rafa carbonell

Em sent estrany… Ara, al voltant d’aquestes últimes setmanes, és quan més estic notant el canvi d’horaris, d’activitat i de dinàmica laboral. Acostumat, durant deu anys, a fer una faena molt sistematitzada, amb un temps molt condicionat per les hores en què començaven i acabaven les classes; i també al no parar, ja que no sols m’ocupava de l’ensenyament, sinó que el combinava amb la política, amb l’entrenament del futbol, etc… Trobe que centrar tots els meus esforços en una sola dedicació professional, que, a més a més, la planifiques, en bona mesura, a colp d’urgència i d’immediatesa mediàtica; que no té un horari gens definit, i que, si vols i ets una mica responsable, no te l’acabes perquè sempre hi ha algun acte, alguna obligació o alguna reunió a assistir (a altes hores de la vesprada, quasi nit; els caps de setmana…), com us dic, se m’està fent estrany…

En aquestos darrers dies, em neguiteja pensar que potser no estic fent prou, ja que avesat a la rutina de la faena sistèmica i al costum dels resultats més o menys immediats (complir a classe, fer un examen, corregir-lo, posar una nota…), dedicar-te a parlar amb molta la gent, a escoltar els seus problemes i les seues propostes; fer acte de presència en desenes activitats diverses, en centenars de reunions institucionals o partidistes; estar en contacte i interactuar amb centenars de persones, en xarxa, i haver de contestar entrevistes i fer declaracions de premsa… Pot ser tan eteri, tan…; que no sé mai com interpretar-ho, ni quina conclusió traure’n…

En fi, que no totes les sensacions tenen l’obligació de tindre un perquè, no? Continuaré atent al missatge que la vida m’està intentant transmetre, per mitjà d’aquest estat d’ànim, perquè em fa que necessite aprendre alguna cosa que encara no he estat capaç de copsar…

Des del darrer capítol d’aquestes pseudo-memòries de candidat fins hui, molta activitat comarcal: reunions a Xixona, a Onil, a Muro…, sense oblidar les fantàstiques Trobades d’un poble ben bonic i encara per descobrir com és Beneixama; diverses presències més o menys oficials i institucionals: visita a les runes de l’antiga fàbrica de Rodes, lliurament de projectes de final de curs dels alumnes de l’Escola d’Art i Superior d’Alcoi, un ple extraordinari, participació en la concentració per donar suport als funcionaris davant les retallades i els atacs que estan patint…; la Mostra de Teatre, amb l’emotivitat de Les dones de Lockerbie, dels amics de La Dependent; i, sobretot, fer-me cafés, i parlar i parlar amb molta gent: especialment, els dos divendres que més tard he arribat a casa a la nit, després d’estar convidat a l’ensaio de tancament de l’any de celebració del 50 aniversari de la refundació d’una filà plena d’amics com és els Alcodians; i d’aquest últim, en què vaig anar a sopar amb els profes del col•le, després que els meus antics alumnes em convidaren a la seua graduació de 4t d’ESO…

De tot plegat, però, en aquestes darreres setmanes i com que estem ja al final de les competicions, han tingut un protagonisme molt accentuat els esdeveniments esportius: una edició de les XXIV Hores Esportives, més fluixa i més problemàtica que mai (urgix un canvi radical d’enfocament…; i això passa per un canvi urgent de govern, ja que els polítics del PP mai no han cregut seriosament ni en aquest acte ni en l’esport en general); l’eliminatòria del juvenil de l’Alcoyano contra el D. Bosco de València, per veure’l ascendir a la tan ansiada categoria nacional (vaig ser present tant al partit d’anada d’allà, com el de tornada d’ací… I és que us he de confessar que l’equip que més il•lusió m’ha fet d’entrenar mai ha estat aquest… I ja fa deu anys d’aquella experiència, uuufff…); la finalíssima que disputà l’Enrile PAS Alcoi, el mateix dissabte que pujava el juvenil alcoianista, i amb la qual aconseguí de mantenir-se un any més en la màxima categoria de l’OK Lliga, després de guanyar el Reus, amb sang, suor i llàgrimes…; i fins i tot un debat radiofònic que protagonitzàrem els tres grups de l’oposició, a Ràdio 7, al voltant de la situació de l’esport a Alcoi…

Finalment, tancàrem la setmana passada, amb la roda de premsa de presentació de la Coalició Compromís a Alcoi. A més de Paco Blay i de mi mateix, hi vingueren Enric Morera, Mireia Mollà d’Iniciativa, i Carles Porcel d’Els Verds… La idea que vaig voler deixar molt clara no admet cap dubte: Compromís abandera al País Valencià els mateixos valors de coherència, sentit comú, honestedat, moderació, honradesa, responsabilitat, proximitat…, que pretén representar el BLOC a Alcoi; i que aquelles alcoianes i aquells alcoians que confien en el BLOC, han de dipositar la seua confiança, també en Compromís… Ja que no serviria de massa votar BLOC a Alcoi i no fer-ho a Compromís, en la candidatura autonòmica…

Us he de confessar que sóc optimista, de veritat; i que, a més, jo que sóc dels que crec en el sentit dels missatges que, cada dia, ens transmet el món oníric… D’ací un temps, potser us desvetllaré el contingut d’eixos somnis que sovint estic experimentant, des de fa unes quantes nits…

Aquest escrit fa ser publicat en dimarts, 22 juny de 2010 a les 18:35 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.