rafel carbonell

Aquest cap de setmana passat, a Muro, des de la Secretaria de Política Municipal i Institucional, vam organitzar una trobada d’alcaldes del BLOC. És una reunió de treball que solem convocar, una o dues vegades a l’any, per tal de tractar i de compartir les experiències de la gestió municipal, des d’una visió política valencianista i progressista.

Sabeu quina és la sensació que encara em perdura d’aquell acte? Que tenim molta bona sort, la gent del BLOC. Que som molt afortunats de tenir més d’una vintena de companys i de companyes, que s’estan deixant la pell i alguns quilos de salut per tal de construir de forma real i a la pràctica —i no sols a la teoria— el nostre país, des dels ajuntaments, tot lluitant per solucionar els problemes i millorar la qualitat de vida d’un bon grapat de valencians. I tot, en nom de la seua vocació política de servei als altres, però, sobretot, en nom del BLOC… La seua actitud i el seu compromís dignifiquen, dia rere dia, les nostres sigles i el nostre projecte polític!

El resultat i el fruit de les 25 alcaldies que, al llarg del tot el País Valencià, el BLOC ha gestionat i gestionarà en aquesta legislatura (perquè, segons els pactes concrets, n’hi hagut que han durat un any, dos, tres o la legislatura sencera) esdevenen el millor aval i la millor targeta de presentació que els 300 regidors i els vora 3000 militants de la nostra organització podem mostrar orgullosos, tant als nostres pobles com davant dels nostres votants.

Bona governança, eficiència i eficàcia, rigor, seriositat, trellat, dignitat, honradesa (som l’únic partit amb governs, que no té cap càrrec públic imputat judicialment, i cal no oblidar-ho!)…; són les senyes d’identitat que definixen els governants del BLOC —malgrat els esforços constants i infatigables, d’alguns mitjans de comunicació apadrinats o bé pel PSOE o bé pel PP, segons convinga, per dibuixar, massa sovint, mitjançant mentides, una altra realitat…

Les nostres alcaldesses i els nostres alcaldes són el valor polític més important del BLOC, i així m’ho demostraren dissabte passat, perquè tot i la falta escandalosa de finançament econòmic dels seus ajuntaments, solucionen els problemes de la gent; tot i els diners que, sobretot, el govern Camps els deu des de fa, en alguns cas més de cinc anys, troben recursos de davall les pedres i tiren endavant el seu poble, a força d’enginy i de capacitat de faena; perquè tot i patir, de vegades, el buit institucional i el menyspreu tant de l’administració nacional com de l’estatal, a l’hora, per exemple, de dissenyar i decidir sobre les seues infraestructures i l’ordenament del seu territori, defensen a mort els interessos dels seus veïns, a pesar de tot i de tots…

A Muro, doncs, parlàrem de tots aquests problemes i, per damunt de tot, llançàrem noves alternatives, d’entre d’altres: el projecte del BLOC per a garantir la veritable autonomia financera dels ajuntaments, per mitjà de tot un conjunt de propostes fiscals; i la necessitat de debatre seriosament i amb profunditat el present i el futur de les infraestructures al País Valencià (en especial, la dubtosa idoneïtat de convertir l’antiga carretera nacional de la costa, entre Sueca i Pilar de la Horadada, en la futura A38, si al final, l’AP7 es rescata i passa a ser autovia)…

Vicent Garriga, Francesc, Josep Martínez, Ismael, Joan, Àlvar, Filiberto, Joan Fer, Josep Vicent, Pere, Josep Fornés, Jesús Ferrando, M. Rosario, Vicent Ribes, Tomàs, Vicent Mahiques, Jesús Pla, Rafa Benavent, Agustina, Albert, Julià, Rafa Climent, Ximo, Baldo, Eduardo… Molts ànims en la recta final d’aquesta dura legislatura i moltíssimes gràcies perquè el vostre treball impagable consolida el BLOC i el projecta decididament i amb pas ferm, cap al futur!

Aquesta vesprada, al programa de SER-Deportivos d’Ismael Mayor, he participat en una tertúlia en què debatíem l’estat de l’esport alcoià. Els meus companys tertulians eren Mario Santacreu, regidor d’Esports del PP; i Miguel Reig, regidor del PSOE.

Ha estat una bona idea d’Isma, ja que, de política esportiva, no se’n sol parlar, i, a més, en compte de fer un debat a l’ús, avorrit i estèril, en què cada representant de partit aboca el seu monòleg i prou; el conductor del programa ha tingut l’encert de plantejar un format en el qual cadascú diem la nostra, al principi i al final, i, entre mig, ell anava plantejant qüestions diverses i els tres intervenien sense cap ordre sistemàtic… Trobe que ha estat un programa atractiu i diferent, ja que no és habitual sentir debatre polítics, en un to assossegat i constructiu, i per això, em fa que tornarem a repetir l’experiència.

Per la meua banda, només començar la primera intervenció he intentat demostrar que en una ciutat on:
-Es retalla el pressupost, dos anys seguits, sobretot a les ajudes econòmiques als esportistes i a les activitats esportives (un 25%, en total).
-La proposta estrella del 2010 és “un complex esportiu del motor”, que ronda els dos milions i mig d’euros…; i que, una vegada pressupostats, a la setmana següent, es retira per inviable econòmicament.
-Es gasten vora 30 000 euros en dos estudis sobre la situació de l’esport, i, després, es guarden en un calaix.
-Hi ha hagut tres o quatre episodis de lesions greus d’esportistes, i s’ha intentat responsabilitzar als dirigents dels clubs, en compte d’assumir els errors de gestió, o bé per no disposar d’un servei d’emergències mèdiques o bé perquè es tanquen amb clau els accessos als camps i la Creu Roja no hi pot accedir.
-Es parla molt que es treballa l’esport de base i, en canvi, no deixa de baixar la participació dels xiquets i de les xiquetes en els Jocs Escolars, i en les Escoles Esportives Municipals.
-Han passat més de deu anys, i no s’han aclarit quines són les condicions finals i la ubicació definitiva d’un col•lectiu com el de la gimnàstica; els quals no han deixat d’entrenar-se en localets i ara ho fan en una nau industrial abandonada, a raó de 2000 euros al mes, pagades per l’Ajuntament, en concepte de lloguer.
-El complex esportiu més emblemàtic del PP, l’antic escorxador de l’Eduardo Latorre, porta ja dos anys de retard en les obres de la seua segona fase; i uns milers d’euros de sobrecost…
Objectivament, és una ciutat en la qual no es pot parlar que l’esport funcione gens bé…; ans al contrari, i sent immensament generosos en el diagnòstic, fa pinta que la seua gestió és força millorable. I així ho entenen i ho interpreten la immensa majoria dels esportistes quan parles amb ells i els pregunten per les seues inquietuds… Us repte que no sou capaços de trobar més de tres alcoians usuaris dels serveis esportiu, junts, neutres i sense polititzar, que estiguen satisfets amb la política esportiva del PP de Sedano i Santacreu!

Al final, tot no ha estat negatiu, i per donar exemple i ser sincers, hem criticat positivament i de forma constructiva el canvi de format de la Gala de l’Esport… Ara bé, després de gastar-se més de 20 000 euros en la Gala anterior de Romay, i més de 20 000 més, amb la de Pipí Estrada, esteu segurs que si no hi haguera tanta crisi i no estigueren tan apurats de diners hagueren variat el seu model, hortera i “pijo” de l’acte? S’admeten apostes…

Ara, el millor de tota la tertúlia l’ha protagonitzada el regidor del PP. Quan li he comentat que la Conselleria gasta sols 6,6 milions d’euros en el seu Pla Valencià de l’Esport per al període del 2007-2012, mentre Andalusia ho fa amb 200 milions, Catalunya, amb 138 i Madrid, amb 40…; i, damunt, li he preguntat per la seua opinió al voltant que el Molt Poc Honorable Camps regale al València CF 74 milions d’euros i pague 90 milions d’euros per la Fórmula 1!!!… L’amic s’ha despenjat afirmant que ell no està gens d’acord amb la política esportiva del seu president del partit!!! Tal qual…

Entre Pons tirant-li les cartes i donant-li dos mesos de “vida” política, i Santacreu criticant públicament la seua política esportiva… S’han lluït!! Amb amics i companys de partit com els dos Marios d’Alcoi, no necessita enemics, Sr. Camps!! Anem apanyats…

US DEIXE PENJAT EL TEXT DE LA CARTA ALS REIS QUE HE ESCRIT ENGUANY, I QUE RÀDIO ALCOI – CADENA SER VA EMETRE DIMECRES 29 DE DESEMBRE, AL SEU PROGRAMA VESPERTÍ DE LA GLORIETA… AQUESTA VESPRADA LA «TIRAREM» A LA BURRETA!

Benvolguts Mags d’Orient, sincerament, no sé si m’he portat tant bé com esperàveu de mi… Majestats immortals que tot ho observeu des dels alts dels Llençols i les faldes del Preventori… Sí us puc dir, però, que ho he intentat amb totes les meues forces i que he cuidat la vida, com m’agradaria que ella em cuidara a mi… De veritat de la bona!

És per això, i perquè crec cegament en els tres, Melcior, Gaspar i Baltasar, reis màgics que tot ho podeu..· que vull compartir amb vós els desitjos més grans que tinc, per al nou any del 2010! I sé, i estic convençut, que fareu tot el possible i l’impossible per fer-los realitat..· i jo vaig a posar el meu granet d’arena, no us penseu, eh?! Com? Doncs, com un dia vaig aprendre d’un gran escriptor brasiler, el qual em va convéncer que quan creus fermament en alguna cosa i dediques totes les teues forces a aconseguir eixe objectiu, tot l’univers es confabula per ajudar-te a complir el teu somni… Bé que ho sabeu vosaltres, eh? Doncs, així ho faré! Anem allà:

A tu, savi Melcior, et demane que no et canses d’oferir faena a tota la gent que l’ha perduda o que encara no l’ha trobada; que poses una miqueta de sentit comú als polítics que tenen responsabilitat de govern, perquè prenguen mesures que faciliten la creació d’ocupació; que animes els empresaris a no deixar de lluitar i de ser emprenedors; i que regales als treballadors cabassos de prestacions socials, i de seguretat i estabilitat en el seu lloc de treball…

A tu, Gaspar bondadós, et pregue que no deixes de donar forces als qui més patixen en la nostra societat, als malalts, als dependents i als seus familiars que els acompanyen; que aportes esperança i solucions a les persones que malviuen envoltades d’injustícies, aquelles que no tenen ni per a menjar, les que han perdut fins i tot la casa, les nouvingudes d’uns altres països que només troben incomprensió i rebuig, i les que són objecte de l’infern de la violència de gènere; i que faces, també, que descobrisquen un nou motiu per viure tant els nostres majors, la gent més gran que està sola, com aquells que han perdut algun ésser estimat…

I finalment, a tu, Baltasar entranyable, et recorde humilment que no oblides el meu poble Alcoi, ni la seua gent. Som una ciutat peculiar i un poquet complicadeta, sí, i ara, per a què negar-ho, es troba una mica desorientada, ja que crec que no està gestionada amb el lideratge i el sentit comú suficients que la faça avançar… Però, les alcoianes i els alcoians som bones persones, treballadores, compromeses, i amb ganes de canvis i de noves il·lusions; i solament necessitem eixa empenteta que de segur ens donareu, veritat?

Estimats Reis, acabe ja, que ja va bé! Que en aquest 2010, no se’ns quede cap projecte vital per realitzar; que els joves troben el seu camí i facen bandera crítica de les seues inquietuds; que no deixem passar l’oportunitat de reconciliar-nos amb qui ja fa massa temps que ens hem deixat de parlar; que aprenguem a relativitzar els mals moments, perquè la perspectiva del temps ens farà vore que no eren per a tant; i que, en tots els dies de l’Any Nou que està a punt d’entrar, trobem un nou motiu per enamorar-nos i per sentir-nos vius!!

Que tingueu un bon viatge, Mags d’Orient, que ja us esperem ansiosos i comptem les hores delerosos, perquè la màgia del vostre miracle es torne a fer realitat com cada any, des de ja fa, uufff… Moltíssimes gràcies, com sempre, majestats!!!

Ahir dissabte, al final, la gent de la comarca no vam poder assistir al Consell Nacional del BLOC, perquè la matinada anterior es passà tota la nit nevant. Ja deveu saber, de sobra, que l’únic punt de l’ordre del dia versava sobre l’acord de coalició autonòmica amb Iniciativa i els Verds-Esquerra Ecologista. Va estar una llàstima no acudir-hi, perquè des de la Comissió Negociadora i des de l’Executiva Nacional, ja feia setmanes que preparàvem aquesta reunió i que estàvem parlant amb moltes persones, per tal d’explicar quines eren les condicions exactes d’aquesta proposta de pacte.

Com que no vaig tenir l’oportunitat d’expressar-me públicament al Consell, us deixe per escrit un grapat d’opinions que m’haguera agradat defensar davant de les conselleres i els consellers.

D’entrada, unes poques idees genèriques:
-No és un pacte ideològic, ni cap altre tomb en la nostra estratègica electoral, simplement consolida l’equip de treball que conformen actualment el Grup Parlamentari a les Corts.
-No hi ha pacte local, i cada col•lectiu manté la seua autonomia a l’hora de presentar-se com més estime convenient.
-Crec que és un error perdre el temps discutint quin pes tenen el nostres socis electorals, ja que, a banda del que sumen IdPV i els Verds, aquest pacte sobretot pot valdre, a més: la possible incorporació de Joan Ribó i la seua gent; els regidors de Projecte Obert que puguen abandonar definitivament el PCE-EU; estar en disposició de presentar 300 llistes municipals reals; presència a les grans ciutats (València, Alacant…) amb unes certes garanties; entrar en zones castellanoparlants, fins ara autèntic «territori comanxe» per al BLOC… Totes aquests aspectes, per cert, conformaven el gruix del full de ruta de l’Espai Valencià de Progrés, aprovat al nostre Congrés Nacional passat.
-Potser hàgem pogut ser excessivament generosos amb la gent d’Iniciativa..· però, no podem oblidar que sense l’evolució política que han experimentat des d’EU fins a l’actualitat, a hores d’ara, Enric Morera difícilment seria síndic-portaveu del Grup Parlamentari a les Corts Valencianes.
-De la mà d’aquest acord, per primera vegada en la història del nacionalisme polític, el nostre secretari general es pot convertir en un líder de la política valenciana (amb la triangulació per damunt d’un PP amb Camps més tocat que mai, i d’un PSOE, el líder del qual no és capaç ni de ser diputat…).
-A més, el valencianisme polític mai no ha tingut l’oportunitat de preparar i d’afrontar unes eleccions nacionals, amb el seu candidat gaudint d’aquesta projecció institucional..· i, ara, se’ns planteja a l’abast de la nostra mà.
-Al capdavall, liderem eixe Espai Valencià de Progrés, perquè el BLOC representa i ostenta la majoria en tots els òrgans de la coalició; i comencem a construir-lo, amb temps suficient, ja que no és una proposta d’acord tancada, i naix amb la voluntat clara de sumar més sigles, més inquietuds, més teixit social…

No és un pacte ideal, i de veritat, totes les persones crítiques estic convençut que poden tenir la seua part de raó… Ara bé, quina alternativa tenim al pacte? Tirar pel recte i avant? Trencar el Grup Parlamentari —una altra vegada més??!! Passar a tenir dos diputats no adscrits, en compte d’un síndic-portaveu? Perdre els diners de l’assignació parlamentària? Quedar com el partit dels embolics i de la bronca política —qui voldria i gosaria venir amb nosaltres, a la fi? Com s’ha de fer, doncs, això de créixer i d’eixamplar la nostra oferta electoral, si volem continuar igual? Algú creu seriosament que es pot sumar gent que no és teua, sense donar res a canvi?

Hi ha companys que opinen que hem donat massa, i, sobretot, en la meua circumscripció, la d’Alacant. Ací, s’hi amagava la clau de l’acord. Sense «inventar» alguna cosa en la llista del sud, no hi haguera hagut pacte. Al final, sincerament, crec que s’ha arribat a una posició intermèdia i assumible: els vint-i-nou primers mesos de la legislatura el núm.1 serà d’IdPV i els dèneu finals serà un diputat o una diputada del BLOC. Aquesta rotativitat, per exemple, ens permet que en la campanya electoral la gent d’IdPV es dedique recórrer les zones on habitualment nosaltres no tenim accés i els del BLOC a liderar les «nostres» comarques; a més, en el cas de traure sols un diputat (el d’IdPV), tota la primera part de legislatura el número dos de la llista (del BLOC) serà coordinador del Grup Parlamentari a les Corts, i a tots els efectes esdevindrà i actuarà com un diputat més. De forma que, aquesta rotativitat, ens permet, a la pràctica, no delegar a ningú el lideratge d’Alacant i la possibilitat d’exercir-lo des del BLOC.

Dues reflexions últimes sobre la llista d’Alacant. Sense aquesta idea de la rotació dels temps dels diputats, en la meua opinió el pacte haguera estat inassumible… I sense pacte, algú pensa de veritat que, a l’hora d’ara, el BLOC podria aconseguir diputat? Sí, ja puc imaginar què en penseu..· però el que ens agradaria moltes vegades no coincidix exactament amb la realitat… I la realitat per ací, és tan diferent a la de la majoria de col•lectius del País…

Crec que ha estat un error esmenar i discutir al voltant de la marca o nom electoral de la coalició, perquè és l’única qüestió que està per tancar i pendent de negociar, encara. Dit açò, també us he de confessar una qüestió: per a mi, és la part de la negociació més clau i més fonamental, perquè darrere d’aquesta marca hi ha una concepció determinada del projecte del BLOC, en un mitjà termini. En aquest cas, el nom sí que pot fer la cosa… D’aquí que trobe que hem d’apostar per una fórmula electoral de l’estil de "BLOC i COMPROMÍS", per tal d’aprofitar la faena que s’ha fet en aquestos dos anys i mig; i per no tenir problemes legals, ni a l’hora de rebre subvencions, ni d’assignació del temps dels espais electorals. Està en la nostra mà, arredonir un pacte més avantatjós per al projecte BLOC… Ens hi juguem molt, en les properes setmanes!

I ja acabe. Tinc la sensació —i alguna que altra evidència— que l’Executiva Nacional no hem dut a terme un bon procés previ del Consell. Ens han faltat una mica de reflexos per saber gestionar millor les situacions problemàtiques que s’han produït, i no hem demostrat el lideratge adequat per tal d’ordenar i de pilotar les dinàmiques de reflexió i d’opinió pròpies i normals d’aquestos processos… Tot plegat, no ha ajudat en res a assossegar l’ambient que acompanyava aquesta decisió tant important, al contrari.

Encara ens queda per aprendre, i com a membre de la direcció d’aquest partit us demane disculpes, per la part que em puga tocar. En aquest sentit, esperem estar una mica més l’alçada de les circumstàncies, d’ací endavant! Que passeu un Bon Nadal i un millor Any Nou!

Amb els meus amics de tota la vida, per tal de no perdre el contacte, ara que cadascú fa la seua marxa i que ens és més complicat de trobar-nos, quede a sopar, com a mínim, un dia al mes —hi ha un demostració més clara que aquesta, que t’estàs fent major? Haver de provocar i de marcar un dia (entre setmana, clar, perquè la dona i els xiquets, el cap de setmana…) per trobar-te amb aquelles persones amb qui has estat carn i ungla, durant tant temps…

Aquest dia sol coincidir amb el segon dijous de mes, això és, ahir; i com sempre sol passar —deu ser que com que la meua faena de polític és tan diferent a la de la majoria…—, anit vam acabar preguntant-me i parlant, tots plegats, sobre la corrupció, els gürtels, les pretòries, la crisi, Camps, Sedano i l’argument de moda a hores d’ara del «tots són iguals».

Ja em veieu a mi, defensant la meua vocació de servei a la gent; la meua concepció, per a molts, cada vegada més utòpica, de la política i de la seua honorabilitat; l’orgull que sent de dedicar la meua vida actual a lluitar pel progrés de la meua terra i del meu poble, i el benestar de la meua gent; la força moral que em dóna representar i formar part d’un partit polític, el BLOC, modest i humil, però honrat, que em fa afirmar amb la cara ben alta que cap dels seus tres-cents regidors està imputat judicialment per cap irregularitat…

A mesura que avançava el sopar, me n’adonava realment del nivell de descrèdit que, per a la majoria de la societat, està assolint la classe política. I els meus amics, esdevenien la mostra exacta, amb cara i ulls, dels resultats de l’enquesta estatal que publicaren la setmana passada, per la qual el 13,3% de la societat considera que els polítics, a hores d’ara, són un problema més important, fins i tot, que el terrorisme, amb un 12,6%… Una dada trista, demolidora.

Al final, discutírem sobre la responsabilitat inherent que tenen determinades professions. Igual que la vocació d’un metge no li hauria de permetre tenir la percepció d’anar a la faena a fitxar de bon matí i després de set o huit hores plegar i anar-se’n a casa com si res, perquè segurament, per les seues mans professionals, pot passar la vida o la mort dels seus pacients; alguns, créiem, al voltant de la crisi i de la situació tan greu en què es troba el mercat laboral, que una persona que fa d’empresària, a més d’aplaudir-li la valentia de jugar-se els seus diners en benefici propi i, indirectament dels seus empleats, s’hauria de convéncer que també té una responsabilitat social vital, ja que de les seues decisions, en forma d’ERE, de tancament definitiu o de lluita per mantenir la seua empresa, en depén la supervivència de, segons els casos, un bon nombre de famílies… Hi havia opinions per a tots els gustos, no cal dir-ho!

Què en fem, però, dels polítics? Jo els vaig contestar de forma clara. Per una banda, tot i que no ho semble, un polític també és una persona; i els éssers humans, en bona mesura, regixen els seus actes segons la seua consciència. Aquesta «dona» capritxosa i més o menys exigent, amb la qual compartim coixí totes les nits de la nostra existència, i la qual decidix la quantitat i la quantitat del nostre son..· és la que, al remat, ens farà actuar —a polítics, metges o a empresaris—, de forma honesta, justa o inadequada. La meua consciència —deia als meus amics—, jo no l’he elegida i, per això, sincerament, no trobe que siga cap mèrit reconéixer-vos, sé que no em deixaria ni viure a gust amb mi mateix, ni dormir tranquil —qüestions totes dues, per a un servidor, innegociables— si ficara la mà a la caixa, si acceptara algun tipus de suborn, si fera mal o perjudicara conscientment a un altre, si en definitiva, no estiguera a l’alçada de les circumstàncies… Ara bé, una ànima sense excessius escrúpols ni remordiments, acompanyada d’una consciència mancada d’un mínim sentiment de culpa ni de la més mínima vergonya, doncs… Ja se sap!

Per una altra, pense que algú que vulga dedicar-se a la política, ja que ningú no li obliga a fer-ho, hauria d’assumir i tenir ben present que, com a persona pública i com a representant d’una col•lectivitat que és, se li ha d’exigir un comportament exemplar, en tots els aspectes de la seua funció; no perfecte, perquè no existix i, a més, seria molt avorrit, però sí que servisca de model i de referent per a la resta de la societat. D’aquesta forma, esdevindrà amb els seus poquets o molts errors, almenys una persona digna del seu càrrec.

Aquest vol ser el meu exemple, el que em servix i em mou en el meu dia a dia polític. Amb la força que em dóna mirar de ser conseqüent amb la meua consciència i lluitar per aconseguir el meu repte personal d’actuar de la forma més exemplar de què sóc capaç, puc dir-vos, amics meus, més alt però no més clar, que tots no som iguals…

Aquest migdia, m’he acomiadat dels meus companys i de les meues companyes del col•legi, després de nou anys com a professor, tutor, cap d’estudis… Realment, des de l’1 de setembre, formalment, em trobe amb la dedicació exclusiva en l’Ajuntament i l’excedència forçosa per càrrec públic de La Salle; tot i això, però, he volgut corregir els exàmens de setembre i participar de les sessions d’avaluació, de hui mateix.

No us negaré que alguns núvols carregats de nostàlgia i d’emoció han estat a punt de descarregar sobre els meus sentiments, en el moment d’agafar la maleteta del portàtil i eixir per la porta, fins a… Quan? (Us he de confessar que Macu creu que ja no hi tornaré, però jo no ho tinc tant clar, perquè l’ensenyament per a mi sempre ha estat vocacional i forma una part molt important de mi mateix… La vida dirà!). No obstant, he entrat al cotxe i m’he enfilat cap a casa, content i amb la sensació del deure complit, ja que, com a tutor de 2n de batxillerat, hem ajudat i hem col•laborat que els nostres alumnes d’enguany hagen aconseguit que La Salle haja esdevingut un dels millors centres educatius en haver assolit les millors notes de la selectivitat, de la Universitat d’Alacant.

És per això que, aquest estiu i aquestes «vacances» que la majoria tot just estem acomiadant, també han estat ben diferents. I no sols perquè els nostres viatges familiars s’han circumscrit al trajecte Alcoi-Muro-la Plana-Muro-Alcoi; i els moments de càrrega de piles i de desconnexió, s’han delimitat a eixes dues o tres horetes entre plor i plor, anunci inexorable de la innegociable ració de biberó, del meu «petit dictador» —com canta una deliciosa cançó del darrer disc d’Els Pets—; sinó, perquè acostumat a rumiar i a mirar de parir alguna nova estratègia o alguna dinàmica revolucionària per a les meues classes, i a llegir-me tota una bateria de novel•letes juvenils, per tal de proposar-les com a lectura recomanada… Ara, la nova etapa de la meua vida que he elegit, em recordava que ja no tocava…

En eixe sentit, les meues lectures estiuenques s’han centrat en llibres de temàtica política i en un fum de premsa diària; i és que, la formació continuada i permanent —com en totes les faenes—, i el coneixement mínim de la realitat pense que haurien de ser dues credencials bàsiques a demostrar per qualsevol persona responsable que es dedica a la tasca política. Doncs bé, entre els centenars de notícies i de titulars de diaris llegits, m’he dedicat a recollir-ne uns quants que, tot plegat, ens aproximen, dades en mà, a la situació real en què es troba el País Valencià amb la gestió del PP. Jutgeu vosaltres mateixos:

-El nostre país lidera l’índex de delinqüència, amb el 20% del total dels crims comesos a l’estat; es troba a la cua dels casos resolts; i a la cua en la seguretat, en general, ja que les infraccions i els delictes han augmentat un 2,7%, quan en la mitjana de l’estat s’han reduït un 5,7.

-Com és ben sabut, i gràcies a la política objectivament antivalenciana del PPSOE, el País Valencià ocupa la cua en el repartiment del finançament dels fons públics, per part de l’estat, que aporta la meitat de la quantitat que ens correspondria, tan sols 1300 milions d’euros (2657 euros per valencià, quan la mitjana és de 3070); a més, som el territori que rebem menys inversió per habitant; i les comarques d’Alacant són les que paguen més impostos (593 euros per persona).

-El País Valencià torna a estar a la cua, en aquest cas en el repartiment de diners de la Llei de la Dependència, i ha deixat de destinar 60 milions d’euros, quan el 5,67% de les persones dependentes són valencianes i el 10% de la societat valenciana té ja més de 65 anys. Castella La Manxa, amb la meitat de gent gran, ha destinat força més diners que el govern del Sr. Camps.

-El nostre país, al segon trimestre de l’any, aconseguix ser l’»autonomia» en què més augmenta l’atur (més de 57 500 persones, i en total, 548700 valencians sense faena, el 21% de la població activa).

-El PP fa que les valencianes i els valencians estiguem a la cua en sanitat pública amb un deute de 12000 milions d’euros; a la cua en educació amb més de 1300 barracots que acullen més de 20000 alumnes.

-El govern valencià se situa al capdavant del rànquing en immoralitat política i en balafiament de recursos econòmics, quan destina més de 90 milions d’euros perquè la F1 torne al Cap i Casal l’any vinent; o més de 74 milions per «salvar» el València CF.

-Finalment, Francisco Camps Ortiz, a priori el més exemplar i honorable dels valencians, s’esforça perquè el País Valencià s’eternitze en la cua de l’ètica política, de democràcia i d’independència de la justícia, quan el Tribunal Superior de Justícia (?) de la Comunitat Valenciana falla i reconeix que el president ha rebut vestits, però que malgrat això, no és pot considerar suborn… Cosa que demostra que el Sr. Camps ens va mentir a tots en negar públicament haver rebut cap present; i que una trama corrupta, integrada per persones relacionades amb el PP, alguna de les quals a hores d’ara dorm a la presó, regala al primer dels valencians peces de roba per valor de més de dos milions de les antigues pessetes…

Ràbia, llàstima, tristesa, vergonya aliena, indignació..· i molta faena, molt treball tenim per davant els polítics del BLOC per recuperar la dignitat d’aquesta terra i per oferir solucions als problemes de la seua gent. El dissabte, 12 de setembre, a Alzira, els vora 300 càrrecs públics, i tots els secretaris locals i comarcals del partit participarem en l’Assemblea de Regidors Nacionalistes, i apostarem decididament perquè l’Espai Valencià de Progrés siga l’ALTERNATIVA que el País Valencià necessita. Us espere a totes i a tots!

Ara, que ja comence a desempallegar-me de papers i de burocràcia, de registres civils, de seguretats socials, de baixes de maternitat, de targetes sanitàries, d’empadronaments; i de les revisions inacabables de ginecòlegs, comares, metges de capçalera, pediatres… Ara, que l’allau lògic de visites de familiars, amics i coneguts; que les felicitacions per terra, mar i aire; i que els centres de flors i els regalets en miniatura, ja van minvant… Comence a respirar i a adonar-me que és veritat: que per primera vegada en aquesta vida, sóc pare!

Rafel Carbonell i Gozálbez, el quart rafel carbonell de la nissaga, va veure els primers raigs de llum (de quiròfan, això sí), hui fa dues setmanes sobre les dènou hores i trenta-nou minuts, d’un dia humit i xafogós, habitual als estius del Cap i Casal del nostre país… Sí, nasqué a València, com son pare… I és, en aquests moments, en què creixes de colp una generació més, que reconec, per primera vegada, que allò de ser d’Alcoi i d’haver nascut a València, per una d’eixes casualitats del destí, ha estat una circumstància que m’ha servit, al llarg d’aquests trenta-cinc anys de vida, per sentir-me lligat, inconscientment però insubornable, a aquest trosset de món forjat al foc de quatre barres; a aquest pedaç de terra de maulets a recuperar, amb la qual em sent compromés per sempre més… Sí, des de nano que m’he sentit valencià, sense saber massa bé què era i què representava això…

No sé si, per al meu fill, serà una anècdota més de la seua història personal o tal vegada algun altre capritx, més o menys transcendent, de l’existència… Em fa que tampoc no em preocupa gaire. No pretenc, ara, desplegar-vos el mostrari dels tòpics a l’ús (tots certs, ja us ho puc ben assegurar, jo!), que, en aquestos moments, em vénen al cap com a tot pare primerenc i recent; el que sí que sent, no obstant, és que, a l’hora d’ara, una cosa tinc bastant clara: m’és igual que el meu fill s’assemble a mi o no, tant em fa que li agraden les mateixes històries i aficions que a mi o no, tant se val que els seus somnis no tinguen res a veure, ni de lluny, amb els desitjos meus… De veritat, amb l’única cosa que em quede és que voldria que fóra feliç, simplement, tan senzill i tan complex, alhora; que cresquera com a persona, tot trobant la força necessària, per alçar-se després de cada caiguda; que anara trobant l’entrellat d’alguns misteris, i que lluitara per trobar la seua felicitat, al preu que siga i malgrat tot… Perquè quin sentit, si no, té aquesta vida nostra… No creieu?

De tant en tant, un dia notes i ets conscient que la teua vida, no saps com ni per què, canvia..· de vegades, no saps massa bé cap on va, però et sents dolorosament viu i en mudança interior, i et disposes a acceptar, amb la màxima serena dignitat de què ets capaç, allò que et reserva el futur més immediat… En aquest moment, em trobe una mica així: molt viu, ben despert i amb el toc d’incertesa que experimentes quan et trobes immers en un canvi que ja ha començat. I és que en el termini d’un any, he formalitzat la meua relació de parella, he entrat a formar part de l’Executiva Nacional del BLOC, he tingut un fill..· i, després de nou anys, en acabar aquest curs escolar, he pogut acollir-me a una excedència forçosa en la meua tasca d’ensenyant per dedicar-me professionalment en exclusiva a la política…

Una vida nova, la del meu fill, però també la meua, la del nou pare que deixa de ser profe i passa a treballar sols de polític; unes rutines que moren i unes expectatives que naixen en cada instant d’un segon que ja ha passat… Noves il•lusions que ragen a doll i nostàlgies a flor de pell que pengen definitivament a la prestatgeria dels records…

Se’m planteja una nova etapa apassionant, que espere que continuem compartint!!

Ah! No vull tancar aquestes línies sense recordar que, hores abans del naixement del meu fill, vaig poder compartir amb Pere Muñoz i la nostra gent del BLOC de la Ribera, l’acte institucional en què recuperàvem l’alcaldia de Gavarda. Enhorabona i molta bona sort, Pere, Paco i Empar, en aquests dos anys, complicats, que resten de legislatura!! I no m’oblide dels companys bloquers de Manuel: moltes gràcies, també, per la vostra fidelitat en la lectura d’aquest grapat de reflexions!!