rafa carbonell

Encara que formalment no és així i que les estacions de l’any seguixen uns altres calendaris, quan tanquem l’agost, sempre tinc la sensació que l’estiu ja s’ha acabat… Malgrat que la calor no se n’acabe d’anar o que aquest mes haja estat tan atípic per a mi, enguany no n’és una excepció.

Com us dic, ha estat un agost ben estrany, sense viatgets, sense escapades, sense platja, sense massa desconnexió i sense cap sorpresa, que no fóra les que Marc ens donava, de tant en tant, des del ventre de sa mare. Tot el mes acompanyant Macu en el seu repòs (que encara continua, per cert), visitant setmanalment el ginecòleg (ingrés en l’Hospital durant uns dies, inclòs!), i gaudint de l’experiència, esgotadora però meravellosa, de fer realment de pare. No obstant això, ni se’m passa pel cap de queixar-me, perquè aquesta situació m’ha permés compartir la majoria d’hores del dia amb el meu fill.

Una mena de “regal”, aquest, que la vida m’ha aportat, ara que comença de veritat la voràgine de treball de la incansable precampanya electoral; i tot just quan, si més no fins a finals del mes de maig, per desgràcia serà cada vegada més complicat trobar algun grapat d’engrunes de temps per passar-lo al costat dels meus… I és que no em cansaré mai de repetir que per a la vida tot té un sentit i que les coses sempre ocorren en el moment necessari, així de simple… Als pobres mortals que, sovint, restem bocabadats observant incrèduls com passa el temps per davant dels nostres nassos sense comprendre pràcticament res, ens toca el repte difícil ja no tant de buscar les respostes, sinó, ben al contrari, encertar amb les preguntes…

Així doncs, i tot i que en aquest món de la política alguns creguen que no fas res, si no apareixes tots els dies en els mitjans de comunicació, he aprofitat la meua estada per casa per estar políticament actiu al llarg de tot el mes, sempre que les circumstàncies familiars m’han deixat alguna estoneta lliure.

El dissabte 7, a la vesprada, vaig haver de multiplicar-me d’alguna manera, i per una banda, acompanyat per Enric Morera, Rafa Climent i Pep Jordà, com a secretari comarcal, Enric, Ester i Miquel vam assistir com tots els anys a l’Entrada de les Festes de Cocentaina; i per l’altra, poques hores després acudia al Collao, a la Presentació oficial del CD Alcoyano, que jugava un partit amistós contra l’Hèrcules.

El dia 10, de matí, concertava a l’Ajuntament una entrevista amb el diari El Mundo, que eixiria publicada quatre dies més tard. Em va alegrar el fet que, des de la delegació d’Alacant d’aquest mitjà, s’interessaren pel candidat pel BLOC a l’Alcaldia d’Alcoi. Que generem eixes expectatives també fora de l’àmbit municipal, només pot voler dir que les coses s’estan fent raonablement bé i que anem pel bon camí!

Dos dies més tard, el 12 a la nit, Joan Antoni Cerdà, el nostre candidat a l’Alcaldia de Castalla, ens convidava a Rafa Climent, a Pep Jordà i a mi, a un acte que, mea culpa, no sabia ni que existia: la solta de vaquetes. Vam sopar ben a gust, en companyia de les dones i dels homes d’un dels col•lectius del BLOC més importants de la comarca, a la fresca i a peu de carrer, com es feia des dels temps ancestrals.

Quasi una setmana més tard, el dia 18, vaig visitar Gavarda com a secretari de Política Municipal i Institucional de l’Executiva Nacional per fer costat el nostre alcalde Pere i els seus companys de Grup Municipal, Paco i Mariam, en la moció de censura que uns independents i el PPSOE van fer contra ells. La política, sense persones que la defensen amb l’ètica i els valors, es reduïx a un simple mercadeig entre personatges mediocres… I, dissortadament sobretot per a la gent d’aquest poble de la Ribera, eixe és l’espectacle que vam presenciar aquell dimecres.

Al dia següent, enmig d’una intensa pluja d’estiu, visitava el Parc de Bombers d’Alcoi i comarca, per tal que un dels seus representants, Miquel Pla, representant de CCOO en la Junta de Personal, m’explicara en quina situació es troba aquest col•lectiu professional. És indignant com persones que es juguen la vida per salvar les dels altres, hagen d’estar en mans d’irresponsables, com ara el seu diputat i regidor del PP alcoià, Javier Castañer; el qual manté huit assessors personals, que ningú no sap què és el que fan exactament, i promou una obra com el Museu de Bombers sembla que amb un 200% de sobre cost…; mentre els nega a dotar-los d’unes condicions laborals mínimes i mira cap a un altre costat quan li demanen que l’administració pague allò que els deu (més de huit milions d’euros, sols al Consorci de les comarques d’Alacant, i trenta-un milions, als de tot el País). Vergonya, cavallers, vergonya… Com cantarien els bons d’Al Tall…

Ja cap a final de mes, el dissabte passat, vaig assistir, de matí, a la llotja de Sant Jordi a la inauguració de l’exposició que commemora els cent anys de la Federació Valenciana de Futbol; i ja de vesprada vaig gaudir de les festes, de l’ambient, del sopar i de la companyia de molta gent estimada, a les Festes del barri dels Clots. Màrius, Cristina, Jordi, Jaume, Susanna, Pau, Begonya i molts dels seus familiars…; bloquers tots de pedra picada que em van fer passar una estona ben agradable, tot i que, com sol passar en aquests casos, no vam ser capaços d’arreglar el nostre petit món, anomenat País Valencià… Per a un altre sopar, deixarem la interessant discussió entre el cuixot i el pernil! Disculpeu, alguns ja m’entenen…

Entre tots aquests, diguem-ne actes oficials, no hem parat de fer reunions conjuntes i també individuals… Hem parlat de planificacions, de línies polítiques a seguir, de decisions importants a prendre, de llistes… D’Alcoi, de la comarca i també del País; en els tres àmbits… Estic convençut que tanta trobada i tantes hores de pensar, de reflexionar, d’analitzar, de discutir, de conversar, de patir, d’imaginar i d’il•lusions col•lectives, ens serviran força per a aconseguir el nostre èxit!

Ja per acabar, hem iniciat el mes de setembre a ple rendiment. El dia 2 ens reuníem amb la Intersindical, CCOO i la UGT per mostrar-los el nostre suport a la vaga general del proper dia 29, ja que per la qualitat mínima del nostre estat del benestar i, sobretot, pel futur dels nostres fills, no es poden acceptar ni aquests retalls socials ni aquesta reforma laboral, imposada i sense consensuar, que fomenta el treball en precari i temporal… I és que és cert que “dret que es retalla, dret que ja perdem per sempre”, com deien els representants sindicals.

El divendres 3 celebràvem el ple municipal corresponent al mes d’agost; i el dia següent, per una banda, feia costat a la gent de Ràdio Jove amb la seua fantàstica idea de concert solidari (enhorabona Aitor!); i per una altra, animava el Deportivo, al Collao, amb el seu derbi contra l’Ontinyent…

Ara, només tanque aquesta nova pàgina del meu diari del candidat, gitaré a Rafa i començaré a preparar-me per al dia radiofònic que m’espera demà: a les 10h, la roda de premsa on farem públic que Paco em cedix la responsabilitat de portaveu municipal del BLOC; a les 11h, comence la col•laboració bisetmanal amb el programa de política de Ràdio Jove de l’IES Andreu Sempere; i a les, 15:30h, continuem amb el tradicional “Sanedrín” de SER DEPORTIVOS de Ràdio Alcoi, en què amb els amics Ismael Mayor i Javi López comentem el partit de l’Alcoyano…

Tenim al davant reptes apassionants i molta faena per fer!! Vinga!!

Tots els estius són diferents… Igual que cadascun dels dies que passen, malgrat l’aparença de rutina que amaguen els plecs del vel de la seua quotidianitat… El que ocorre és que sempre tenim l’humana sensació que el que estem vivint en aquests moments precisos és més diferent que cap altre…

En el meu cas, potser siga una mica cert, no us ho negue, ja que, al llarg del mes passat, després de fer un munt de viatgets Alcoi-Muro-Dénia i a la inversa —que això dels factors, ja sabeu que no altera cap producte—; vam arribar a l’última visita al ginecòleg, la de divendres, i a Macu li han ordenat un repòs absolut, perquè Marc —així volem que es diga el germà de Rafelet— sembla que té ganes de moguda i de festa, tot i que no arribem encara ni a la setmana trenta… La paciència no deu ser un dels valors principals que amaren els gens de la nostra nissaga… Què hi farem!

És per això, que a diferència de la resta de les vacances viscudes fins ara, la perspectiva del mes d’agost és ben clara: mirar de desconnectar una mica i de carregar piles, al costat de Macu i darrere de Rafa —que amb el seu anyet i un mes, no cal que us recorde que “pica i vola”—, sense moure’ns del lloc… Diferent, sí, però ni se’m passa pel cap de queixar-me, perquè sols observant mínimament al voltant, no trobe ni un sol motiu per no continuar sentint-me un privilegiat… Gràcies a la vida, sempre!

Amb la tranquil•litat de les calors de l’estiu, la cançoneta rítmica de les cigales, els sabors de la muntanya i les sensacions de les immenses nits estrellades, reflexione, llig, pense, planifique, sent…; tracte de destriar els aprenentatges que m’està reservant cada pas d’aquest camí que em durà a la fita electoral de maig del 2011, i, faig repàs de tot allò que m’està formant com a candidat…

Pense en el juliol, i me n’adone que tampoc no he parat… Bon senyal, sí, bon senyal… És un mes estrany, ja que alguns l’aprofiten per parar i descansar; i, en canvi, uns altres —la majoria—, ben al contrari, acceleren la màquina i s’esforcen per tancar el seu curs fins al setembre.

En aquest període, he estat convidat a dos esdeveniments de lliurament de premis: als de l’IES Cotes Baixes i als del CEEI. Tots dos ben meritoris, tots dos diferents però amb un denominador comú: homenatjar els emprenedors, les idees, el bon treball… Uns des de la teoria incipient del jove que plasma en un treball les seues primeres inquietuds, i uns altres, des de la pràctica d’engegar un projecte professional que comença a donar els seus resultats. Recorde d’haver-los donat l’enhorabona tant a premiats com a organitzadors, però especialment als col•legues de professió, als profes de Cotes, ja que en aquest àmbit educatiu, no és gens fàcil de fer realitat uns premis d’eixe estil, des de fa més de vint anys! Tenen tot el meu reconeixement, de veritat!

D’una altra banda, en menys de vint-i-quatre hores de diferència, vam celebrar la presentació del nou CD Alcoyano, amb ofrena a la Mare de Déu dels Lliris i dinar inclòs, i brindàrem de cor pels bons desitjos d’una nova temporada plena d’èxits! (si la totpoderosa Federació Espanyola de Futbol ens deixa… I si no al temps; que eixa associació de clubs en què s’ha integrat el Deportivo, encara que de finalitat força justa, ens pot passar una factura massa alta… I si no, ja en parlarem!). Mentre, la nit anterior, m’estrenava com a representant del BLOC en el sopar d’estiu de la Cambra de Comerç d’Alcoi, amb l’absència sorprenent de l’alcalde i al voltant del motor i dels dinamitzadors econòmics de la nostra ciutat. A tots els empresaris i comerciants amb qui vaig conversar, els vaig deixar clar el nostre missatge: eixir de la crisi és cosa de tots i ens cal unió per afrontar aquesta situació complicada; els polítics hem de prioritzar Alcoi i el sentit comú, per damunt dels partidismes, i els empresaris, els interessos de ciutat, per sobre dels beneficis personals… Tots hi estaven d’acord, i em vaig encarregar que se’ls quedara una idea ben clara: el BLOC estarà a l’alçada de les circumstàncies, que no en tinguen cap dubte…

Ha estat un mes, també, de rodes de premsa i d’entrevistes radiofòniques. Roda de premsa per denunciar públicament els atacs de caràcter polític que va patir el nostre alcalde de Gaianes, Ismael Seguí, per ser alcalde i del BLOC (de la mà d’una reacció un pèl desproporcionada d’algun membre del PSOE de la comarca… Per què s’hauran sentit tan al•ludits quan en cap moment es va fer menció a cap partit polític!!??). I una altra, per acompanyar el nostre millor alcalde, Rafa Climent, en la seua presentació pública com a candidat a l’Alcaldia de Muro (estic convençut que aquesta és la millor notícia que poden rebre les mureres i els murers, i els habitants de tota la comarca!!). I com deia, entrevistes tant en Ràdio Jove de l’Institut Andreu Sempere, com en la SER i en la COPE… Totes amb un objectiu, la intenció de conéixer-me una mica més i millor com a persona i com a polític; i un mateix denominador comú: un tracte personal exquisit i generós per part dels periodistes (gràcies Aitor, Quique, Neus…).

En relació als mitjans de comunicació, i en especial amb aquells que defensen una línia editorial, diguem-ne bastant allunyada d’allò que representa i defén el BLOC, això és la COPE i CANAL 37, hem tingut l’ocasió d’establir relacions per primera vegada i de compartir opinions i anàlisi de la situació en què es troba el nostre poble… Tot i que, potser algú de vosaltres no acabeu d’entendre aquest fet, al meu parer és molt important per al projecte BLOC normalitzar la relació amb tots els mitjans de comunicació locals, pel que representa d’homologar-te com a opció política seriosa, que compta, important, igual que la resta, no inferior a ningú. Tot plegat és un bon símptoma del paper que el BLOC d’Alcoi i està cridat a protagonitzar, a partir del maig de l’any que ve, en la gestió del present i del futur de la nostra ciutat. En eixe sentit, vull agrair la conversa sincera i amable amb Carlos Jurado, director de COPE-Alcoi; i el detall de vindre a presentar-se, i d’intentar que la tele d’Alcoi, Canal 37, comence a reflectir una mica més la pluralitat cultural, social i política de la nostra societat, que Alberto Payá, el seu nou director s’ha proposat (d’entrada, l’emissió íntegra dels plens, ja n’és una mostra interessant!).

Per al final —i no per això menys important, sinó tot el contrari!—, em deixe la quantitat de converses i de reunions que hem fet amb moltes persones anònimes (i no tant!) i amb col•lectius de diferents àmbits. Us en destaque especialment una que em va alegrar molt i, de veritat, em va ajudar a obrir els ulls a una realitat que massa sovint ens passa desapercebuda. Fa pocs dies, vam rebre la invitació de l’Associació de Persones Sordes d’Alcoi i Comarca a trobar-nos i a conéixer-nos. Ens hi vam plantejar tot un seguit de reivindicacions relacionades amb la quantitat de problemes que tenen en situacions habituals i “normals” per a la resta de persones sense discapacitat auditiva, com ara anar al metge i assabentar-se quan els criden en el moment del seu torn, o què poden fer i com poden saber que els han sentit quan es queden tancats en un ascensor… Unes situacions que, per rutinàries, em van causar una sensació de vergonya aliena, en adonar-me que en ple segle XXI la nostra societat encara no està preparada ni està a l’alçada de les necessitats de les persones amb discapacitat auditiva, o mental o física… I ens queda tant per fer, perquè siguen persones considerades com a tals, a la pràctica del dia a dia, no sols de boqueta…; que és tasca inajornable i de tots!

En acomiadar-nos, els vam dir que, des de l’oposició, de vegades podem fer ben poc; però que han d’estar segures i confiar que el BLOC, un partit que troba la seua vocació política i la seua raó de ser en el servei a les persones, no s’oblidarà d’elles quan, molt prompte, tinga la responsabilitat de gestionar la qualitat de vida de les alcoianes i dels alcoians…

Em sent estrany… Ara, al voltant d’aquestes últimes setmanes, és quan més estic notant el canvi d’horaris, d’activitat i de dinàmica laboral. Acostumat, durant deu anys, a fer una faena molt sistematitzada, amb un temps molt condicionat per les hores en què començaven i acabaven les classes; i també al no parar, ja que no sols m’ocupava de l’ensenyament, sinó que el combinava amb la política, amb l’entrenament del futbol, etc… Trobe que centrar tots els meus esforços en una sola dedicació professional, que, a més a més, la planifiques, en bona mesura, a colp d’urgència i d’immediatesa mediàtica; que no té un horari gens definit, i que, si vols i ets una mica responsable, no te l’acabes perquè sempre hi ha algun acte, alguna obligació o alguna reunió a assistir (a altes hores de la vesprada, quasi nit; els caps de setmana…), com us dic, se m’està fent estrany…

En aquestos darrers dies, em neguiteja pensar que potser no estic fent prou, ja que avesat a la rutina de la faena sistèmica i al costum dels resultats més o menys immediats (complir a classe, fer un examen, corregir-lo, posar una nota…), dedicar-te a parlar amb molta la gent, a escoltar els seus problemes i les seues propostes; fer acte de presència en desenes activitats diverses, en centenars de reunions institucionals o partidistes; estar en contacte i interactuar amb centenars de persones, en xarxa, i haver de contestar entrevistes i fer declaracions de premsa… Pot ser tan eteri, tan…; que no sé mai com interpretar-ho, ni quina conclusió traure’n…

En fi, que no totes les sensacions tenen l’obligació de tindre un perquè, no? Continuaré atent al missatge que la vida m’està intentant transmetre, per mitjà d’aquest estat d’ànim, perquè em fa que necessite aprendre alguna cosa que encara no he estat capaç de copsar…

Des del darrer capítol d’aquestes pseudo-memòries de candidat fins hui, molta activitat comarcal: reunions a Xixona, a Onil, a Muro…, sense oblidar les fantàstiques Trobades d’un poble ben bonic i encara per descobrir com és Beneixama; diverses presències més o menys oficials i institucionals: visita a les runes de l’antiga fàbrica de Rodes, lliurament de projectes de final de curs dels alumnes de l’Escola d’Art i Superior d’Alcoi, un ple extraordinari, participació en la concentració per donar suport als funcionaris davant les retallades i els atacs que estan patint…; la Mostra de Teatre, amb l’emotivitat de Les dones de Lockerbie, dels amics de La Dependent; i, sobretot, fer-me cafés, i parlar i parlar amb molta gent: especialment, els dos divendres que més tard he arribat a casa a la nit, després d’estar convidat a l’ensaio de tancament de l’any de celebració del 50 aniversari de la refundació d’una filà plena d’amics com és els Alcodians; i d’aquest últim, en què vaig anar a sopar amb els profes del col•le, després que els meus antics alumnes em convidaren a la seua graduació de 4t d’ESO…

De tot plegat, però, en aquestes darreres setmanes i com que estem ja al final de les competicions, han tingut un protagonisme molt accentuat els esdeveniments esportius: una edició de les XXIV Hores Esportives, més fluixa i més problemàtica que mai (urgix un canvi radical d’enfocament…; i això passa per un canvi urgent de govern, ja que els polítics del PP mai no han cregut seriosament ni en aquest acte ni en l’esport en general); l’eliminatòria del juvenil de l’Alcoyano contra el D. Bosco de València, per veure’l ascendir a la tan ansiada categoria nacional (vaig ser present tant al partit d’anada d’allà, com el de tornada d’ací… I és que us he de confessar que l’equip que més il•lusió m’ha fet d’entrenar mai ha estat aquest… I ja fa deu anys d’aquella experiència, uuufff…); la finalíssima que disputà l’Enrile PAS Alcoi, el mateix dissabte que pujava el juvenil alcoianista, i amb la qual aconseguí de mantenir-se un any més en la màxima categoria de l’OK Lliga, després de guanyar el Reus, amb sang, suor i llàgrimes…; i fins i tot un debat radiofònic que protagonitzàrem els tres grups de l’oposició, a Ràdio 7, al voltant de la situació de l’esport a Alcoi…

Finalment, tancàrem la setmana passada, amb la roda de premsa de presentació de la Coalició Compromís a Alcoi. A més de Paco Blay i de mi mateix, hi vingueren Enric Morera, Mireia Mollà d’Iniciativa, i Carles Porcel d’Els Verds… La idea que vaig voler deixar molt clara no admet cap dubte: Compromís abandera al País Valencià els mateixos valors de coherència, sentit comú, honestedat, moderació, honradesa, responsabilitat, proximitat…, que pretén representar el BLOC a Alcoi; i que aquelles alcoianes i aquells alcoians que confien en el BLOC, han de dipositar la seua confiança, també en Compromís… Ja que no serviria de massa votar BLOC a Alcoi i no fer-ho a Compromís, en la candidatura autonòmica…

Us he de confessar que sóc optimista, de veritat; i que, a més, jo que sóc dels que crec en el sentit dels missatges que, cada dia, ens transmet el món oníric… D’ací un temps, potser us desvetllaré el contingut d’eixos somnis que sovint estic experimentant, des de fa unes quantes nits…

Encara estic afònic des que divendres passat vaig anar al sopar de l’orla dels meus antics alumnes de 2n de BAT de La Salle. I no, no penseu que em vaig quedar sense veu per la festa boja que em vaig pegar, sinó perquè no vaig deixar de parlar amb gent i més gent, durant hores i hores. Amics, exalumnes, coneguts, però també persones desconegudes que s’aproximaven a mi, i que aprofitaven la desinhibició socialitzadora que promou l’ambient de les nits de marxa, per felicitar-me pel meu nomenament com a alcaldable a l’Ajuntament d’Alcoi, i per jurar-me i perjurar-me que compte amb els seus vots i amb el de tots els seus… Es percep ambient de canvi, es noten ganes de votar BLOC… Però, d’ací un any, en la nit electoral, pense passar llista per veure si tota la gent que diu que em votarà, ho ha fet! Ja que, massa sovint, no sempre solen eixir els números…

Cansa, com tot; i estar pendent, en tot moment, d’atendre aquells que vénen a tu, genera una situació d’exigència continuada. No obstant això, s’ha d’assumir; les persones que ens dediquem a la política com a mínim hem de saber escoltar la gent, estar a l’alçada de les seues necessitats i de les seues inquietuds. I us puc ben assegurar, i és força reconfortant i em fa ser molt optimista, que al llarg de tot el mes de maig, des que s’anuncià que em presentaria com a cap de llista del BLOC, no sols no he deixat de parlar sinó que no he parat de contestar missatges de facebook i correus electrònics, tots, absolutament tots els dies…

I si voleu que us diga la veritat, després d’aquell dia especial de la meua presentació, ja fa quinze dies, encara no he tingut temps ni de descansar i desconnectat una miqueta. Al dia següent mateix, el diumenge dia 16, comunió d’un cosinet i a animar el Deportivo al Collao. I durant tota la setmana, reunió a Ibi per dinamitzar la pròxima llista del BLOC; assemblea per constituir una vella reivindicació de l’oposició: el Consell de Benestar d’Alcoi; assistència a la fantàstica Gala de Premis de l’Esport local, dels amics del periòdic Ciudad; i, per acabar la setmana, una altra vegada, a seguir l’Alcoyano, aquesta vegada fins a Euskadi, fins a Éibar, a quasi 800 kilòmetres de casa i, per desgràcia, sense massa sort, ja que no vam poder passar l’eliminatòria… Per cert, encara recorde la careta, barreja d’estupefacció i de mala lleteta, que se’ls quedà a Sedano, Peralta i companyia, quan em vam vore animar i alçar l’ànim tant als directius com als valents aficionats que s’atreviren a viatjar fins allà, els quals després del partit esclataren a plorar impotents per una derrota injusta. I és que, en aquells moments, que jo fóra allà representava un perill real de trencar l’eterna obsessió i vocació pepera de monopolitzar i d’utilitzar un símbol de tots, com és el Deportivo, per als seus interessos de clientelisme partidista…

Només començar la setmana següent, els d’EU que tornen a la càrrega amb la crítica al BLOC i a la meua persona, aprofitant la notícia que Agulló es torna a postular com a núm.1 de la llista dels comunistes (però si es presenten ells, per què parlen dels altres??!!). Em va molestar una mica que diguera que no ens fiava de la meua afirmació que “cap vot del BLOC, ni per acció ni per omissió, farà alcalde el Sr. Sedano”… Li he donat mai peu perquè no es refie de mi, de la meua paraula? A més, va mentir quan digué que no està clar que el BLOC siga progressista perquè ha votat a favor d’algunes privatitzacions… Quines??!! Hom ja s’ha acostumat a les manipulacions, a les barbaritats i al destrellat habituals de la dreta, però quan aquestes apareixen en la boca de persones que es diuen d’esquerres, què voleu que us diga… Per a mi, en política i en la vida, no tot està justificat…

Dimecres 26 de maig, en la conferència de Jordi Pujol a la Cambra de Comerç d’Alcoi, ens hi trobàrem tots: els del BLOC, els del PSOE, els del PP i els d’EU… I és que a determinades figures polítiques que formen part de la història recent de la nostra societat, independentment de les diferències ideològiques, se’ls ha d’escoltar, perquè sempre s’aprén alguna cosa. De tot, em quede amb la seua defensa aferrissada del sector industrial i de l’economia productiva; i amb la seua frase lapidària del “si us plau, no tanquen vostés fàbriques…”. Justament, tot plegat, allò que necessita Alcoi… Un luxe, el Sr. Pujol.

Per tancar la setmana, reunions a Xixona, i de la Comissió Esportiva de la Regidoria d’Esports (antic Centre d’Esports), i com no, el ple municipal mensual de maig. En aquesta ocasió, en vam traure tres conclusions a vore quina més dolorosa: primera, que la política de joventut del PP no sols és inexistent sinó que està en mans d’una empresa privada…, ja que el Sr. regidor està esperant què li contesta una empresa d’autobusos, per complir o no la promesa que l’any passat li féu al BLOC JOVE del BUS de la FESTA, perquè la joventut alcoiana puga acudir, amb més seguretat, a les festes de la comarca a l’estiu; segona, que la irresponsabilitat del Sr. Sedano no té límits, perquè en plena crisi i sense ser-ne una prioritat, es nega a deixar per a un altre moment el projecte del Bulevard (que costa 27 milions d’euros i eleva el deute dels alcoians a raó de 1114 euros “per barba”…, disculpeu el llenguatge masclista!), i a més, li assigna el projecte a una gent que apareix en l’auto del jutge Pedreira com a suposada empresa relacionada amb el cas Gürtel, ja que “regalà” més de 220 000 euros al PP per a la seua campanya electoral (a canvi de…? Tramposos?); i tercera, que sembla que torna la famosa pinça d’Anguita, PP-EU, ja que tots dos partits, al caliu del debat sobre la retallada de prestacions socials per tal de combatre el dèficit públic, produït el dia següent al Congrés dels Diputats, es van aliar en presentar dues mocions fetes des de Madrid, en clau estatal (que tenien molt poc a vore amb els problemes locals concrets que patix Alcoi), per “pegar garrot” a Zapatero… Home, no dic que no tingueren molta part de raó en les crítiques al PSOE estatal i a ZP, però Agulló facilità en safata de plata que PP i PSOE es llançaren els trastos, com sempre, i que es fera un debat exclusivament electoralista d’àmbit general espanyol, molt lluny de ser útil per a solucionar les necessitats de la nostra ciutat. En fi…

Acabe ja el tercer capítol d’aquest diari del candidat. Ahir, 1 de juny, abans de fer una reunió al voltant de les dues problemàtiques més evidents que té la Nostra Festa, el calendari i la integració de la dona; i d’assistir, a la Bandeja, a la concentració de rebuig per l’atac, injustificable i criminal, de l’exèrcit israelià a la Flota de la Llibertat, formada per vaixells amb missió humanitària…; vaig tenir una conversa molt interessant, de més d’una hora i mitja, amb Ramón Climent, director del periòdic Ciudad, de la qual sorgirà una entrevista que es publicarà aquest diumenge que ve, dia 6 de juny. Vaig conéixer una mica el Ramón Climent persona; em va ajudar a entendre molt més les dificultats reals que representa tirar avant un projecte periodístic, quasi un miracle en el món de la informació escrita actual, com ara el Ciudad; em va fer sentir-me a gust i em va facilitar molt les coses a l’hora de deixar fluir lliurement tot allò que li volia contar… En tot moment, vaig parlar amb una persona orgullosa de la seua vocació periodística i, sobretot, de ser el director d’un periòdic de poble; sí, de poble, amb totes les lletres i amb el sentit més ampli i més emotiu del terme… M’ho deien els seus ulls, entre els badallets que s’obrien en la fina capa de fum del seu cigarret ros…

Per fortuna, pel que fa d’ajuda imprescindible a l’hora de donar a conéixer el nostre projecte de BLOC i a mi mateix, aquestos dies estic tenint la possibilitat de ser entrevistat per la gran majoria dels mitjans de comunicació locals. A tots ells, els done les gràcies, de veritat, perquè encara que potser no s’entenga fàcilment, en aquestes circumstàncies en què treballen, per a ells tampoc no és gens fàcil… Us ho puc ben assegurar!

Moltes gràcies Quique Ruiz per la teua entrevista, a Ràdio Alcoi, del dilluns 24 de maig; moltes gràcies Ramón per la d’ahir; moltes gràcies, Natxo i Jordi, gent d’ARA Multimèdia, per aquella que esteu a punt de publicar… Anem pel bon camí!!

Des de fa tres setmanes, sobretot des del 4 de maig en què vam organitzar la roda de premsa de la meua presentació com a candidat, la meua vida no sols va més de pressa que mai, sinó que, a més, ha augmentat significativament en intensitat… I és que no pare…

Una vegada celebrada l’assemblea de militants, el dissabte 1 de maig, on es ratificà per unanimitat que fóra jo qui agafara el testimoni de Paco Blay, com a alcaldable del BLOC, tocava fer pública la decisió. Al final, fou tres dies més tard, eixe dimarts 4, a les 12:30 h, a la sala de Comissions de l’Ajuntament. He de dir que la premsa, en la seua immensa majoria, no sols hi va assistir, sinó que tota va fer després un desplegament i un tractament de la notícia molt generós, atenent que estem parlant del candidat d’un partit que es diu BLOC… Moltes gràcies, sinceres!

A partir d’aquest precís moment, tot s’ha desfermat: des de les centenars de felicitacions (de veritat us dic que, mai com ara, no havia estat realment conscient de la quantitat de persones que m’aprecien… Uuufff, m’emocione en recordar-ho!), fins a les crítiques més despietades… I és que els del PP s’han posat molt però que molt nerviosos, quan vam deixar clar que cap vot que aconseguisca el BLOC servirà per fer alcalde el Sr. Sedano. No ho esperaven i han reaccionat amb l’infantilisme propi del xiquet a qui li lleves un joguet del qual, sense ser seu, ja creia que s’havia apoderat…

No havien passat ni vint-i-quatre hores i el Sr. Fernando Pastor ja m’havia dit que era un radical. Al dia següent, el Sr. MIguel Peralta continuava amb la cançoneta i no dubtava a atiar la por al maligne tripartit. Els fòrums treien fum i la xarxa anava plena de comentaris dels nostre rivals polítics camuflats, de l’estil que si sóc un pijo, que si treballe en l’escola concertada, que si tinc ànsia de poder, que si algú de la meua família especula… Els tertulians d’alguna emissora molt episcopal, ja m’acusaven del pecat mortal de voler annexionar Alcoi a Catalunya (de veritat de la bona, jure que no he somiat!). I, fins i tot, no faltà alguna sorpresa en forma de dos articles d’opinió, un de l’espós d’una profe de La Salle excompanya meua, i l’altre d’un insigne comunista…, el primer amb la nova consigna ja apresa del radicalisme i amb el típic to condescendent del “xaval, t’has equivocat”, i el segon, amb l’habitual jo no em fie d’aquestos, perquè la raó sols la tenen els meus… I és que, què curiós, els extrems sempre s’acaben per tocar… Tot plegat un símptoma bastant il•lustratiu i encoratjador que, per ara, les coses les estem fent bé!

Dos dies més tard, el dijous 6 de maig, vaig viure una jornada ben carregada d’activitats. Vaig ser el protagonista de l’entrevista del “Café del Alcoyano” de Ràdio Alcoi; acompanyat de Macu i de Rafa, el nostre fill, vaig assistir a l’exposició de fotos d’una colla de joves fotògrafs, pel que vaig comprovar, amb molt de futur; i finalment, vam ser presents en la inauguració de la “Fira Outlet” dels comerços alcoians. En aquest últim acte, vaig constatar que el Sr. Sedano no tenia prou a fugir-me i a evitar-me, sinó que no em saluda, ni a mi, ni als meus… Deu ser que la seua (mala) consciència, se li ha despertat?? Jo, en canvi, cada dia dorm d’allò més tranquil… Ja s’ho farà!

En aquest punt, entràrem en la voràgine d’una setmana anant de bòlit preparant la meua presentació pública com a candidat, de dissabte 15 al teatre Principal… Mai com en eixos moments, hi havia hagut tantes persones implicades, d’una forma o d’una altra, en un acte organitzat pel BLOC a Alcoi… Entre músics, cantants, actors, tècnics, voluntaris, militants…; n’érem més de quaranta!! I de tant en tant, rebia telefonades d’altes esferes interessades en eixa afirmació que havia fet sobre el no suport a l’alcaldia de Sedano… Alcoi, no ho oblideu, és una plaça marcada en roig tant per a PP com per a PSOE, ja que els primers hi lliuren una guerra oberta entre ells i tenen la percepció més que probable que la poden perdre; i els segons, perquè de rebot, és l’única ciutat mitjana-gran del País, que poden optar a recuperar… I tot, gràcies al BLOC! Serem el vot més útil i decisiu d’ací una any…

Dissabte, 8 de maig, a presenciar l’Entrada Cristiana de Muro. Com sempre, enmig d’un ambient de festa espectacular, Rafa Climent l’alcalde, ens convida molt amablement tant al dinar oficial com a la tribuna d’autoritats. Fem desembarcament de càrrecs i de membres del partit de diferents comarques, ja que Muro és l’exemple més clar per als polítics del BLOC de com s’ha de gestionar un ajuntament, i, sobretot perquè la invitació de Rafa és la invitació d’un amic i d’una gran persona. Al dinar, doble ració de nervis i de cabrejos per part dels del PP (Sedano en una taula diferent a la d’Amparo Ferrando…, i continua sense saludar! No deu haver-me vist…). A la tribuna, tot són abraçades i besades per part de la gent del PSOE…, per què serà? Aaaaiiii, què fràgils i què volàtils sembla que són els estats d’ànims en aquest món de la política, no?

Al dia següent, després de l’alegria de la classificació del Deportivo per a la promoció d’ascens a la 2a A, va aparéixer l’ensurt: era molt probable que l’Alcoyano jugara contra l’Éibar, al Collao, dissabte de vesprada! El mateix dia i a la mateixa hora que el nostre acte de presentació del candidat!! Dilluns i dimarts, tot eren telefonades per veure la confirmació del partit i discussions per si manteníem l’acte o el posposàvem. A la fi, ja se sap, Canal 9 preferí les Bellees del Foc d’Alacant als equips valencians de futbol… La presentació s’havia salvat i tot continuava igual, segons el guió previst.

Les hores prèvies del gran moment del teatre Principal, de la meua prova de foc de la presentació del dia 15 van ser de les més estressants que recorde haver viscut: no acabava d’estar convençut sobre algun fragment del discurs, sobre la seua llargària i sobre el to que havia d’utilitzar a l’hora de fer-lo comunicar; no deixaven de visitar el meu cap els fantasmes del “no ho omplireu” i de l’”alguna cosa fallarà i…”; el matí anterior, anàvem de cap concretant les últimes proves tècniques i els detalls dels assajos dels artistes… I és que ens havíem conjurat que tot havia d’eixir perfecte, per demostrar a tot Alcoi que el BLOC anava en serio i que érem capaços de fer coses grans… I a fe que ho aconseguírem, perquè ompliren el recinte amb unes 300 persones emocionades i motivades, amb les quals, des d’eixe dia, compartim un somni en comú: que el BLOC gestione el present i planifique el futur de la nostra ciutat!

Abans que visquérem l’acte, però, no oblide l’experiència esgotadora i alhora excitant de la trobada virtual que m’organitzaren els periodistes d’ARA Multimèdia (vora tres hores davant de l’ordinador contestant les vint-i-tantes preguntes i qüestions dels internautes!); l’assistència a l’acte de divendres de vesprada, a Alacant, on es presentava la coalició autonòmica de Compromís; i, el mateix dissabte de matí, l’emoció viscuda en la celebració del soterrar del gran bisbe alcoià i valencià, Rafael Sanus, a l’església de Sant Maure i Sant Francesc… Eixe dia, a eixa hora, les parròquies valencianes devien estar buides, ja que no havia vist mai tants capellans junts en un mateix lloc!

Bo, i per no avorrir-vos en excés, deixe per al tercer capítol les “aventures” que com a candidat he viscut aquesta última setmana… Que ja és nit tancada i estic cansat després d’arribar de la reunió setmanal de la Direcció del BLOC a València… A més, com si ho fera a posta, Rafa s’acaba de despertar i no vull perdre’m el privilegi de donar-li el biberó, mentre va tancant una altra vegada els seus ullets de cotó… Bons somnis…

Sent que la meua vida va molt de pressa… Que sóc conscient que continue tenint els peus a terra; i que encara no em costa excessivament trobar moments per assaborir el moment, i escoltar els missatges de l’ací i l’ara… No obstant, en aquest instant, assegut en una pedra vella, foradada de records; al so d’alguna piuladissa volandera, bressolat pels primers flaires de la muntanya; al costat de la meua ombra rebel, i de la mà de la meua inseparable consciència que em miren fit a fit…; no puc deixar de notar que la meua vida corre i corre, i no té aturall…

D’ençà del 2007, en què el poble d’Alcoi m’elegí com a regidor de l’Ajuntament, l’existència no ha deixat de regalar-me un allau d’experiències colpidores i emocionants: al 2008, vam formalitzar la nostra relació Macu i jo; al 2009, vaig ser pare d’un ésser màgic anomenat Rafa; al 2010, hem complit un somni (“Anduix”), en fer de cavaller de l’alferes de la meua filà de tota la vida i del meu cor, la Creueta; a més, si tot va bé, tornaré a ser pare després de l’estiu; i finalment, ara fa una setmana, els meus companys militants del BLOC, m’han elegit per unanimitat perquè en siga el candidat a l’Alcaldia d’Alcoi, al 2011… Què més puc demanar? Ni puc, ni vull fer-ho, ja que em sent un absolut privilegiat!

Com hauràs comprovat, si és que ets una d’aquelles persones que demostra la santa paciència de llegir les meues cabòries, de tant en tant, el títol d’aquesta entrada trenca la línia de tots els articlets anteriors (en concret, dels cinquanta-huit que, des d’aquell primer del 15 de gener del 2007 —ara fa quasi tres anys i mig!—, han conformat aquest bloc personal). I és que, és la meua intenció compartir amb tu, a partir de ja mateix, les meues reflexions, preocupacions, esperances i vivències personals com a alcaldable d’Alcoi, en forma de diari del candidat (DC).

M’encantaria que m’acompanyares, des de la distància i la intimitat que proporciona la deessa lectura, en aquest repte vital i polític apassionant, que tot just acabe d’iniciar… Sense vore’t, ni poder-te tocar, m’encoratjarà saber-te aquí; potser, li trobaré una mica de sentit a tot plegat. Si així ho vols, i per a mi serà un gran honor, t’espere amb les meues lletres, al final de la jornada; en l’hora en què consciències i ombres —com velles plenes de records, que a la porta de casa d’una nit d’estiu, s’ajunten per fer-la petar—, apareixen, des de temps immemorials, com sempre puntuals, a la seua cita diària, per ajudar-nos a fer-ne un repàs i a reconstruir les nostres realitats…

Aquest cap de setmana passat, a Muro, des de la Secretaria de Política Municipal i Institucional, vam organitzar una trobada d’alcaldes del BLOC. És una reunió de treball que solem convocar, una o dues vegades a l’any, per tal de tractar i de compartir les experiències de la gestió municipal, des d’una visió política valencianista i progressista.

Sabeu quina és la sensació que encara em perdura d’aquell acte? Que tenim molta bona sort, la gent del BLOC. Que som molt afortunats de tenir més d’una vintena de companys i de companyes, que s’estan deixant la pell i alguns quilos de salut per tal de construir de forma real i a la pràctica —i no sols a la teoria— el nostre país, des dels ajuntaments, tot lluitant per solucionar els problemes i millorar la qualitat de vida d’un bon grapat de valencians. I tot, en nom de la seua vocació política de servei als altres, però, sobretot, en nom del BLOC… La seua actitud i el seu compromís dignifiquen, dia rere dia, les nostres sigles i el nostre projecte polític!

El resultat i el fruit de les 25 alcaldies que, al llarg del tot el País Valencià, el BLOC ha gestionat i gestionarà en aquesta legislatura (perquè, segons els pactes concrets, n’hi hagut que han durat un any, dos, tres o la legislatura sencera) esdevenen el millor aval i la millor targeta de presentació que els 300 regidors i els vora 3000 militants de la nostra organització podem mostrar orgullosos, tant als nostres pobles com davant dels nostres votants.

Bona governança, eficiència i eficàcia, rigor, seriositat, trellat, dignitat, honradesa (som l’únic partit amb governs, que no té cap càrrec públic imputat judicialment, i cal no oblidar-ho!)…; són les senyes d’identitat que definixen els governants del BLOC —malgrat els esforços constants i infatigables, d’alguns mitjans de comunicació apadrinats o bé pel PSOE o bé pel PP, segons convinga, per dibuixar, massa sovint, mitjançant mentides, una altra realitat…

Les nostres alcaldesses i els nostres alcaldes són el valor polític més important del BLOC, i així m’ho demostraren dissabte passat, perquè tot i la falta escandalosa de finançament econòmic dels seus ajuntaments, solucionen els problemes de la gent; tot i els diners que, sobretot, el govern Camps els deu des de fa, en alguns cas més de cinc anys, troben recursos de davall les pedres i tiren endavant el seu poble, a força d’enginy i de capacitat de faena; perquè tot i patir, de vegades, el buit institucional i el menyspreu tant de l’administració nacional com de l’estatal, a l’hora, per exemple, de dissenyar i decidir sobre les seues infraestructures i l’ordenament del seu territori, defensen a mort els interessos dels seus veïns, a pesar de tot i de tots…

A Muro, doncs, parlàrem de tots aquests problemes i, per damunt de tot, llançàrem noves alternatives, d’entre d’altres: el projecte del BLOC per a garantir la veritable autonomia financera dels ajuntaments, per mitjà de tot un conjunt de propostes fiscals; i la necessitat de debatre seriosament i amb profunditat el present i el futur de les infraestructures al País Valencià (en especial, la dubtosa idoneïtat de convertir l’antiga carretera nacional de la costa, entre Sueca i Pilar de la Horadada, en la futura A38, si al final, l’AP7 es rescata i passa a ser autovia)…

Vicent Garriga, Francesc, Josep Martínez, Ismael, Joan, Àlvar, Filiberto, Joan Fer, Josep Vicent, Pere, Josep Fornés, Jesús Ferrando, M. Rosario, Vicent Ribes, Tomàs, Vicent Mahiques, Jesús Pla, Rafa Benavent, Agustina, Albert, Julià, Rafa Climent, Ximo, Baldo, Eduardo… Molts ànims en la recta final d’aquesta dura legislatura i moltíssimes gràcies perquè el vostre treball impagable consolida el BLOC i el projecta decididament i amb pas ferm, cap al futur!