Paco Blay

Vaig conèixer Paco Aura a l’Institut «P. Vitoria», en una de les setmanes culturals que el Centre organitzava per a complementar la formació dels alumnes en aquells aspectes que els programes acadèmics no hi arribaven. Els directius em van cedir l’honor de presentar-lo. El contacte directe amb la persona em va captivar. Va començar llavors una gran amistat que constitueix per a mi un honor que Paco Aura em fa i que agraesc sincerament. Avui, 30 de desembre, Paco Aura compleix 90 anys. I els compleix amb el reconeixement de tothom. Han estat 90 anys de coherència i de dignitat per damunt de tot al llarg de la seua vida.

Durant la transició va tenir la valentia de presentar-se als mitjans de comunicació com el deportat número de matrícula 4208 del camp de Mauthausen. Malgrat l’oblit que sistemàticament va ensopir la societat espanyola durant aquest període -per allò de no trencar la fràgil convivència entre els espanyols-, Paco Aura recordava any rere any la iniquitat de la deportació en uns escrits esgarrifosos, exemple de memòria històrica avant la lettre , de la qual tant es parla ara: perdonar però no oblidar. En 1992 afirmava: «Els deportats hem conegut l’empresa més gran de deshumanització i extermini de la història: milions d’homes, dones i xiquets han mort en l’infern dels camps de concentració… una empresa d’enviliment de l’home meticulosament estudiada en les altes esferes».

Per això no ha parat de treballar amb coherència per a què «mai més» es produïren fets semblants. Per això li molesten tant encara les pintades de símbols nazis que veu actualment per les parets. Per això ha anat on l’han cridat per tal de recordar i donar testimoni d’uns horrors que mai haurien d’haver-se produït: universitats, escoles, instituts, col.;lectius socials i culturals, congressos, partits, sindicats, emissores de ràdio, cadenes de televisió, periòdics… On més a gust ha estat sempre ha sigut entre els joves escolars, curiosament el segment social que millor contacta amb ell: done fe del silenci sepulcral i de l’emoció continguda amb què els xavals han seguit llargues sessions d’explicació de les seus experiències. Paco Aura comunica molt bé sempre, però per a aquestes edats té alguna cosa especial.

Per això ha acceptat també, amb molta dignitat, tot tipus d’homenatges i reconeixements que se li hagen volgut donar, per fidelitat al seus companys morts i perquè constitueix un bon instrument de memòria: la Medalla d’Honor del poble d’Alcoi, el de la Universitat de Barcelona, el del PSOE, els del BLOC (València, Alcoi, Ontinyent), el del Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA)… I molts més.

I malgrat tota aquesta voràgine d’activitats, que la seua edat i delicada salut suporta cada vegada pitjor, Paco Aura continua sent, per damunt de tot, un ciutadà normal i corrent -però exemplar- que te’l pots trobar a l’ambulatori, a l’autobús, al carrer passejant amb la seua inseparable Luci, o a l’Ajuntament liquidant els seus impostos. És un honor tenir-lo entre nosaltres.

Arran els seixanta anys de l’alliberament del camp de Mauthausen i de la Medalla d’Honor esmentada, Adrián Miró afirmava en un memorable article publicat al Ciudad: «Esperem que Paco Aura mantindrà la seua vitalitat i la seua veu testificadora per molts anys». Efectivament, ací el tenim, com sempre: senzill, coherent, vital, digne, amable, fidel, compromès. Felicitats, Paco: Ets com una roca folrada d’humanitat!

Se sumem, Adrián, al teu desig: Per molts anys!

Aquest escrit fa ser publicat en dimarts, 30 desembre de 2008 a les 21:11 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.