rafa carbonell

Els professors de «lletres», no solem tenir-ho fàcil amb els alumnes de la societat de les «play-station», dels programadors informàtics i de les carreres cientifocotècniques de trellat i de profit. Ens costa convéncer-los  de per què val la pena analitzar un text literari o reflexionar al voltant dels versos d’un poeta. A la fi, m’agrada dir-los que la literatura, la pintura, l’escultura o la música són manifestacions artístiques que formen part d’allò que hom anomena cultura. I què és la cultura, em pregunten. Sempre m’agrada contestar-los que, per a mi, cultura és tot allò que ens fa pensar, que ens fa sentir… Curiosament, pensar i sentir… Dues de les facultats que posseïm les persones i que ens fan ser una mica diferents a la resta de les espècies animals. Dues capacitats que ens fan ser més humans… I que les nostres fibres interiors necessiten per créixer i per enriquir-se.

Moltes vegades, en el passat, m’he preguntat incrèdul i astorat, perquè en els programes de gestió política dels partits conservadors, no sol ocupar un lloc destacat i predominant la cultura. Em costava d’entendre que, tradicionalment, la mentalitat dels polítics de la dreta no haguera demostrat gaire sensibilitat per les expressions culturals. Em sorprenia perquè la gent professional de la cultura (actors, poetes, cantants, pintors…) majoritàriament recolzava habitualment els partits progressistes o de l’esquerra.

El pas del temps s’ha encarregat d’anar contestant tots eixos dubtes innocents. Que l’objectiu polític principal siga el manteniment del poder al preu que siga i amb el tot val; la manipulació i el control dels mitjans de comunicació; la propaganda i el màrqueting demagog; l’especulació; el retall de les llibertats fonamentals… És absolutament incompatible amb la preocupació per formar esperits lliures, ments crítiques, pensaments autònoms i alternatius, cors sensibles… Deu ser per això, que a les dretes, la primavera de la cultura els sol originar una espècie d’urticària aguda, contra la qual cal vacunar-se i aïllar-se…

Dimarts passat, a la placeta del Fossar, vam recordar el nostre dramaturg i poeta alcoià Joan Valls, als peus de la seua senzilla escultura. Allà, amb el permís del vent de maig que capriciós s’hi va voler sumar, els versos, els sons, els cants, les emocions, els sentiments, el compromís… Això és, la cultura!; vam retre homenatge, un any més, a una de les figures literàries més importants de les lletres valencianes del segle XX.

Hi érem tots. Tots els qui sempre hem cregut i creiem fermament en la cultura. Partits polítics progressistes, sindicats, músics, actors, cantors… Faltaven, però, els de sempre: la dreta alcoiana, que una vegada més, en representació del govern municipal, menyspreava la cultura i marginava el record d’un alcoià, il·lustre i exemplar, compromés amb la seua terra i amb la seua identitat.

Ovidi, Valls… No és just!

Aquest escrit fa ser publicat en dijous, 3 maig de 2007 a les 9:57 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.