Aquest matí, un compostel·là de 56 anys ha pronunciat el seu discurs d’investidura com a més que provable futur cap del govern del Regne d’Espanya. Després de dedicar gran part de la seua vida a fer de polític professional i de perdre dues eleccions consecutives, sembla que li ha arribat el moment de ser president de l’estat. Li diuen Rajoy Brey, Mariano, i en el meu record, només mereixerà el lloc de ser el candidat més votat en una sessió d’investidura, en què per fi hi ha un diputat valencianista progressista, de Compromís i anomenat Joan Baldoví.

A mitjan vesprada, algun periodista m’ha preguntat la meua opinió sobre les paraules de Rajoy. Sincerament, al meu parer, ha estat un discurs molt del l’estil del que fins ara ens ha demostrat el personatge: molt poc creïble, molt poc concret, molt poc clar per allò que amaga, molt poc diferent al del govern que hi havia pel que fa a apostar exclusivament pels retalls i no parlar de com generem i produïm, molt poc actualitzat a la realitat de l’estat espanyol del s.XXI per la seua aposta per la recentralització, i molt poc encertat per les grans carències que presenta.

Molt poc creïble quan parla que el seu primer objectiu serà combatre l’atur, i en canvi, al País Valencià la gestió de més de setze anys del seu partit ens ha situat en líders de la falta de faena. Molt poc creïble en plantejar el seu tercer gran objectiu: governar per a tots i des del diàleg, dir la veritat encara que faça mal, quan el PP, amb majoria absoluta, mai no ha practicat eixa mà estesa amb la resta dels partits ni a Alcoi, ni a València, ni al Madrid d’Aznar… I parlar de dir la veritat encara que faça mal, les mateixes persones que han protagonitzat els episodis més dolorosos i vergonyants de la democràcia recent, com ara el Prestige, l’accident del Yak-42, la participació en la guerra d’Irak o la gestió dels atemptats de l’11 M… Què voleu que us diga… Molt poc creïble quan proposa una futura Llei de Transparència i critica les factures als calaixos, i el seu mateix partit, al nostre país, amaga les seues irregularitats presumptament corruptes, amb tota mena de martingales que impedixen que l’oposició exercisca la seua funció i els ciutadans tinguen una mínima informació sobre la realitat; i només a Alcoi, hi ha…

Si fa no fa, arribem als sis mesos de gestió de govern i ja dóna per traure unes primeres conclusions sobre l’experiència.

La primera conclusió és que malgrat les crítiques, els malentesos, les susceptibilitats, i els errors propis i aliens atribuïts a un mateix, emociona pensar que gestionar és sentir a les teues mans la possibilitat real de canviar coses, encara que siguen petites…; l’oportunitat de demostrar una gestió més eficaç i més eficient…; i la responsabilitat de solucionar els problemes de la gent més pròxima, dels teus veïns… Ja, ho sé, és un tòpic; però, estimula comprovar com pots ser capaç de fer realitat també els tòpics…

Gestionar, també, òbviament, és decidir…; i abans de decidir, la primera qüestió que has de tenir clara és a qui perjudicarà la teua decisió, perquè sempre hi haurà tants beneficiats com perjudicats. L’art de gestionar segurament rau a valorar que siguen el menor nombre de persones les perjudicades, i que les teues prioritats perjudiquen el menys possible a algú…

Em fa, a més, que gestionar és moltes vegades, simplement, decidir amb qui quedes malament… I és que hi ha tanta faena de representació i d’assistència a desenes d’actes i d’invitacions, que sovint coincidixen dos o tres esdeveniments alhora, i és quan, sovint toca prioritzar i decidir on vas, i on has d’explicar que t’és impossible d’assistir…

Quan gestiones has d’assumir que hi ha poca diferència entre dimecres i diumenge, o entre dissabte i dimarts, ja que normalment ni el cap de setmana sol esdevenir un respir de descans, ni els dies entre setmana mai no volen tenir un mínim límit d’horari en la teua jornada laboral…

Gestió també vol dir fer visible i recuperar la teua oblidada vocació infantil de bomber, ja que implica, en un percentatge alt del temps del teu dia a dia, una activitat continuada d’apagafocs d’incendis diversos…

A pesar de tot, no sols no em queixe, sinó que em sent un privilegiat per l’honor de participar en la gestió de la meua ciutat. Encara que hi haja alguns companys de corporació, que en la legislatura passada ocupaven llocs d’altíssima responsabilitat, i que ara demostren la seua mediocritat més absoluta quan no s’amaguen i reconeixen que amb la quantitat que cobren i fent el que estan fent, si ho arriben a saber s’”apunten” abans a l’oposició; gestionar aquest present tan complicat que ens ha tocat viure, i poder planificar i dibuixar l’Alcoi del futur…