rafa carbonell

Sent que la meua vida va molt de pressa… Que sóc conscient que continue tenint els peus a terra; i que encara no em costa excessivament trobar moments per assaborir el moment, i escoltar els missatges de l’ací i l’ara… No obstant, en aquest instant, assegut en una pedra vella, foradada de records; al so d’alguna piuladissa volandera, bressolat pels primers flaires de la muntanya; al costat de la meua ombra rebel, i de la mà de la meua inseparable consciència que em miren fit a fit…; no puc deixar de notar que la meua vida corre i corre, i no té aturall…

D’ençà del 2007, en què el poble d’Alcoi m’elegí com a regidor de l’Ajuntament, l’existència no ha deixat de regalar-me un allau d’experiències colpidores i emocionants: al 2008, vam formalitzar la nostra relació Macu i jo; al 2009, vaig ser pare d’un ésser màgic anomenat Rafa; al 2010, hem complit un somni (“Anduix”), en fer de cavaller de l’alferes de la meua filà de tota la vida i del meu cor, la Creueta; a més, si tot va bé, tornaré a ser pare després de l’estiu; i finalment, ara fa una setmana, els meus companys militants del BLOC, m’han elegit per unanimitat perquè en siga el candidat a l’Alcaldia d’Alcoi, al 2011… Què més puc demanar? Ni puc, ni vull fer-ho, ja que em sent un absolut privilegiat!

Com hauràs comprovat, si és que ets una d’aquelles persones que demostra la santa paciència de llegir les meues cabòries, de tant en tant, el títol d’aquesta entrada trenca la línia de tots els articlets anteriors (en concret, dels cinquanta-huit que, des d’aquell primer del 15 de gener del 2007 —ara fa quasi tres anys i mig!—, han conformat aquest bloc personal). I és que, és la meua intenció compartir amb tu, a partir de ja mateix, les meues reflexions, preocupacions, esperances i vivències personals com a alcaldable d’Alcoi, en forma de diari del candidat (DC).

M’encantaria que m’acompanyares, des de la distància i la intimitat que proporciona la deessa lectura, en aquest repte vital i polític apassionant, que tot just acabe d’iniciar… Sense vore’t, ni poder-te tocar, m’encoratjarà saber-te aquí; potser, li trobaré una mica de sentit a tot plegat. Si així ho vols, i per a mi serà un gran honor, t’espere amb les meues lletres, al final de la jornada; en l’hora en què consciències i ombres —com velles plenes de records, que a la porta de casa d’una nit d’estiu, s’ajunten per fer-la petar—, apareixen, des de temps immemorials, com sempre puntuals, a la seua cita diària, per ajudar-nos a fer-ne un repàs i a reconstruir les nostres realitats…

Aquest escrit fa ser publicat en diumenge, 9 maig de 2010 a les 11:04 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.