rafa carbonell

Després de tantes setmanes sense poder escriure i compartir amb tu, al meu «bloquet», he trobat un grapat de minuts per ordenar, de manera més o menys intel·ligible i des d’una certa perspectiva que dóna el temps, un munt de sensacions que, per raons diverses, he experimentat al llarg d’aquestos dies. 

En tot el procés precongressual del mes febrer, de vegades em reprimia les ganes de contar-vos coses, converses i intrigues..· i contínuament, ofegava la necessitat de desfogar-me, amb la vostra complicitat anònima i invisible, tot just en acabar alguna telefonada interminable o alguna trobada més o menys furtiva, a les quals era positivament impossible trobar-los algun sentit o alguna explicació amb una mínima dosi de trellat… 

En fi, deu ser això del procés congressual d’un partit polític: una colla de gent, cadascú de son pare i de sa mare, convivint sota la bandera i les veles d’un mateix vaixell; albirant, de tant en tant, horitzons diferents, bé des de la proa bé des de la popa; virant alguns cap a l’esquerra de babord i uns altres, alhora, cap la dreta d’estribord; i, a la fi, una vegada superades alguns parells de tempestes passatgeres, uns quants, poal en mà, alleugerint la nau d’una mica d’aigua incòmoda, que s’escolava pels badalls, i redreçant el rumb cap a un port ben esperançador… Però costa, collons! 

Al final, la sensació que se’m queda del congrés nacional del BLOC que celebràrem fa ara prop d’un mes, és molt més positiva que negativa, sobretot des del punt de vista personal. I és que per a una persona que sempre havia somiat a ser polític, i a dedicar-se a aquesta capritxosa i complicada activitat de servir als altres; arribar a ser membre de l’Executiva Nacional del teu partit, i formar part del petit grup de persones que tenen el privilegi de representar i de dinamitzar la teua organització política, des de la Secretaria de Política Institucional i Municipal —una de les més importants, per a un partit amb clara vocació municipalista—… És un orgull i una de les satisfaccions més especials de la meua vida! 

I sent que m’espera una tasca dura i, sovint, desagradable i desagraïda; i sé que, pel camí, em deixaré uns quants quilos de salut, entre reunions, preocupacions i quilòmetres; i pressent que la meua família, l’actual i la futura —ja fa més de cinc mesos que està fent camí un altre rafeta «gamberro», com son pare—, sempre seran les persones més sacrificades, les que més m’estimaran i, per això, les que més trobaran a faltar la meua presència com a parella, pare, fill, amic…   

No obstant, també tinc la sensació, coneixent-me com em conec, que sóc un home lluitador, que mai no s’amaga davant les grans oportunitats, i que es motiva i es creix quan es planteja un repte personal important… A més, i responsable com em sé i em sent, sense oblidar mai que la meua vocació és aquesta nova faena política, a la qual em dedicaré en cos i ànima; però, que la meua prioritat de vida és que la meua gent no tinga mai la sensació que li falta un pare o una parella. Aquest difícil equilibri és el meu objectiu vital actual.  

Sensacions, il·lusionadores i plenes de vida… Sensació d’esperança i de ser una persona privilegiada… Sensacions positives de faena ben feta i de convenciment d’haver elegit el millor camí de tots els possibles… Sensació de saber que, de la mà de molts i de moltes altres, estàs fent i construint història, en minúscula, la del dia a dia, la de veritat… Sensació que la Política i el BLOC et regala l’oportunitat única d’escriure, de la teua mà i amb el teu traç, eixa petita i gran Història del teu poble i de la teua gent…

Aquest escrit fa ser publicat en diumenge, 29 març de 2009 a les 12:40 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.