rafa carbonell

Cansats com deveu estar de tantes ofertes d’anàlisi postelectoral, aparegudes a doll durant aquestes dues setmanes, que miren de pontificar i d’explicar per què Zapatero no estat capaç de traure la majoria absoluta, davant d’un rival tan fluixet (fins i tot, il capo Aznar ho va mig reconéixer així, en un dels últims mítings de campanya); em permetreu que, com a responsable polític del BLOC, partit a hores d’ara eminentment municipalista i que en aquestos comicis ha demostrat que encara li queden quatre anys d’aprenentatge i d’esforç intens i assenyat per afrontar amb unes mínimes garanties unes eleccions generals, em centre en la interpretació crítica dels resultats del meu partit en l’àmbit del País Valencià.

Algunes amables persones lectores habituals d’aquest bloc, de vegades em retrauen que critique massa els altres partits. No crec que dega ser jo qui els lleve o els done la raó. En aquest post, i espere que no tinga massa motius més perquè servisca de precedent, la crítica serà per al meu partit. D’entrada, però, i com que la majoria dels polítics del BLOC juguem a ser eixa mena de rara avis que creiem en el que fem i sentim la vocació de servei a la gent, pense que és una falta de respecte vers el ciutadà que també en les nits electorals i en les avaluacions polítiques posteriors, tot siguen declaracions farcides d’estratègia partidista, i s’oblide intencionadament l’anàlisi objectiva i rigorosa. Per tot això, doncs, aquestes lletres naixen amb la voluntat de compartir amb vosaltres unes poques evidències no de tàctica política sinó de sinceritat; no d’excuses mediocres ni d’arguments exculpatoris, sinó d’autocrítica, el màxim de constructiva de què siga capaç.

Primera: el PP torna a trencar tot sostre electoral i «se n’ix», malgrat la seua política tan, a priori nociva per a la majoria dels valencians (especulació urbanística i immobiliària, potenciació quasi exclusiva del sector serveis en detriment dels sectors tradicionals productius, a la cua de les inversions, a la cua en sanitat, a la cua en educació, algunes infraestructures tercermundistes, bloqueig deliberat de la Llei de la Dependència…). I em fa que la seua victòria la fonamenta en haver sabut connectar amb una majoria de centre-dreta i amb un cert sentiment regionalista-folklòric; en una política basada en el creixement econòmic fulgurant i efímer, i en l’espectacle d’abast mundial (Copa Amèrica, Fórmula-1…); en unes xarxes de clientelisme molt consolidades i molt potents; i, per sobre de tot, en una falta d’alternativa progressista real i creïble, protagonitzada per una oposició penosa que deixa molt a desitjar (un PSOE fet un solar que ningú no vol comprar; EU desnonada, i sense deixar d’esmolar falçs, martells i derivats; i el BLOC…, aaii, el BLOC…

Segona: els resultats globals del BLOC-Iniciativa-Verds són molt roïns, ja que, a pesar de coaligar-nos amb una altra gent i que hom pretenia fer creure que «Units som més», s’ha demostrat que en política dos i dos no solen ser mai quatre —i en aquest sentit, el BLOC podríem donar un bon grapat de lliçons magistrals sobre la qüestió—, i que, al capdavall, la realitat és que «Units hem sigut bastants menys» (com a mínim, vora onze mil…). Per cert, i Iniciativa? Qui són?! Quant han aportat?!

Tercera: si en algun moment, l’objectiu, pírric i resignat, havia estat superar en nombre de vots EU, la realitat és tossuda i claríssima: fracàs absolut. «Sols» ens han tret una diferència d’uns 35 mil vots, i en més de 360 municipis estan per davant de nosaltres en resultat… No està malament!

Quarta: aquesta nova aposta estratègica de l’Executiva Nacional, evidentment ha tornat a ser un error (necessari? Permeteu-me’n els dubtes…). I sobre això, hi ha una dada ben significativa que em costa d’entendre: no hi ha hagut cap contesa electoral no local (autonòmiques, generals o europees), en què el BLOC s’haja presentat sol, en què no haja buscat unes altres aliats..· i en totes les aliances, els resultats mai no han estat els esperats, sempre ha disminuït el nombre de vots! A més a més, no podem oblidar, que aquesta línia política de pactes (bàsicament a l’esquerra del PSOE i amb partits de dubtosa salut electoral: UPV 1987, Compromís 2007, Iniciativa 2008… Què hi ha algú, ací??), objectivament erràtica (vegeu-ne resultats), ha tingut i té un cost important (definfitiu?), fonamentalment per dos motius: l’electorat que vota BLOC en les eleccions locals percep que mai el BLOC no s’»atrevix» a presentar-se sols, quan en les municipals, sí (feblesa política?); i el mateix electorat teu i el potencial, observen una desorientació ideològica perillosíssima (ara pacte amb el blaverisme [ultra]dretà d’UV, ara amb els esquerranosos comunistes d’EU, ara amb Iniciativa, sempre amb Verds… Sense oblidar CiU i Galeuscat…).

Cinquena: el BLOC som una força (?) jove (uns deu anys) i de fort caràcter municipalista (més de 300 regidors i més d’una vintena d’alcaldes, al llarg del País Valencià), que a hores d’ara, encara no podem comparar-nos a nacionalismes centenaris i consolidats com el català, el basc o el gallec. Si aquests han estat condicionats pel bipartidisme atroç i pel recurs socialista del vot de la por, cal pensar que amb molta més raó, ho hem patit els del BLOC. Dit això, considere que tot i ser un argument real, si és l’únic o el principal que algú esgrimix, fa massa olor de fàcil i de pobre.

I ara, què en fem de tot plegat? Els propers dies, si us abellix, parlem d’Alcoi i de la comarca, i mirarem cap al futur… Per això de ser constructius, si més no. Bones vacances per qui les tingueu!

Aquest escrit fa ser publicat en dijous, 20 març de 2008 a les 13:50 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.