somnis
Ahir de matí, a classe, reflexionava i compartia amb les i els alumnes una idea que se m’ha quedat enganxada entre els plecs de la memòria. Vaig llegir, ja fa un cert temps, en una història de Paulo Coelho que quan som joves ens sentim amb totes les forces per menjar-nos el món; el cap ens bull de desitjos i de somnis que estem convençuts d’assolir; estem convençuts que podem arribar on ens proposem i que totes les utopies són possibles… Sols n’hi ha, però, un petit problema: no tenim ni els mitjans, ni els recursos, ni l’aprenentatge, ni la formació suficients perquè, tot plegat, puguem fer-ho realitat. Ens quedem amb les ganes…
Després, una mica més avant i quan ja esdevenim adults, ja podem fer servir tot un munt de mitjans, disposem dels recursos suficients, hem aprés tot allò que necessitàvem, i tenim la formació adequada… Ens acomodem; l’empenta adolescent s’impregna d’un tuf de covardia; no gosem trobar ni les forces ni la il·lusió primerenques; i arribem a la conclusió que els somnis ja no són possibles d’aconseguir; pintem les metes del color sépia de la nostàlgia i ens dediquem a rememorar els avorrits i tan habituals «Aaii, si jo…».
Al capdavall, recorda l’escriptor brasiler, ser feliç, tal vegada, consistisca simplement en això: lluitar per fer reals i per poder viure els nostres somnis, eixos que ens servixen una glopada de pura vida, i que ens fan que se’ns encenga la nineta dels ulls, amb una intensitat tan especial. Eixe hauria de ser, doncs, el nostre repte personal.
És curiós, però de vegades, pense que el valencianisme polític ha patit i està patint una situació semblant, quan es parla de les eleccions estatals. Em fa la impressió que, una vegada superades les efervescències i les utopies juvenils en què tot és possible i tot està per fer; i quan ja s’està creixent i s’està guanyant la maduresa política —com, a hores d’ara, és el cas del BLOC—, apareixen totes les inseguretats i la falta de confiança, i, de colp, se’ns fa impossible pensar a guanyar algun diputat a Madrid. Ens oblidem, una altra vegada més, de buscar la nostra felicitat política: la presència del valencianisme progressista al Congrés espanyol.
Potser és ben complicat al 2008, però si no estem convençuts —nosaltres mateixos, primer— que, a partir de 2012, segur que el BLOC estarà en disposició d’influir en la política de l’estat, en favor dels interessos de les valencianes i dels valencians, mai no serem una opció política del tot creïble per a la resta de la societat. Sense el BLOC a Madrid, el País Valencià perd una mica més el seu futur.
Jo ho tinc clar. Si la vida té algun sentit, eixe és buscar la felicitat. A què esperem a fer realitat el nostre somni polític?
RSS 
6 novembre, 2007 20:27
Si senyor, molt ben dit!! Potser és coincidència o no, però en la darrera setmana estic llegint alguns blocs de gent del bloc, com el de Nomdedéu, en què féu referència d’una manera o altra a la necessitat que té el Bloc de creure’s el projecte, de tenir autoconfianç;a. No fa més de tres setmanes en una reunió del bloc jove, comentava un company de la impossibilitat d’aconseguir representació a Madrid sense pactar amb EU. Aquest, pense, és potser un dels pitjors problemes del bloc, de la seua gent; estan(em) intal.;lats en un permanent derrotisme. És més, aquest company, només té 30 anys, i per tant, no ha viscut els anys més difícils del valencianisme polític, però això no importa, en (crec) que la majoria de nacionalistes està assumida una certa imatge d’estar destinats permanentment a ser minoritaris.
Tornant a l’exemple del possible pacte amb EU, la cosa encara té més "gràcia" quan ells estan totalment dividits internament i han perdut molt de poder institucional. El Bloc en té molt més. Però no importa, continuen(m) mirant EU com un partit més rellevant que el nostre. A més, jo que sóc de Xàtiva, ho he pogut comprovar en aquestes passades eleccions. Es va comentar de fer una llista conjunta EU-Bloc; la gent del Bloc tenia confianç;a en el treball ben fet per Cristina Súñer i tot el seu equip, i van dir que no. Resultat electoral, EU es queda sense representació, i el Bloc es converteix en l’únic partit local que puja en vots; els dobla, i obté els millors resultats en la seua història.
Llegint, però el teu post i altres, pense que com deia Dylan, els temps estan canviant, com a mínim per al valencianisme polític.
9 novembre, 2007 23:47
Estimat company, soc militant d’Oliva i tinc per costum llegir els blogs de diferents persones del Bloc ( la majoria desfassats després maig) .Ja feia temps que volia dir-te que tens un dels millors de tots i que les teues reflexions s’acosten molt a la meua manera de vore este país tant ple de futur i tant fastigós.Em va encantar el del 9 d’octubre. Salut i país
17 novembre, 2007 18:45
Hola,
Com tots sabem, els blogs han esdevingut en les finestres que milers de persones utilitzen per donar a conéixer el seu punt de vista sobre l’actualitat política, el seu país, el món, etc.
Els valencianistes no som una excepció i cada dia en son més els que decideixen obrir el seu blog. Per a dinamitzar la blogosfera valencianista hem posat en marxa un afegidor de blogs valencianistes: Blogsvalencianistes.com
No és cap mena d’associació o plataforma, tan sols un afegidor amb una selecció de blogs de temàtica valencianista, actius i plurals. Com el teu blog encaixa amb eixa descripció, ens hem pres la llibertat d’afegir-lo.
Si tens algun dubte o suggeriment no dubtes en contactar-nos a: blogsvalencianistes[arroba]gmail.com
Gràcies i salutacions!!
Carles/Taronget
http://blogsvalencianistes.com
Fem país en xarxa!
4 desembre, 2007 21:20
Compartisc la reflexió. Personalment tinc la sensació que el BLOC ha superat la infantesa, però ara està en plena pubertat. És un sac d’hormones desenfrenades que ens duen a mantenir relacions sexuals amb qualsevol partit o partidet que aparega. Ara sembla que es pretén un festeig clàssic, llarg, per a parlar d’alguna cosa seriosa l’any 2011. Però fem com sempre, entreguem a una parella que acabem de conèixer tot el cor, li donem claus de casa…i això que el nostre nou amor, encara no te el divorci de l’anterior parella.
Com si l’objectiu fora estar emparellats! Pensava que l’objectiu era créixer, madurar. Sense dubte, dec ser jo qui va errat.
11 desembre, 2007 20:13
M’ha agradat molt la reflexió feta per tu Rafa i per Nomdedéu…crec que teniu tota la raó, ens trobem en un dificil procés, cal temps, crec que volem correr massa i potser que no ixim ben parats…no cal correr, al remat "arrancà de caball, parà de burro".
Al meu parer, tots els que ens trobem dins d’aquest grup, dins d’aquesta organització, d’aquest partit que com bé definies a un anterior article, nacionalista, defensem el mateix, volem el mateix, lluitem i lluitarem per el mateix, i somiem amb el mateix.
Salutacions
13 desembre, 2007 2:09
Vamos a ver, los andaluces tenemos tanto o más derecho que los valencianos a ver TVE que vosotros TV3.
http://www.ucronia1808.blogspot.com
Entrad y lo entendereis todo.
Amb ironia i bon humor també s’hi fa país.
Signat: Ucronia 1808