rafa carbonell

Divendres a la nit, un any més, ens vam aplegar més de quatre-centes persones al Círculo Industrial per celebrar la gala d’esport alcoià, la cerimònia dels Premis que atorga el Centre d’Esports als esportistes de promoció o consolidats, als entrenadors, als gestors esportius, a les empreses, als clubs que han destacat al llarg del 2006.

Des de fa tres anys que tinc l’honor de ser membre de la comissió de govern del Centre dEsports, i sobretot des que vaig tenir l’orgull de formar part del jurat dels premis en les dues anualitats anteriors (no en aquesta, ja que el regidor i la seua gent va considerar oportú apartar-me’n, a mi i a quatre companys més —els que molestàvem?—, sense donar cap explicació i sense tindre el detall de comunicar-m’ho personalment), m’he adonat, realment i amb un cert coneixement de causa, de la rellevància que tenen aquestes distincions per al món de l’esport alcoià, i de la motivació que genera entre els seus esportistes.

Dissortadament, però, des de dins i de primera mà, he comprovat, també, quantes coses s’han de millorar perquè els premis i els seus organitzadors estiguen a l’alçada dels esforços i de les il·lusions que hi dipositen les i els esportistes d’Alcoi.

Els criteris de selecció del jurat, alguns membres del qual tenen una relació directíssima amb els nominats i amb els premiats; el poc seguiment objectiu i seriós que alguns components del jurat tenen l’oportunitat de fer als futurs nominats (en aquest punt cal destacar, en lletres majúscules, la faena rigorosa i exemplar de Juan Andrés Martínez, ja que gràcies a ell i a la seua dedicació i preocupació aquests premis no han caigut en la mediocritat més absoluta); la nul·la planificació al llarg de l’any de les sessions de treball del jurat; la inexistent dinàmica de treball en les reunions del jurat; el fet que familiars directes dels nominats s’hagen de pagar el cobert del sopar…   

Són la creu de la moneda d’aquesta festa de l’esport. En aquest forn de la cuina on es couen els premis, són necessaris uns altres cuiners més preparats, més professionals i que no desmeresquen les expectatives dels seus començals.

Finalment, cal donar l’enhorabona no sols als guanyadors, sinó també als nominats en les diferents modalitats dels premis, perquè és ben cert que el fet de ser elegit com a finalista, en la gran majoria dels casos, també és un reconeixement digne i just a la tasca esportiva que s’ha dut a terme.

D’entre tots els premiats, especialment dos. Néstor Abad el millor esportista de promoció per quarta vegada consecutiva. Un gimnasta que va per a figura nacional i potser internacional, i que, durant bona part de la legislatura, la regidoria d’esports no ha estat capaç de complir la seua promesa d’ajudar econòmicament la seua família amb els seus desplaçaments continuats per a entrenar-se amb l’elit de la gimnàstica a Madrid (quina manera més fantàstica de promocionar l’esport, no? Molta foto, però… De forment ni un gra!!).

I el CD Vedruna. Mariano, Alberto i el seu equip de col·laboradors i de monitors han fet d’aquest club un referent d’allò que el BLOC i jo mateix sempre hem defensat: l’esport és la millor excusa per a fer persones, i és el millor pont entre cultures per integrar a tots aquestes éssers humans nouvinguts tan iguals i alhora tan diferents a nosaltres.

La meua admiració i el meu aplaudiment més sincer. No defalliu!!

Aquest escrit fa ser publicat en dilluns, 5 febrer de 2007 a les 11:43 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.