Cap a on anem?
La pregunta no és ociosa. Els moments actuals de crisi ens obliguen a accentuar les reflexions, els debats, les lectures… i la imaginació sobretot. Res no serà igual en el futur. Almenys serà diferent de com ha estat fins ara. I hem de procurar estar ben situats per a quan «passe tot», i prendre les decisions oportunes per tal d’encertar en el camí a recórrer.
L’economista català Ramon Tremosa va publicar fa uns mesos una aportació força interessant, de la qual paga la pena resumir ací algunes idees i propostes pel que suposen d’esperança i optimisme per a les nostres ciutats i empreses, sobretot pels «actius» que encara tenim. Sobre dos conceptes incidiré solament: la logística i la megaregió.
A) Logística. És evident que, com afirma tothom, s’ha de continuar mantenint l’estructura industrial, fomentar el turisme, impulsar la innovació i la formació, etc. Però, serà suficient? Segurament no. Tremosa afirma que «al segle XXI Àsia serà la fàbrica mundial del món», i anirà retallant percentatges de producció a Europa. Què fer, doncs? Ell ho té clar: una part del negoci futur serà la distribució, la logística. I la Mediterrània està molt ben situada per a aquesta activitat. Si els propers vint anys són com els últims vint -de lliure comerç-, la nostra Mediterrània acollirà el volum de comerç intercontinental més important del món. Els fluxos de mercaderies d’Àsia a Europa -i viceversa-, i també des d’Àfrica quan emergesca -ja està en camí-, tindran en la Mediterrània un mar imprescindible.
Els nostres ports estan, en aquest sentit, perfectament situats per a aquest negoci de futur. De fet, els de Barcelona i València ja són líders a la Mediterrània: al 2007 superaren a Marsella i Gènova en trànsit de contenidors. Podem afegir els ports d’Alacant, de Tarragona… i altres factors complementaris com la capacitat exportadora de Catalunya i el País Valencià -els més grans d’Espanya-, la unitat monetària de l’euro, el clima, els respectius hinterlands… i ja tenim un actiu poderós de cara al futur.
Als poders públics, doncs, els correspon impulsar el desenvolupament dels ports i de les xarxes que els envolten (les mercaderies no es queden als ports, tenen destinació): ferrocarrils, carreteres, magatzems, centres logístics comarcals, indústries complementàries, etc.
B) Megaregions. Hi ha un altre factor, però, que Tremosa recupera del geògraf i economista canadenc Richard Florida: és el concepte de megaregió. Els mapes del segle XXI -els de la globalització- no són mapes físics ni polítics, són mapes de megaregions, que són les «noves unitats naturals de creixement econòmic que ja existeixen avui», en les quals es produeixen dues terceres parts del PIB mundial i on es genera quasi tota la innovació. Florida en comptabilitza fins a 40 en el món. A la península ibèrica n’hi ha dues: la galaico-portuguesa (de Lisboa a la Corunya, i 10 milions d’habitants) i la nostra, la que va d’Alacant a Marsella i Lió, amb més de 25 milions d’habitants i un enorme potencial industrial, logístic i turístic. El centre neuràlgic d’aquesta megaregió és precisament el nucli País Valencià-Catalunya; el complementen dos ramals: un cap a Marsella-Lió, i un altre cap al Pla de Lleida i la vall de l’Ebre (Saragossa, Navarra…). Ikea, per exemple, ha preferit invertir 600 milions d’euros a Valls, centre neuràlgic d’aquesta megaregió, i no a Madrid.
Florida hi afegeix, a més a més, un altre factor important: per a ser competitius en el segle XXI és millor formar part d’una megaregió de 20-25 milions d’habitants, estructurada en una xarxa de comarques i ciutats mitjanes ben comunicades, que no d’una megalòpolis dels mateixos habitants. És exactament el que tenim a la nostra façana mediterrània: grans ports (Barcelona, Tarragona, Valencia i Alacant) amb un entorn industrial i urbanístic complementaris i amb moltes possibilitats de creixement. Permetrà, per exemple, importar components o productes semielaborats, muntar-los ací i exportar-los amb un nou valor afegit. I açò mateix, que ja està fent-se a Alemanya, França o Flandes, solament es pot enllestir, afirma Tremosa, des d’Alacant a Palamós. El port de Marsella no té a penes entorn productiu, i Gènova no pot créixer per tenir darrere la muntanya. Una gran oportunitat, doncs, per a nosaltres!
Tremosa conclou amb paraules de Manuel Castells: «Fer país comença per fer empreses del país. Si bé les persones i les empreses avui competeixen globalment, viuen i actuen localment». Que podem resumir tot dient: si no encarem bé la «globalitat», podem perdre la «localitat». Ser anticatalanista avui, amb aquestes premisses, és continuar fent el ridícul.
I com encaixa la nostra comarca en tot açò? No hi ha espai en aquest article per a explicar-ho, però una cosa està clara: o l’encaixem des d’ací o s’enfonsarem… Tenim indústria, empresaris innovadors, potencialitat turística, dos grans ports a una hora o menys…, però potser falten més inversions en formació, innovació i xarxa logística (ferrocarril, autovies…), a més d’un decidit impuls públic. De moment no sembla que la Generalitat ni la Diputació ens tinguen massa en compte, ni que l’Ajuntament d’Alcoi s’ho crega. I la conclusió és clara: o hi ha inversions estratègiques serioses i projecte de futur, o ens quedarem al marge per sempre. Continuarem callant?
RSS 