Paco Blay

«Fides, libertas, amicitia,
praecipua humani animi bona»

Hi ha persones que cauen bé a tothom: per la seua bonhomia, pel seu tarannà, pel seu caràcter, per la conversa, per l’educació, pels coneixements, per l’actitud, pel que conten els altres… Aquesta és la impressió que sempre m’ha causat Adrián Miró.

Quan no el coneixia personalment, gaudia de tot el que li llegia, tant els articles que publicava amb certa regularitat en el periòdic Ciudad com els llibres que anaven arribant a les meues mans. A més dels temes que tractava, sempre interessants i tractats amb una gran sensibilitat cultural, ho feia amb un llenguatge correcte, perfecte i circumspecte, molt acurat en tots els sentits però sense afectació; es notava que era poeta per la manera com tractava les paraules, com utilitzava les imatges, com resolia sintàcticament passatges difícils. Tot i que tractava temes tan diversos com la història, la literatura, la pintura, la política o la música, quasi sempre baix el prisma del seu Alcoi, traspuava sempre saviesa, erudició, compromís, «finezza»… Era evident que darrere aquells escrits hi havia, per damunt de tot, un home bo, sensible, atent, curiós, apassionat, independent.

No em vaig equivocar. Quan ja me’l van presentar, vaig reafirmar la primera impressió. Adrián Miró era tot el que m’havia imaginat, i que darrere els escrits hi havia un humanista, o un «il.;lustrat», tant se val, un home de cultura i visió universals que projectava bàsicament -però no exclusivament- des de les seues arrels alcoianes. Adrián sabia mantenir un equilibri perfecte entre el seu entorn local més proper, Alcoi, i els problemes del món; un precedent del que avui s’anomena la «glocalització». Des d’aleshores he mantingut amb ell una irregular i permanent relació, fins avui, i per això em considere molt honorat de la seua amistat.
A risc de reduir a uns pocs trets la complexitat d’una personalitat tan polièdrica com la d’Adrián, pot afirmar-se que les característiques bàsiques que Tàcit indica com als principals bens de l’esperit humà -la fe, la llibertat i l’amistat-, es donen plenament en el nostre Adrián.

Fe. Encara que la paraula llatina «fides» pot significar moltes coses (confiança, fidelitat, convicció…), ho agafem per la part que ara interessa: Adrián és un home de conviccions (democràtiques), de principis (inequívocament progressistes), d‘ideals (plenament ètics), als quals mai no ha renunciat i sempre s’ha mantingut fidel. El seu món espiritual és molt sòlid, com una roca que sempre inspira confiança.

Llibertat. Sempre s’ha considerat un home lliure de pensament, independent de criteri sobre qualsevol tema, allunyat de tota facció o sectarisme. I açò li dona un alt valor: la coherència i la honestedat per damunt de tot. Qualitats aquestes difícils de trobar -i de mantenir- en els temps que corren, on tot s’interpreta i es jutja, com deia Arniches en Los caciques, en clau de «otristas» o «miistas». Adrián és lliure d’uns i altres, i sempre ha afirmat i guardat gelosament la seua llibertat personal, valor inestimable en la nostra societat.

Amistat. Una de les qualitats que més el caracteritzen. Tant durant la seua estança a Paris com després a Alcoi, ja jubilat, ha tingut -i mantingut mentre ha estat possible- molts amics, els ha estimat, i l’han estimat. És un bon amic per als amics: «amicus amico», que deia Plaute. Carlos Palacio, Amando Blanquer, Joan Valls, Ramon Castañer… han passat per sa casa amb molta freqüència, tant la de Paris com la d’Alcoi. I ara encara en té més, d’amics: el CAEHA, que l’ha fet President d’Honor i ha proposat el reconeixement a l’Ajuntament, la gent del teatre i de la música, els amants de les bones lletres…, i tants i tants que s’han sumat a l’homenatge.

Adrián, fill predilecte d’Alcoi. Un honor per a la ciutat.
Moltes gràcies i… «ad multos annos».

Aquest escrit fa ser publicat en dilluns, 18 gener de 2010 a les 10:55 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.