exemple
Amb els meus amics de tota la vida, per tal de no perdre el contacte, ara que cadascú fa la seua marxa i que ens és més complicat de trobar-nos, quede a sopar, com a mínim, un dia al mes —hi ha un demostració més clara que aquesta, que t’estàs fent major? Haver de provocar i de marcar un dia (entre setmana, clar, perquè la dona i els xiquets, el cap de setmana…) per trobar-te amb aquelles persones amb qui has estat carn i ungla, durant tant temps…
Aquest dia sol coincidir amb el segon dijous de mes, això és, ahir; i com sempre sol passar —deu ser que com que la meua faena de polític és tan diferent a la de la majoria…—, anit vam acabar preguntant-me i parlant, tots plegats, sobre la corrupció, els gürtels, les pretòries, la crisi, Camps, Sedano i l’argument de moda a hores d’ara del «tots són iguals».
Ja em veieu a mi, defensant la meua vocació de servei a la gent; la meua concepció, per a molts, cada vegada més utòpica, de la política i de la seua honorabilitat; l’orgull que sent de dedicar la meua vida actual a lluitar pel progrés de la meua terra i del meu poble, i el benestar de la meua gent; la força moral que em dóna representar i formar part d’un partit polític, el BLOC, modest i humil, però honrat, que em fa afirmar amb la cara ben alta que cap dels seus tres-cents regidors està imputat judicialment per cap irregularitat…
A mesura que avançava el sopar, me n’adonava realment del nivell de descrèdit que, per a la majoria de la societat, està assolint la classe política. I els meus amics, esdevenien la mostra exacta, amb cara i ulls, dels resultats de l’enquesta estatal que publicaren la setmana passada, per la qual el 13,3% de la societat considera que els polítics, a hores d’ara, són un problema més important, fins i tot, que el terrorisme, amb un 12,6%… Una dada trista, demolidora.
Al final, discutírem sobre la responsabilitat inherent que tenen determinades professions. Igual que la vocació d’un metge no li hauria de permetre tenir la percepció d’anar a la faena a fitxar de bon matí i després de set o huit hores plegar i anar-se’n a casa com si res, perquè segurament, per les seues mans professionals, pot passar la vida o la mort dels seus pacients; alguns, créiem, al voltant de la crisi i de la situació tan greu en què es troba el mercat laboral, que una persona que fa d’empresària, a més d’aplaudir-li la valentia de jugar-se els seus diners en benefici propi i, indirectament dels seus empleats, s’hauria de convéncer que també té una responsabilitat social vital, ja que de les seues decisions, en forma d’ERE, de tancament definitiu o de lluita per mantenir la seua empresa, en depén la supervivència de, segons els casos, un bon nombre de famílies… Hi havia opinions per a tots els gustos, no cal dir-ho!
Què en fem, però, dels polítics? Jo els vaig contestar de forma clara. Per una banda, tot i que no ho semble, un polític també és una persona; i els éssers humans, en bona mesura, regixen els seus actes segons la seua consciència. Aquesta «dona» capritxosa i més o menys exigent, amb la qual compartim coixí totes les nits de la nostra existència, i la qual decidix la quantitat i la quantitat del nostre son..· és la que, al remat, ens farà actuar —a polítics, metges o a empresaris—, de forma honesta, justa o inadequada. La meua consciència —deia als meus amics—, jo no l’he elegida i, per això, sincerament, no trobe que siga cap mèrit reconéixer-vos, sé que no em deixaria ni viure a gust amb mi mateix, ni dormir tranquil —qüestions totes dues, per a un servidor, innegociables— si ficara la mà a la caixa, si acceptara algun tipus de suborn, si fera mal o perjudicara conscientment a un altre, si en definitiva, no estiguera a l’alçada de les circumstàncies… Ara bé, una ànima sense excessius escrúpols ni remordiments, acompanyada d’una consciència mancada d’un mínim sentiment de culpa ni de la més mínima vergonya, doncs… Ja se sap!
Per una altra, pense que algú que vulga dedicar-se a la política, ja que ningú no li obliga a fer-ho, hauria d’assumir i tenir ben present que, com a persona pública i com a representant d’una col•lectivitat que és, se li ha d’exigir un comportament exemplar, en tots els aspectes de la seua funció; no perfecte, perquè no existix i, a més, seria molt avorrit, però sí que servisca de model i de referent per a la resta de la societat. D’aquesta forma, esdevindrà amb els seus poquets o molts errors, almenys una persona digna del seu càrrec.
Aquest vol ser el meu exemple, el que em servix i em mou en el meu dia a dia polític. Amb la força que em dóna mirar de ser conseqüent amb la meua consciència i lluitar per aconseguir el meu repte personal d’actuar de la forma més exemplar de què sóc capaç, puc dir-vos, amics meus, més alt però no més clar, que tots no som iguals…
RSS 