una nova escoleta, un segon hospital, cooperatives d’habitatge, i un llarg etcètera. En el nostre projecte de ciutat, Alcoifutur, hi ha més de 200 propostes, que hem anat ampliant, enriquint i millorant els darrers anys.

Però no estaràs sol en la tasca. Tens darrere tu un equip entusiasta, incondicional i preparat, com s’ha vist en els darrers anys. Les rotacions i la reestructuració de línies en el futbol, ja ho hem dit, es fan per a millorar el rendiment.

Tampoc no et serà fàcil. Hi ha molts entrebancs en tots els fronts. Fem-ne dos cèntims. El passat dia 7, divendres, assistíem Rafael Terol i jo en València, com a representants del BLOC d’Alcoi, a l’Acte pel reconeixement europeu de l’Arc Mediterrani. Recorde que l’Euram –l’Euroregió de l’Arc Mediterrani– és la millor i seriosa proposta de futur que s’ha formulat mai sobre el nostre país; i aquesta ha eixit d’ambients nacionalistes, i nacionalistes perifèrics, clar, no centralistes. La proposta alternativa que el partit conservador va formular com alternativa en el seu moment, el tan famós com estrafolari “eix de la prosperitat” del president Camps (Madrid, València, Mallorca) –s’en recordeu?–, no solament s’ha desinflat –en realitat mai va estar inflat–, és que era senzillament ridícul. I açò ho va dir el partit que pretén governar l’Estat, i malauradament encara governa al País Valencià. Així ens va.

Doncs bé. A València s’hi van ajuntar representants dels governs d’Andorra, Ses Illes, Catalunya i fins un representant dels comerciants de la Catalunya Nord, de les diferents Centrals Sindicals, de les Cambres de Comerç, dels Col•legis d’Enginyers, d’Economistes, de les autoritats portuàries, dels fabricants de cotxes Seat, Ford i Nissan –que van llegir un manifest conjunt–, etc. Sabeu qui no hi va assistir? Ja ho sabeu. Doncs ni representants de la Generalitat Valenciana ni dels ajuntaments de València i Alcoi. Conclusió clara: el PP no solament ven fum contínuament, sinó que dona l’esquena a la proposta de futur més ambiciosa sobre la nostra zona, així de clar.

Però no acaba ací la preocupació sobre el tema de l’Euram. En un del descansos, vam tenir ocasió de parlar amb un eurodiputat –no dic el nom perquè va ser una conversa privada– per tal de preguntar si un acte tan massiu seria capaç de convèncer a la Comissió Europea –el consell de ministres– per a què acceptara aquest projecte d’Arc Mediterrani per a les inversions dels propers anys. La resposta va ser molt clara: “tot ajuda”, perquè el problema –va especificar– no el tenim en la Comissió Europea, a la qual ja la tenim quasi convençuda; el problema el tenim en RENFE i en alguns dirigents estatals que no ho veuen clar, i prefereixen apostar per mantenir una estructura radial de les infraestructures abans que les de xarxa o lineals, com la que volem els valencians i els catalans per a l’Arc Mediterrani, i que miren més cap al centre que cap a la perifèria. És a dir, que en gran part l’enemic el tenim a dins de casa.

Més dificultats. És cert que els sociòlegs detecten una desafecció dels ciutadans envers la política. Però hem de recordar ara i ací una persona que va ser un exemple: Joan Fuster, tant pel que pensava com pel que va fer. Respecte a la desafecció, sentiment que algú té interès a impulsar per a què els ciutadans es retiren de la vida pública i no participen, Fuster tenia una aforisme que no per cer citat moltes vegades és menys cert i té en l’actualitat un valor quasi de premonició: “la política que no fem nosaltres, algú la farà contra nosaltres”. És una clara crida contra la desmobilització, una espenta a la participació i un impuls a no dormir-se i seguir lluitant per lo nostre i els nostres.

Però Fuster també ens donà un altre testimoni: el seu Compromís personal pel seu poble, el poble valencià, i per la seua terra, la seua llengua, la seua cultura. Fuster mai va abandonar el seu lloc de naixença per mantenir el seu Compromís (paraula subliminal!) de redreçament i modernització d’un país que, des d’aleshores ençà, entre tots “ja anem fent”, com diu la cançó de Raimon i tant bé ha cantat la Coral Polifònica Alcoiana.

I acabe. El 2011 farà quasi 500 anys que el professor Fontán considera com l’annus mirabilis de la filosofia política, precisament en els albors del naixement de l’anomenat “estat modern”: el 1516 Tomàs Moro publica la seua Utopia, Erasme de Rotterdam la seua Institució del príncep cristià i Maquiavel escriu el seu famós tractat El Príncep. En aquest darrer, Maquiavel deia que l’èxit de tota empresa política depenia de dos factors bàsicament: la “virtú” i la “fortuna”. La “virtú” és un terme italià de difícil traducció, però que ve a significar força, capacitat, caràcter, decisió, espenta, fermesa. La “fortuna” és simplement la sort; però recordava Maquiavel que la fortuna depenia no solament de l’atzar sinó també i sobretot de l’esforç, del treball, de la dedicació.

La virtú la tens, Rafa. Ara ho veureu. I respecte a la fortuna, farem que siga favorable amb el treball de tots, i puguem així canviar el País i Alcoi de dalt a baix, practicant –això sí– una política de baix cap a dalt.

Rafa, ara et toca a tu. Tots estan esperant-te. El micro és teu. Endavant!
———————————–
* Paraules pronunciades el dissabte, dia 15, al Teatre Principal d’Alcoi, en l’acte de presentació de Rafa Carbonell com a candidat del BLOC a l’alcaldia d’Alcoi.

Si busquem en el món de la parèmia una definició de l’actitud del nostre govern municipal, en trobarem una perfecta per al cas que ens ocupa: “a buen callar llaman Sancho”, que definiria la “prudència” –o, pitjor, inactivitat– del nostre alcalde per evitar enfrontar-se als caps del seu partit. Les conseqüències d’aquest silenci còmplice són ben evidents: els alcoians som els autèntics marginats dels vertaders projectes de futur i ens quedem sense les actuacions estratègiques que altres municipis sí obtenen. En el BLOC, en canvi, preferim que s’actue des d’Alcoi seguint la filosofia d’un altre refrany, molt col·loquial i conegut, però no menys real: “qui no plora no mama”, el qual voldria significar que sense demanar o exigir a les administracions allò que és bo i necessari per als nostres ciutadans, mai no s’aconseguirà obtenir les inversions a les quals els alcoians tenim dret.

És evident que fins ara tant la societat civil (agents socials, institucions públiques i privades, etc.) com el govern local de l’alcalde Sedano han seguit els criteris del primer refrany: callar. I així ens ha anat. Les gran inversions de futur en matèria d’indústria, de tecnologia, d’infraestructures, d’innovació –si és que es porten a terme-… se n’aniran pràcticament totes a la costa, a la zona d’Alacant-Elx. I aquestes comarques d’interior, que en altres temps han mostrat un gran dinamisme econòmic i han contribuït de forma notòria a la riquesa comunitària, ara es troben fora dels circuits estratègics que els experts dissenyen per al futur. No comptem per a res. I callem.

Per això des del BLOC vam proposar fer un front comú de tota la comarca per a poder eixir de l’oblit en què l’administració autonòmica ens ha deixat des de fa anys. Ajuntaments, agents socials i entitats de tota mena no hauríem d’estar mai més callats. No podem decebre els nostres conciutadans ni trair les seues il·lusions i les seues esperances. Com diu la dita popular, “no podem perdre més passades”.

En conclusió, si el títol de l’article es un manlleu agosarat –però modest– de Shakespeare, hem de recordar-ne un altre de Quevedo, no menys modest però més proactiu, quan denunciava davant el comte-duc d’Olivares la decadència espanyola:

“No he de callar, por más que con el dedo,
ya tocando los labios, ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.

Pues quedaron las gentes mal regidas,
las alcodianas siempre bien dispuestas,
y esperanzas en humo convertidas.”