rafa carbonell

Per a molts, entre ells jo, la sensació real i palpable que la maquinària de la Festa ja s’ha engegat, un any més,  i ja no hi ha qui la pare fins als dies grans de la Trilogia, la   comences a viure i a notar el Diumenge de Glòria.

Amb la matinada dels Xiulitets; el desdejuni a la filà, amb els amics, mentre va vestint-se el gloriero; el passeig matinal, alternatiu i paral·lel a la desfilada, sempre ple de «parades espirituoses» en les filaes de costum; el migdia a la Plaça de Dins, presidida per la nostra seu, la del BLOC; la Mona; i els sons de la música de les bandes, ja al carrer, que empenten les primeres entraetes de l’any..· completes un dia extraordinari, un dels millors d’abril.

I és que, ho sabem de sobra. La gent d’Alcoi estem fets, moltes vegades per a bé i unes poques per a no tant, d’una pasta especial, diferent. Poques ciutats han aconseguit de les seues festes allò que signifiquen per a nosaltres; poques —cap?— han fet de la seua festa quasi la seua raó de ser i el motor de la seua existència. Molts esforços individuals, moltes complicitats col·lectives han obrat el «miracle», des de fa un bon grapat de generacions…  

Com sempre, però, i com que res no és debades, la moneda de la vida, joganera com és, ens mostra les seues dues cares. Per a un poble —Alcoi—, que les seues festes ultrapassen les fronteres de la mera celebració i del gaudi d’uns dies de disbauxa i de bogeria, presenta la cara, la part positiva en el fet que, a més, es poden convertir en un element de cohesió, de sentiment de pertinença, d’autoafirmació i d’orgull. Per contra, la creu esdevé en el moment que la Festa deixa de ser solament festa, diversió, sinó moltíssim més; i, en conseqüència, apareixen els problemes lògics derivats de les maneres diferents, i totes legítimes, que les persones —les alcoianes i els alcoians—, tenim d’entendre i de percebre la realitat.   

I, amb aquest pensament i amb aquesta sensació de desassossec que no m’agrada, m’he despertat hui, després de la ressaca festera d’ahir. M’emprenya i em dol, no que la Festa genere conflictes —perquè en el moment que no ho faça deixarà de representar el que representa, i Alcoi deixarà de ser una mica allò que és—, sinó que des de fa ja massa temps i cada vegada més, es parle de la Festa com a sinònim quasi exclusiu de problema i de divisió social.

La setmana passada, per si no hi havia suficient amb l’assignatura pendent de la participació de la dona en la Festa, a alguns, se’ls ocorre barallar-se —que no parlar, ni debatre constructivament— amb l’excusa de la figura de sant Jordi, que si ha de matar musulmans o dracs (i si no matara ningú, i simplement hi haguera la figura del patró a cavall per damunt dels núvols, llançant les fletxes cap avall?)…

Als alcoians del present se’ns planteja un repte vital. Per justícia, sobretot amb els nostres avantpassats, que han fet de la Festa d’Alcoi aquesta que nosaltres tenim el privilegi de disfrutar —i, de vegades, com ara, de sofrir—, ens toca la responsabilitat i el deure moral de solucionar els problemes —i no crear-los!— que la situació conflictiva actual està ocasionant, i assentar i modernitzar les bases de la Festa del futur.

Tots hem d’estar a l’altura de les circumstàncies, i sobretot nosaltres, els polítics que hem de donar exemple com a representants públics que som. Aquesta és una d’aquestes qüestions d’»estat», sobre la qual hauria d’estar prohibit fer politiqueig i buscar interessos partidistes o personals. S’està demostrant que no és prou posicionar-se al costat d’un dels bàndols, ni restar callat enmig de la polèmica.

No és fàcil. El consens ha de ser la bandera que hem d’onejar perquè les festes d’Alcoi mantinguen eixe complicat equilibri de les dues cares de la moneda, que les ha fetes incomparables. És l’única manera que la Festa guanye el futur.  

Aquest escrit fa ser publicat en dilluns, 9 abril de 2007 a les 18:51 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.