rafa carbonell

Ara, que ja comence a desempallegar-me de papers i de burocràcia, de registres civils, de seguretats socials, de baixes de maternitat, de targetes sanitàries, d’empadronaments; i de les revisions inacabables de ginecòlegs, comares, metges de capçalera, pediatres… Ara, que l’allau lògic de visites de familiars, amics i coneguts; que les felicitacions per terra, mar i aire; i que els centres de flors i els regalets en miniatura, ja van minvant… Comence a respirar i a adonar-me que és veritat: que per primera vegada en aquesta vida, sóc pare!

Rafel Carbonell i Gozálbez, el quart rafel carbonell de la nissaga, va veure els primers raigs de llum (de quiròfan, això sí), hui fa dues setmanes sobre les dènou hores i trenta-nou minuts, d’un dia humit i xafogós, habitual als estius del Cap i Casal del nostre país… Sí, nasqué a València, com son pare… I és, en aquests moments, en què creixes de colp una generació més, que reconec, per primera vegada, que allò de ser d’Alcoi i d’haver nascut a València, per una d’eixes casualitats del destí, ha estat una circumstància que m’ha servit, al llarg d’aquests trenta-cinc anys de vida, per sentir-me lligat, inconscientment però insubornable, a aquest trosset de món forjat al foc de quatre barres; a aquest pedaç de terra de maulets a recuperar, amb la qual em sent compromés per sempre més… Sí, des de nano que m’he sentit valencià, sense saber massa bé què era i què representava això…

No sé si, per al meu fill, serà una anècdota més de la seua història personal o tal vegada algun altre capritx, més o menys transcendent, de l’existència… Em fa que tampoc no em preocupa gaire. No pretenc, ara, desplegar-vos el mostrari dels tòpics a l’ús (tots certs, ja us ho puc ben assegurar, jo!), que, en aquestos moments, em vénen al cap com a tot pare primerenc i recent; el que sí que sent, no obstant, és que, a l’hora d’ara, una cosa tinc bastant clara: m’és igual que el meu fill s’assemble a mi o no, tant em fa que li agraden les mateixes històries i aficions que a mi o no, tant se val que els seus somnis no tinguen res a veure, ni de lluny, amb els desitjos meus… De veritat, amb l’única cosa que em quede és que voldria que fóra feliç, simplement, tan senzill i tan complex, alhora; que cresquera com a persona, tot trobant la força necessària, per alçar-se després de cada caiguda; que anara trobant l’entrellat d’alguns misteris, i que lluitara per trobar la seua felicitat, al preu que siga i malgrat tot… Perquè quin sentit, si no, té aquesta vida nostra… No creieu?

De tant en tant, un dia notes i ets conscient que la teua vida, no saps com ni per què, canvia..· de vegades, no saps massa bé cap on va, però et sents dolorosament viu i en mudança interior, i et disposes a acceptar, amb la màxima serena dignitat de què ets capaç, allò que et reserva el futur més immediat… En aquest moment, em trobe una mica així: molt viu, ben despert i amb el toc d’incertesa que experimentes quan et trobes immers en un canvi que ja ha començat. I és que en el termini d’un any, he formalitzat la meua relació de parella, he entrat a formar part de l’Executiva Nacional del BLOC, he tingut un fill..· i, després de nou anys, en acabar aquest curs escolar, he pogut acollir-me a una excedència forçosa en la meua tasca d’ensenyant per dedicar-me professionalment en exclusiva a la política…

Una vida nova, la del meu fill, però també la meua, la del nou pare que deixa de ser profe i passa a treballar sols de polític; unes rutines que moren i unes expectatives que naixen en cada instant d’un segon que ja ha passat… Noves il•lusions que ragen a doll i nostàlgies a flor de pell que pengen definitivament a la prestatgeria dels records…

Se’m planteja una nova etapa apassionant, que espere que continuem compartint!!

Ah! No vull tancar aquestes línies sense recordar que, hores abans del naixement del meu fill, vaig poder compartir amb Pere Muñoz i la nostra gent del BLOC de la Ribera, l’acte institucional en què recuperàvem l’alcaldia de Gavarda. Enhorabona i molta bona sort, Pere, Paco i Empar, en aquests dos anys, complicats, que resten de legislatura!! I no m’oblide dels companys bloquers de Manuel: moltes gràcies, també, per la vostra fidelitat en la lectura d’aquest grapat de reflexions!!

Aquest escrit fa ser publicat en dimarts, 14 juliol de 2009 a les 12:10 i ha quedat inclós baix al categoria de: reflexions.