discapacitats
Encara no fa un mes, em vaig trencar el quart dit del peu dret —no podia ser un altre, home! La part dreta havia de ser!—. Per cert, per què no vam començar a numerar els dits per l’esquerra? Sempre, primer la dreta… Deu ser casualitat la persecució que ha patit el concepte d’esquerra, al llarg del temps? La persona de confiança d’un cap ha de seure a la dreta; escriure i combregar en missa amb la mà esquerra era cosa del dimoni; la part SINISTRA originàriament era la part esquerra, i no cal descobrir la càrrega semàntica que en l’actualitat se li ha atorgat al cultisme «sinistre»… Curiós, si més no…
De ple en les festes de Nadal, doncs, em vam immobilitzar la cama fins al genoll, amb una bona cap de guix per darrere i un bena ben forta per la part de davant que ho subjectava tot plegat (una fèrula crec que se’n diu en la terminologia mèdica). Fins que algú no experimenta la sensació de ràbia i d’impotència de no poder fer quasi res sense ajuda, ja que has de caminar amb crosses… Fins que la gent que ha tingut l’oportunitat de gaudir de l’autonomia que et dona la capacitat plena de caminar amb les dues cames, no es veu obligada a viure en una cadira de rodes… No pot entendre l’exemple de superació i de valor que representen les persones amb discapacitat, i les dificultats i els obstacles que la societat, la seua i la nostra, els planteja
Les campanyes de sensibilització són importants, la tasca dels ensenyants amb l’educació en el respecte i amb la solidaritat activa és fonamental, les reivindicacions dels col·lectius més directament afectats són necessàries… Però, dissortadament, no hi ha res en la vida com que et toque alguna cosa de prop, per a ser-ne conscient, per a adonar-se’n. Perquè, de colp, aquesta meravellosa habilitat social que és l’empatia sorgisca i, a partir d’eixe moment, esdevinga el motor de la maquinària dels teus actes…
Aquestes dues setmanes de discapacitat física m’han fet sentir-me un ciutadà de segona categoria que tot i pagar religiosament els meus impostos: no podia comprar allò que necessitava ja que encara m’era impossible entrar a molts comerços perquè hi havia algun esglaó; no podia sopar al restaurant on havia reservat la taula perquè havia de pujar una escala; no podia passejar tranquil·lament per la meua ciutat perquè algun vehicle estacionava davant d’un pas de vianants amb rampa o alguna vorera del carrer estava en unes condicions tan roïnes que quasi em feia caure…
Però els tretze mesos d’objecció de consciència que vaig realitzar en APDA (Associació de Persones amb Discapacitat d’Alcoi) em vam fer conéixer els éssers humans més valents i més lluitadors amb qui he conviscut mai, i em vam obrir els ulls a eixa realitat diària tan injusta que viuen les persones amb discapacitat davant la qual ningú no té dret a restar indiferent.
És necessari que les persones siguem més humanes i que no sols ajudem aquelles que més ens necessiten —la vida et sol tractar així com tu la tractes a ella…—, sinó que la nostra comoditat o el nostre passotisme no incrementen els entrebancs que de per si ja tenen. És urgent que les ciutats, que Alcoi, es convertisca en una ciutat més humana en la qual tothom hi puga viure ben a gust i tinga les mateixes oportunitats independentment de les seues capacitats.
Menys per a les obres i més per als accessos adaptats… Menys per a grans rotondes i carrils ràpids, i més per a semàfors sonors… Menys per a l’especulació i més per a les persones… Més, molt més!
RSS 