rafa carbonell

Tenia la necessitat de tornar a reflexionar amb vosaltres; de demostrar-vos que no m’havia oblidat d’escriure una nova pàgina del meu diari personal i polític; de no perdre aquest mena de compromís tàcit que hem establert, amables i necessaris companys d’aventura pública.

Aquesta urgència vital, però, no l’he poguda satisfer en aquest espai —quasi etern per a mi— d’una mica més d’un mes de «sequera pseudoliterària», per causa de la temuda i desagradable època d’exàmens —sí, encara que a la majoria de les persones que no heu compartit el gremi professional educatiu us coste tant d’entendre, aquestes sensacions no sols són exclusives dels alumnes…—. Per a mi, fa setmanes que aquest període de curs, ja ha començat; i preparar les classes per a més de cent seixanta alumnes, i corregir més de tres-cents exercicis entre treballs, expressions escrites i proves d’avaluació, ha estat l’activitat ineludible que ha ocupat la major part del temps personal que, de vegades em toca pidolar, al llarg de la setmana, entre les vint-i-cinc hores de classe i les reunions al col·le, i la meua faena política de regidor a l’ajuntament.

Moltes coses dignes de ser compartides amb vosaltres han ocorregut en aquest període de temps. Molta activitat personal en forma de viatges, de contactes amb gent i amb polítics de diverses formacions d’arreu de l’estat, de participació en actes del BLOC, d’augment de la intensitat i del volum del treball a l’interior de la Casa Consistorial (i és que es nota que les eleccions estatals estan a tocar, no?… I si no, que pregunten al PSOE local que sembla que ha patit una atac sobtat de «treballitis» i ara, em fa que sense valorar excessivament els riscs de caure en l’absurd, s’ha encapritxat a fer un ús partidista dels plens i a convertir-los en unes sessions maratonianes de set hores, farcides de ridículs bastant estèrils…).

De tot plegat, doncs, em quede amb una reflexió i us recorde les dues decisions que ha dut a terme el PP —qui si no!—, i que al meu parer són les més greus, escandaloses i impresentables de totes les que ens toquen més de prop —i mira que hi ha on elegir, eh?…

Em sembla inacceptable que un partit, el PP, sembla que tinga com a objectiu únic aconseguir el poder per se, a costa de tot i de tots; que la seua acció política, general i predominant, no estiga guiada pels valors humans i democràtics mínims assumibles necessàriament per tothom, i consegüentment vulga passar i, per desgràcia, passe per damunt de tot i de tots. En política, èticament no val tot. Cap finalitat (i menys la de manar perquè sí!), no justifica alguns mitjans…

Eixos mitjans que han fet que per tal d’aconseguir no sé quins beneficis electorals o personals s’actue de la manera més feixista i més dictatorial —per a vergonya de tots, ja que és impròpia d’un governant democràtic— en tancar el repetidor de la Carrasqueta i privar així els valencians del sud amb menys recursos econòmics (els qui no poden pagar-se determinats canals de televisió privats) de veure una televisió pública en la nostra llengua. O que s’elimine, per la imposició i la força de la majoria absoluta en contra de bona part de la societat i dels esportistes, l’únic organisme consolidat de gestió participativa que existia a la ciutat, el Centre d’Esports d’Alcoi; amb l’objectiu no declarat de fer negoci amb l’esport, i qui sap, tot aconseguint que sols puguen practicar-lo aquells que més diners tinguen…

Sincerament, objectivament per tot açò exposat, hui, ser, militar o votar PP no és per a sentir-se massa orgullós, no?… En fi, formes i motivacions que se situen a anys llum del BLOC; partit que, malgrat els seus errors, mirem de marcar un estil de fer i d’entendre la política, basat en la vocació de compromís amb la nostra terra i de servei a la gent, i de millora de la seua qualitat de vida, del qual em trobe força orgullós!

Aquest escrit fa ser publicat en dilluns, 17 desembre de 2007 a les 11:00 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.