llibres
Aquest cap de setmana llarg, a banda de desconnectar i de carregar una mica les piles, he tornat a gaudir amb la lectura de Jesús Tuson.
De totes les obres del lingüista valencià, autor entre d’altres de les arxiconegudes per molts estudiants preuniversitaris Mal de llengües i El luxe del llenguatge, em quede sobretot amb la defensa aferrissada de (totes) les llengües i de la diversitat lingüística universal que fa en Històries naturals de la paraula i Patrimoni natural. I, des d’ara, a més, amb les seues Lletres sobre lletres, que acaba de publicar ara fa pocs mesos.
En aquest llibre, Tuson, entre altres coses, reflexiona sobre el valor i el poder que des de sempre ha tingut l’escriptura, i ens recorda, amb exemples ben pròxims, el «perill» que han representant, al llarg de la història de la humanitat, les biblioteques… Com?! Les biblioteques, perilloses?! Sí, les biblioteques. Eixos espais màgics on es conserven tot un grapat de lletres, de llibres que ajuden la gent a ser més culta, més lliure i més crítica; que expliquen la Història; i que guarden la memòria col·lectiva d’allò que són i que han estat els pobles.
Al capítol desé, en concret, hi trobareu un repàs aborronador de com les biblioteques han estat històricament un dels objectius militars primordials en qualsevol guerra, en qualsevol intent de genocidi.
Entre d’altres, a l’Alemanya nazi, Joseph Goebbels, responsable de la propaganda hitleriana, encoratjava els estudiants que cremaren els llibres contraris a la ideologia del Tercer Reich (pràcticament tots!), a les portes de les universitats… Colònia, Berlín, Varsòvia… Més de cinc milions de llibres aniquilats.
El 25 d’agost de 1992, el general serbi Ratko Mladic, bombardejava
la Biblioteca Nacional de Bòsnia a Sarajevo, amb uns projectils incendiaris que van eliminar més de milió i mig de llibres. A tots els Balcans, s’hi van destruir més de dues-centes biblioteques…
Aquesta setmana, es complix el quart aniversari de l’inici de la indecent, esgarrifosa i, dissortadament massa actual, Segona Guerra d’Irak. Mentre alguns dels seus principals instigadors ara inventen manifestacions amb l’objectiu de muntar bronca (no us perdeu la columna de Manuel Vicent en El País d’aquest diumenge passat, sobre la dreta espanyola) i desviar miserablement l’atenció de la societat; poca gent ens recorda que el 13 d’abril de 2003, cinc dies després de l’entrada de les tropes nord-americanes a Bagdad (la ciutat de les Mil i una nits i la capital actual del territori on fa una mica més de cinc mil anys s’inventà l’escriptura), vora d’un milió de llibres es van cremar en l’incendi de la Biblioteca Nacional iraquiana… Els soldats americans van recuperar intactes tots els arxius del Ministeri del Petroli, però, en canvi, van restar impassibles davant d’aquest «bibliocidi».
En paraules de Tuson, l’única explicació de tota aquesta barbàrie és «la humiliació cultural, la desmoralització de la població, la destrucció de la memòria, la substitució del patrimoni propi per la propaganda dels vencedors».
A casa nostra, per sort, ja fa molts anys que no es patixen guerres, ni bombardejos, ni es cremen llibres. Ací, per dur a terme aquesta humiliació de la cultura pròpia, per mirar de destruir la memòria col·lectiva i per substituir el nostre patrimoni com a poble per pura propaganda artificial i despersonalitzada… S’hi utilitzen mètodes més subtils.
Al País Valencià, encara se censuren llibres de text per denominar la nostra llengua i el nostre territori pel seu nom; es prohibixen paraules genuïnes del nostre idioma, en els manuals d’estil dels nostres mitjans de comunicació públics (Canal 9 i Ràdio 9); o ens volen negar la llibertat de veure els únics canals televisius dignes i de qualitat en la nostra llengua (TV3-C33, clar està!).
A Alcoi, sense anar més lluny, s’han passat tot l’any commemorant el 750 aniversari del naixement de la ciutat sense parlar de Jaume I, dels cristians catalans i aragonesos que la van fundar, de la llengua que van deixar i que des d’aleshores ençà encara parlem (i que compartim també amb catalans, amb mallorquins, amb andorrans…), dela Corona Catalanoaragonesa (un dels estats medievals europeus més poderosos) de la qual vam començar a formar part…
I és que ja ens ho diu el gran Joan Francesc Mira al final del seu últim i imprescindible llibre Almansa 1707, després de la batalla: «un poble que no és conscient de la pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre´s i a deixar d’existir.»…
De tots nosaltres depén!   Â
RSS 
24 març, 2007 12:43
Hola Rafa.
Casualment jo també he dedicat el -poc- temps lliure de què dispose per a llegir-me un llibre titulat "Dolor de llengua" d’Enric Lautet, editorial 3i4. Sens dubte, un gran assaig que m’ha fet reflexionar sobre certs aspectes sociolingüístics al voltant de la nostra llengua.
Sobre allò que dius referent al llibre de Joan Francesc Mira, va ser el meu regal de Reis d’enguany. Trobe que és una gran obra per al gran "públic". Ja sabem, però, que en este país la història, la llengua i la cultura estan perseguides pel poder. No debades, ja digué Àngel Guimerà que la llengua i la cultura són el botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble.
Si u haguera de destacar una frase, ja banda de la que tu has esmentat adés, jo en destacaria esta: Aquell 1707, els vencedors van destruir un Regne i un Estat, però tres segles més tard, el poble i el país són vius encara.
Salutacions.