rafa carbonell

Al caliu, encara recent, d’aquest 9 d’Octubre, d’aquesta diada nacional dels valencians, tan descafeïnada, despersonalitzada, asèptica i cutre que el govern municipal s’entesta a organitzar a la nostra ciutat —vergonya aliena, se’n diu?; i ara que sembla que això de fer-se el nacionalista (¡y yo más…!) és una qüestió de màxima actualitat política, ja que les dues grans franquícies electorals amb nom de partit polític (PSOE-PP, qui si no), han decidit que estratègicament convé embolicar-se, fervorosament i més fort que mai, amb el tros de tela de bandera, si pot ser més gran que l’altre —que les eleccions de març ja estan ací, home!; i toca apoderar-se i fidelitzar l’esperit de la cabra legionària i traure-li tota la punta possible a totes les Hispanitats existents (ecs!)—, em ve de gust declarar-vos la meua condició de nacionalista valencià.

Per a mi, ser i sentir-me valencianista vol dir:

-Reconéixer que des de fa quasi 800 anys, som molt més que una simple comunitat autònoma, som un poble que hem viscut una història comuna amb uns altres territoris veïns de l’antiga Corona catalanoaragonesa; i volem continuar tenint el dret d’existir.

-Defensar que som un antic regne, un país amb una cultura, amb una llengua diferent a la majoritària actualment a l’estat, i que compartim amb uns altres països, amb uns altres pobles germans.

-Un compromís irrenunciable i insubornable en la recuperació d’aquesta llengua que ens ha donat nom col·lectiu i que es troba, al seu territori, en una situació alarmant de pèrdua dels àmbits d’ús que li eren i que li haurien de ser propis (el valencià no és present en: el món judicial; en gran part de l’administratiu; a les sales de cinema; a la majoria de rètols de les empreses o de les botigues; a la majoria de titulacions universitàries; a l’àmbit de la ciència o de les noves tecnologies; als diaris o periòdics; a la majoria dels mitjans de comunicació, TV o ràdio pròpies; als prospectes dels medicaments; a l’etiquetatge de qualsevol producte; a l’àmbit musical comercial… Continuem?).

-Un dia a dia de lluita pacífica, democràtica i incombustible per retornar l’espai d’autonomia i d’autogovern que les guerres, les batalles i la repressió política i militar ens han anat arravatant.

-Treballar perquè la nostra societat progresse i augmente els recursos econòmics i materials de què disposa, i evitar així que el govern de Madrid es quede amb els diners dels valencians i en dispose al seu gust, sempre en contra dels nostres interessos (som un dels territoris que més riquesa produïm de l’estat, i per contra, som els més endeutats i estem a la cua de les inversions que Madrid destina… No cal oblidar-ho!).

Ser, al capdavall, políticament valencianista és per a mi:

-L’única alternativa de futur diferent a les dues maquinàries de recaptar vots (PP-PSOE, com no!).

-Una altra manera d’entendre i de practicar la política, basada en la vocació de servei als altres. Per a què ha de servir un polític si no és per a deixar-se la pell fent una miqueta més fàcil i més feliç la vida de la seua gent…

-Treballar, amb moderació i amb trellat, per millorar la qualitat de vida del teu poble; amb la consciència neta i tranquil·la que et dóna la raó, la dignitat i la solidesa moral i ètica dels valors pels quals et deixes orgullosament la vida…

Paga la pena aquesta manera d’entendre l’existència, no creieu? Encara que hàgem de suportar la impunitat dels atacs terroristes de què, de vegades, som objecte (la matinada del passat dimarts, la ultradreta blavera col·locà un artefacte explosiu a la porta de la seu nacional del BLOC, a València. I van…). A més, no podria ser d’una altra manera, m’han fet així! Ja ho deia l’Estellés: «Et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble»… I nosaltres «greument, hem escollit»… Sí, definitivament, val la pena ser nacionalista valencià.  

Aquest escrit fa ser publicat en dijous, 11 octubre de 2007 a les 8:39 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.