rafel carbonell

Els qui em coneixeu sabeu que no m’agrada massa parlar de la qüestió lingüística fora de les meues classes —i si voleu, en teniu un bon exemple en fer una ullada a les entrades d’aquest bloc. Deu ser o bé per eixa condició meua de professor, cansat de participar en batalletes estèrils contra el grapat d’aspirants a filòlegs de saldo científic que omplin de fa temps els aparadors de tantes botiguetes lingüístiques de casa nostra; o bé, sobretot —crec jo—, perquè ja fa manta temps que els nacionalistes valencians estem dedicant molts esforços i moltes paraules a lluitar per convéncer el personal que el valencianisme polític és molt més que reivindicar l’idioma i els nostres trets identitaris. En bona mesura, dia rere dia ja som capaços de demostrar que defensar allò que som és la nostra raó de ser; no necessàriament la raó de tot el nostre fer.

Hi ha moments i circumstàncies com les actuals, però, que ens obliguem a no restar en silenci, a no poder estar callats, impunement callats. I és que l’aparició del Manifiesto por la lengua común ha estat l’última ofensiva d’un renascut moviment espanyolista excloent i uniformitzador, que, d’un temps a ara, em fa que cada vegada està ofegant més i més, amb el seu tuf abassegador de naftalina sobrera de la nostàlgica “Una, grande y libre”; que ha orquestrat una estratègia dissenyada i perfectament promoguda des de diferents mitjans (ràdios, teles, diaris, partits polítics, “intel·lectuals”, aprofitament d’èxits esportius…); i que t’he com a objectiu bàsic tancar el debat de què és l’estat espanyol, tot imposant la seua visió tan  anhelada i sempre cobejada d’una nació centralista pensada exclusivament des de i per a Madrid, i en la qual no caben la resta de pobles no castellans (Ja està bé de tant de pluri, home!… Si el Generalísimo alçara el cap… Sembla que no ha deixat de pensar mai gran part de la cavernícola dreta espanyola, als quals el vestit de la democràcia i de la constitució em sembla que els queda tan gran, que sols l’accepten quan poden aprofitar-se’n, quan ho poden utilitzar a favor del seu interés…: el de tota la vida, per damunt de tot i de tots, MANAR i prou!). Una ofensiva en tota regla contra les diferents nacions de l’estat i la seua convivència. Un atac, doncs, —un més, i ja en van…—, també a nosaltres, als valencians… POODEEEMOOSS, SÍÍÍ!!

No vaig a entrar a analitzar el contingut del Manifiesto, ja que diversos lingüistes i autors especialitzats s’han encarregat, a bastament, de posar en evidència les barbaritats acadèmiques, les incoherències conceptuals i les motivacions polítiques de les persones signants d’aquest pamflet propagandístic (no deixeu de llegir el catedràtic de Lingüística —castellà, per cert— J. C. Moreno Cabrera al diari Público; o els periodistes de La Vanguardia Màrius Serra, al voltant d’un hipotètic boicot a Telecinco, canal signant del document; i Lluís Foix, amb la seua contestació a un tal Sr. Gonzalo Pascual, president de la comissió de Turisme de la patronal CEOE, el qual amb tota la barra i la indecència moral del món alerta dels “problemas que se están creando en las regiones con lenguas cooficiales en las que no se respeta el castellano y en las que los turistas se topan con letreros y todo tipo de indicaciones sólo en la lengua local”… Us sona aquest argument tan típic de l’autoodi i del complex d’inferioritat valencià? No utilitzeu el valencià, que si ve algú de fora… Collons, que és la nostra llengua pròpia i, a més, legalment oficial!! Quants turistes coneixeu que han deixar de viatjar a algun lloc concret, perquè no entenien la llengua d’eixe indret??!! Quasi tants com ianquis han vingut a visitar a Alcoi, després que les nostres Festes de Moros i Cristians “desfilaren” l’any passat per la 5a Avinguda de Nova York: un o ni un… No ho sé cert… Quina vergonya, tu!!).

Sense cap dubte, però, la reflexió al voltant de tot aquest revival d’espanyolisme caspós  (a la cabra legionària, també l’obligaran a parlar castellano, la lengua común??!!) que més m’ha impactat —amb esgarrifança inclosa i tot, ja entendreu per què en llegir-la— és la del membre del Consell General del Poder Judicial i col·laborador de Público, el valencià Alfons López Tena, en la seua columna titulada “Yugospaña”. Aborrona tanta semblança, eh?…

Per fi comence a entendre en què s’inspiren i quins són els referents d’aquestos Díez i Savaters, de torn; dels Rodríguez Ibarres, dels Guerres i dels Bonos quan reflexionen sobre l’excessiva autonomia d’algunes “comunitats”; i de la immensa majoria dels del PP, amb el seu president al capdavant, amb la seua meleneta fashion i els quatre pèls de bigotet cínic i ben quadrat —que recorden tant… Ja m’enteneu, no?—, aprenent sinistre de genocida de pràctiques a Irak i deixeble avantatjat del personatge més poderós i defensor confés de la tortura i del terrorisme d’estat anomenat George-W-no-sé-què, quan amenacen sobre el perill de la “balcanització d’Espanya”…

L’ofensiva, doncs, ja està ben encetada (de fet, per a nosaltres els valencians, amb menor o major intensitat, mai no ha deixat d’existir des del 1707 amb la Nova Planta del borbó-per-sempre-cap-per-avall), i l’objectiu final, al remat i a la llarga, és ben clar: una altra vegada una España franquista amb una única llengua i una sola cultura, el castellà; una España feixistoide, al capdavall, on sembla que no cabem tots (prop del 40% dels habitants de l’estat parlem una llengua diferent al castellà!) i on per fi ja no hi haja “problemes nacionals”, perquè ja han deixat d’existir els trets diferencials de pobles mil·lenaris o quasi com ara els bascos, els gallecs, els catalans o el nostre, el valencià…

Acompanyats per la tranquil·litat de l’estiu, i per les exaltacions eufòriques d’eurocopes i wimblendons —Mamma mia, la que potser ens espera a l’agost amb els Jocs de Pekín…—, tinc la sensació que en aquestos moments està en joc una part del nostre futur i, sobretot, de la nostra dignitat col·lectiva com a poble. Una dignitat que, en la meua opinió, passa per prendre’n consciència real i per enfortir un projecte polític i social netament valencià, que cada vegada siga més decisiu en la gestió dels nostres pobles, a la Generalitat Valenciana i al Parlament de l’estat. I hui per hui, ens agrade més o menys, l’única força política que està en disposició de poder-ho aconseguir és el BLOC. Estic convençut que als valencians, mínimament orgullosos i conscients de ser-ho, ens toca fer pinya, toca fer valenciania, ens toca fer BLOC, tot sumant tots les actituds i els pensaments crítics, ara dispersos, que en calguen. Contra l’ofensiva i l’atac antivalencià: més BLOC!!!

Primerament, disculpeu perquè han estat dos mesos, per a mi massa llargs, d’inactivitat bloguera (que no BLOC(q)uera!). I és que a les classes sempre estressants del final de curs, als exàmens, a les selectivitats, a les notes, a les sessions d’avaluacions, a les reclamacions i als departaments…; i a l’activitat i a les obligacions polítiques habituals; se’ls ha ajuntat enguany la formalització de la meua relació en parella i, en conseqüència el mes passat també hi va haver casament, viatget de noces… En fi, molta intensitat vital en dos mesos, i, dissortadament —torne a repetir, per a mi— poca relació “epistolar” i internàutica amb vosaltres… Ho sent!

D’entre tot allò que ha esdevingut en aquest termini de temps, m’abellix reflexionar amb vosaltres al voltant de la conferència política nacional que organitzà el meu partit, el BLOC, ara fa quasi dues setmanes, el dissabte 14 de juny, al Campus dels Tarongers de
la Politècnica de València.

Val a dir per als qui no estigueu encara situats, que aquesta conferència va estar una iniciativa de l’Executiva Nacional del BLOC, després dels resultats nefastos de les darreres eleccions estatals, com a una opció intermèdia entre no fer res i mirar xiulant cap un altre costat, i convocar un congrés nacional, reclamat per un bon nombre del militants i de càrrecs del partit. L’objectiu de la trobada, ens el deixà claríssim de bell inici la nostra secretària d’organització: “No canviarem la línia política del partit, sinó tan sols l’estratègia” (Vade retro, canvi de línia! Afegix jo, no siga cas que…). Doncs això, uns quants centenars de bloqueros ens aplegàrem allà, amb diferents graus d’escepticisme, per escoltar, debatre i analitzar l’estratègia política i la situació actual del partit.

Deixant de banda, la sessió de la vesprada, en què comptàrem amb la presència de diferents representants de diverses forces nacionalistes de l’estat; i el testimoni de les dels nostres quatre alcaldes i regidor més representatius del país (part aquesta, al meu parer, més interessant de tot el tinglao; no sols per l’orgull i la satisfacció d’escoltar una vegada més Rafa Climent, explicant-nos tot allò que ha fet realitat a Muro, sinó perquè la millor manera d’aprendre i de millorar és a partir de les bones pràctiques polítiques dels companys que estan tenint èxit als seus pobles…); em vaig quedar amb algunes reflexions que em suggerí el diagnòstic de la situació del partit, que han dut a terme els militants de més d’un centenar de col·lectius del BLOC.

Comence per les qüestions més negatives i per això que menys m’apanyen. Per a la majoria dels militants del BLOC, un dels punts més febles de l’organització és el de les percepcions diferents que tenen els votants de nosaltres; que no saben si som de dretes, d’esquerres, de… Em sembla una feblesa gravíssima i bàsica!!! Si la gent no sap o no percep com som i què som, com ens ha de votar??!! Els votants no relacionen el missatge municipal del BLOC amb el discurs nacional o estatal… I com ho han de fer si a les locals, en la immensa majoria de pobles ens presentem sols com a BLOC, i en tota la resta de conteses electorals, ja siguen nacionals, estatals o europees, sempre ho volem fer de la mà d’algú!!?? Però que encara no hem entés que tot el vot és local, i que si en la resta de convocatòries electorals el volem demanar, haurem de repetir allò que fem en les municipals, i no hem de diferenciar-nos massa en la resta d’eleccions??!! Mentre no deixem de “pegar bandades” (ara me’n vaig amb els verds, ara vull convergència valenciana amb els d’UV, ara els comunistes espanyols, ara iniciatives… I demà?), com volem que la gent sàpia qui som? Com pretenem que ens voten? Quina credibilitat?… Quina urgència de “poder” tenim, si som un partit tan jove que quasi no hem fet ni deu anys? Ja està bé de pactar fent sacrificis pel País, perquè en el fons estem fent sacrificis per als altres partits…; i estem autosacrificant-nos nosaltres… Permetem-nos l’oportunitat d’equivocar-nos, per primera vegada, presentant-nos a les eleccions sols com a BLOC! No hem de perdre tant de temps “parint” grans coalicions preelectorals, preocupem-nos més per bastir i per aconseguir uns bons acords postelectorals en condicions…

Un altre dels temes controvertits va estar la poca rendibilitat mediàtica que està reportant la presència dels nostres dos diputats al parlament valencià, per causa de tot l’espectacle pobre i denigrant, que es transmet públicament amb la baralla amb els d’EU. Sóc dels qui pensa que Enric i Josep Maria s’ho estan currant de veritat i estan treballant de valent com a diputats, en aquest primer any. En la meua opinió, el problema és un altre: si el secretari general i el president del meu partit s’estan matxucant en la faena parlamentària… Què és del partit??!! Si en la diagnosi exposada, s’hi evidenciava una necessitat de millorar l’organització i el funcionament intern, la comunicació, el dinamisme del partit, la implantació, la imatge pública, el discurs, el posicionament, el… No deu ser que necessitem més persones dedicades a les tasques de partit? (Una petita maldat: quin és el nombre de membres de la direcció nacional que acudixen regularment a les executives?). És injust que a Morera i Pañella se’ls exigisca complir com a bons diputats i com a bons màxims dirigents del partit, perquè és senzillament i materialment impossible!! No deu ser que unes altres persones haurien de ser els diputats o, si voleu, haurien de ser el secretari general i el president?

L’executiva nacional va anunciar 16 propostes concretes per millorar i rellançar la situació del partit. Aquestes dues febleses bàsiques i fonamentals que tot just acabem d’esmentar, no vam meréixer estar entre les elegides com a prioritàries i d’entre aquestes 16 “solucions”, ni rastre… Doncs, perfecte; així ens va!!

I per acabar, dues notes interessants. La del company del BLOC de Petrer (el seu compromís i la seua actitud digníssima són dignes d’admiració!) que ens va obrir els ulls d’una realitat que, de vegades, volem obviar i més prompte que tard haurem d’abordar si, com a partit, algun dia volem eixir de les trinxeres polítiques: per a quan i com hem de fer valencianisme i política valencianista en castellà, en les grans zones metropolitanes i en els comarques històricament castellanoparlants?

I la de l’amic Natxo Bellido. És cert que eixe tercer espai, per damunt del PPSOE, valencianista, progressista i ecologista, l’hem de dotar d’un missatge més atractiu i més clar per a la ciutadania… Per què no convertir-lo en l’ESPAI VALENCIÀ, que ell proposa? Parlem-ne!

Als del BLOC, almenys a Alcoi, ja fa un cert temps que les dues grans franquícies electorals PPSOE ens han atorgat el privilegi d’utilitzar-nos com a uns dels personatges principals de les estratègies polítiques que duen a terme.

Per una banda, els psoeros, des de bastant abans de les passades eleccions locals, es desdejunen tots els matins al ritme autòmat de la seua consigna tipus mantra: “els del BLOC són de dretes i pactaran amb el PP, els del BLOC són de…”; simplement perquè els pega tort i no s’acaben d’acostumar que els valencianistes progressistes no actuem com els seus apèndixs, com el seu garrotet preferit en què recolzar-se quan la necessitat mana. I, per l’altra, els peperos de Sedano, com que es veuen obligats a fer creure al personal que la seua gavina vola cap al centre i, a més, sembla que, de tant en tant, patixen un rampell agut de moderacionitis; què millor que intentar aproximar-se a les actituds de trellat i a la política constructiva que mira de fer el BLOC, tot lloant la nostra tasca política i maldant per destacar no sé quines suposades semblances…

No em toca a mi (versió casolana del famós “no seré yo quien diga…” de l’infebable impresentable de Cartagena —llegiu per favor Zaplana el brazo incorrupto del PP d’Alfredo Grimaldos!) valorar fins a quin punt han tingut i estan tenint èxit les estratègies respectives; sí que m’abellix, però, compartir amb vosaltres un grapat de reflexions al respecte, que m’han sorgit darrerament, sobretot, arran de certes declaracions i actituds d’alguns companys de corporació municipal.

D’entrada, una declaració de principis que inspira la meua acció política: per a mi, en política —i en la vida— no val tot, no tots els mitjans són vàlids per a aconseguir els objectius. És per això que accepte i trobe lícites totes les estratègies partidistes, sempre que no estiguen fonamentades en la mentida, en la manipulació i en la falsedat —de la demagògia, no en parlem, ja que ningú no pot negar que el llenguatge del màrketing polític la du implícita; en tot cas, fóra recomanable racionar-ne les dosis…

Si partim, doncs, d’aquesta premissa que arriba a la categoria personal d’insubornable, val a dir que, objectivament, no pot ser creïble i, a més a més, simplement no és veritat que tinguem coses en comú amb un partit —el PP de Sedano— tan nociu per als interessos de la gran majoria de la societat alcoiana, com ara demostren les seues decisions més recents de destrossar el paisatge urbà d’Alcoi amb el projecte de l’Estambrera; de posar en perill l’entorn natural més important d’Alcoi, amb l’Hotel de la Font Roja; o de privatitzar íntegrament la gestió del teatre Calderón… Amb l’únic objectiu fosc d’afavorir persones i grups afins, a costa de les alcoianes i dels alcoians, a costa de tot i de tots!

Més. A l’últim ple, divendres passat, sincerament em sorprengué el ridícul que va fer Carles Esteve —que, amb el cor a la mà, us he de confessar que, d’algú del PP ho haguera vist normal, però d’ell?!— quan, en el súmmum del despropòsit i de la manipulació burda i esperpèntica de la realitat, ens acusà als del BLOC de “maridatge amb el PP”, perquè per motius diametralment diferents, votàrem en contra de la moció sobre els jutjats de la plaça de la Mare de Déu que presentaven els socialistes obrers espanyols… Si el BLOC és l’únic partit que s’ha enfrontat al projecte del PP, des de ja fa més de tres anys, i votà en contra que s’instal·laren els jutjats en aquest lloc!! Si el PPSOE són els únics partits que han estat a favor d’aquesta decisió i han votat conjuntament, agafats de la maneta, des del principi!! Aaaaiiii, quin perill tenen els del capoll i la casa comuna, quan se’ls ferix eixe orgullet, tocat de naftalina i de la prepotència de tota la vida…

Em podeu ben creure, que tot aquest rastre d’oracions i de lletres, no pretén ser cap justificació de cap posicionament polític, de veres. Sols és que em fa la impressió que, tots dos, PPSOE no acabem de pair que hi haja un altre partit diferent que estiga aconseguint construir un altre espai polític autònom, valencianista, progressista i ecologista, sense tuteles de cap germà gran i sense dependències de cap tipus. Sembla que els toca molt els…, nassos —deixem-ho així— que existisca el BLOC i que els trenque eixe idil·li bipartidista en què tan còmodes es troben tant els capollets de rosa com les gavinetes blaves… Què bonic! Si és que s’assemblen tant (pacte per no rebaixar la barrera antidemocràtica del 5%; pacte d’Estatutet que discrimina els valencians respecte d’unes altres territoris de l’estat; haver passat del tren Alcoi-Ontinyent-Xàtiva; no haver fet res per la indústria i per la faena a Alcoi, en les últimes dues dècades; voler destrossar Penàguila, agafats del bracet, amb uns projectes urbanístics depredadors per a la nostra comarca; no haver solucionat el conflicte lingüístic que afeblix mortalment el valencià… Continuem?)… Si és que, en el fons, són tan igualets… Com Marta i Gregori, que en diem per ací.

I açò tot just acaba de començar! A mesura que vaja avançant la legislatura, comprovareu com els del BLOC ens convertirem, cada vegada amb més intensitat i amb més virulència, en el centre i en els protagonistes preferits dels seus atacs polítics… I malament per a nosaltres que no fos així, perquè potser siga senyal que estem fent un bon camí! Aquest és el preu que hem de pagar per ser i per fer una política diferents… Bones festes d’Alcoi a totes i a tots!!!

I, finalment, allò que es promet s’ha de complir. En aquest últim article de la “trilogia postelectoral” us propose que pensem en clau de futur. És clar que ens agradaria que la realitat fóra diferent, però les coses som com som i, a més, diuen que no poden ser d’una altra manera; i estic convençut que, en la vida, això que en diuen felicitat —també la política— deu passar no tant per enfrontar-te al destí, ni plorar amb amargor les desgràcies mentre “pegues cabotades contra la paret”, sinó per acceptar el present amb la dosi necessària de serenitat i de lucidesa, per tal d’aprendre, de reaccionar i, al capdavall, de ser capaços de millorar eixe futur.

En la majoria dels partits de referència, en aquestes circumstàncies actuals —i, en el nostre cas del BLOC, des de ja fa manta temps—, una majoria de militants s’haurien “alçat en armes”, demanant responsabilitats polítiques a alguns membres de la seua direcció, després dels resultats electorals d’aquestes generals —i de les anteriors autonòmiques, i de la desorientació estratègica, i de…—. Probablement, aqueixa deu ser una mostra de maduresa i de solidesa organitzatives de les forces ja consolidades. Nosaltres, al BLOC, com que volem ser tan diferents i som un partit tan “jovenet” (recordeu, si fa no fa uns deu anys d’existència tal qual), sembla ser que encara no hem trobat el moment d’atrevir-nos a fer jugada amb aquestes cartes, moltes vegades d’higiene i de salut democràtiques, i potser, en algun cas, que esdevenen els únics trumfos que guanyen la partida. En fi…

Siga per aquesta idiosincràcia bloquera o per la nostra capacitat vocacional —i de vegades, fins i tot un pèl massa innocent— de veure sempre la botella mig plena, tot fugint d’analitzar seriosament per què no pot estar més plena; en plantejar-nos les línies genèriques de futur que considerem que hauria de proposar-se el BLOC, obviarem, en aquest post, doncs, tota al·lusió a l’assumpció de responsabilitats polítics de ningú. Anem-hi:

Trobe que el BLOC ha de centrar el seu projecte i abandonar eixa certa afició a l’experimentació política, si vol fer realitat l’objectiu de consolidar la seua marca: una opció pròpia necessària per als interessos dels valencians. És segur que, si quasi tots els territoris històrics tenen forces nacionalistes que defensen les reivindicacions pròpies, els valencians més prompte que tard, no serem menys i anirem convencent-nos majoritàriament de la viabilitat i de la importància que una proposta com la del valencianisme polític, defense el País Valencià a Madrid (capital on es juga bona part del nostre futur). I està en la nostra mà, en la de la gent del BLOC, que les pròximes generals al 2012, aquesta necessitat siga una realitat, i no cap utopia. En aquestos comicis i en alguns col·lectius, alguns ja han començat a creure-s’ho, a considerar que les eleccions generals (històricament, obviades i mai prioritzades pel nacionalisme valencià) són igual de vitals que unes locals o autonòmiques. I aquest ja és un primer pas fonamental.

Per una altra banda, estic convençut que cal potenciar la marca del BLOC, sols, sense aliances preelectorals; i com que ja som una força amb moltes sensibilitats diferents, aquelles persones que vulguen que s’incorporen al projecte. BLOC i PROU, com en la majoria dels pobles, en les eleccions municipals. Si en les locals funciona bé, per què no ho fem igual en les nostres nacionals i en les estatals? Quina por tenim? Per què en la nostra curta vida com a plataforma política, en tot allò que no siga d’àmbit local, encara no hem donat oportunitat al BLOC a presentar-nos així, tan sols com a BLOC i ja està?

A més a més, crec que l’Executiva Nacional (EN) del BLOC, no hauria de dedicar tant temps a ordir i orquestrar tantes aliances preelectorals, sinó a impulsar decididament el partit tot seguint la línia estratègica basada en la direcció política. Allà on aquesta pràctica política s’ha dut a terme, ciutats i pobles, el BLOC té èxit… Potser l’EN hauria de començar aplicar-se, d’una vegada per totes, el lema de la “política de baix cap a dalt”, i se li caldria exigir, sense més excuses vàries, que treballara en aquest sentit, amb la mateixa dinàmica dels seus col·lectius, que és on s’estan obtenint els bons resultats electorals.

En aquest sentit, i tot assumint d’entrada que, amb aquest grapat de paràgrafs, no hem inventat la pólvora —tampoc ningú no ho pretenia!—, he de confessar-vos que m’ha decebut una mica el document d’interpretació dels resultats, que la direcció nacional del BLOC ens ha enviat als consellers nacionals, abans de la reunió del 5 d’abril. Això, però, serà una altra història (com cantaria Llach); matèria, segurament, per a la reflexió d’un altre dia.

I ara, com ja vam anunciar en l’article anterior, toca Alcoi. Parlem-ne, doncs. En l’àmbit local, les passades eleccions generals oferixen algunes dades ben interessants que fan que la seua anàlisi siga més significativa i puga tindre més repercussió municipal que, en un principi, no es pensava. Vegem-les, si us sembla.

La primera interpretació que em suggerix és que és obvi que la decisió del vot en les diferents conteses electorals depén de paràmetres i de condicionants ben distints. I en aquestes generals, es nota que l’espectacle mediàtic que s’organitza al voltant dels dos principals aspirants al govern de l’estat es convertix en el factor que més poderosament influïx en l’opció de vot, i a més, com tot espectacle, fa que la gent el seguisca amb un “interés” major (més que propi, públic), i es mobilitze més a l’hora de votar (la participació ha estat vora deu punts més alta que en les locals passades).

Pel que fa al PP, sembla que ha seguit la campanya “imposada” des de Madrid, per la qual es buscava el foment de la desídia i el cansament de la gent, per tal que pogués augmentar l’abstenció (i s’ha notat en els pocs actes que s’hi han organitzat; en la poca mobilització “clientelar” en forma d’ensaios, berenars, viatges pagats…; fins i tot, en la poca cura a l’hora d’enganxar els cartells, amb panells mig buits, etc); i ha fracassat. Ha baixat més de 1100 vots , en comparança a les locals de maig del 2007.

Aquest resultat pepero, em fa pensar que, a banda del poc èxit de la campanya abstencionista, s’ha demostrat que per a la majoria de la societat alcoiana en política no val tot i no està per una opció política de dreta dura, extrema, crispadora; és molt més centrada del que el PP estatal i local ha demostrat i està demostrant (cal remarcar que hi ha una diferència de més de 3000 vots a favor del PSOE!!). A més a més, amb aquesta derrota es trenca la dinàmica guanyadora i de creixement del PP, a la ciutat. Camps, que ha arrasat al País Valencià, troba una taca negra a Alcoi (zaplanista de pro, per a més inri… Què deu ser de Zaplana, ja exportaveu del PP al Congrés de Diputats, a partir d’ara?), ja que és la ciutat més gran del País Valencià on ha guanyat el PSOE o, si voleu, on ha perdut el PP!

Tot plegat, trobe que el PP de Sedano se situa en una situació incòmoda ja que sap que no pot continuar amb aquesta estratègica perillosa que ha dut a terme, i ha de basar-ho tot en la figura i en el lideratge del seu candidat; tot esforçant-se per cuidar molt unes formes i unes actituds, més moderades, que no són les pròpies ni de la majoria del seu partit, ni, per molt que s’hi encaparre, del mateix alcalde (i és que d’on no hi ha…). En aquest punt, cal dir a més, que aquesta és una situació política en què Alcoi pot eixir molt perjudicat: governat per zaplanistes, ja derrotats, en absoluta minoria i enemics de la majoria del PP valencià; que han tacat una mica l’expedient del seu cap (i futur aspirant a
la Moncloa?) Camps… Com veieu unes credencials ben poc encoratjadores perquè aconseguisquen atraure beneficis a la nostra ciutat… I em pregunte, podrien esdevenir aquestes algunes de les claus per fonamentar un canvi de govern futur en la ciutat d’Alcoi? Potser convé tenir-les en compte…

En parlar del PSOE, pel contrari, la pregunta és evident: com és possible que en una ciutat que és capaç d’aglutinar quasi 19000 vots en favor dels socialistes espanyols i amb el passat progressista i d’esquerres tan potent que atresora, puga estar gestionada per una majoria absoluta pel PP?! Sembla clar que, per una banda, les alcoianes i els alcoianes voten sobretot Sedano i no PP; i per l’altra, en el PSOE local o fallen els candidats, els lideratges o les propostes o tot plegat (confie que sabreu perdonar-me la crítica que pretén ser constructiva, companys psoeros!), ja que, a part dels resultats d’aquestos comicis, en les locals del 2007, la candidatura de Joan Ignasi Pla (qui?) tragué més de 1000 vots més que la de Patrícia Blanquer!!

La conclusió admet poc dubte: el PSOE local és el responsable principal que Alcoi no tinga un govern progressista. No se li “demana” tant que traga la majoria absoluta, com que no siga capaç de trencar la del Partido Popular, quan fa a penes dues setmanes han votat 3000 persones més al PSOE que al PP… És per a fer una reflexió profunda i seriosa, dins del socialisme alcoià, no creieu?

I d’EU, perd 1300 vots si comparem amb el 2004 i la seua “caiguda en picat” no se sap quines conseqüències pot tenir. Gens positives per a aquesta formació, tot siga dit de passada, si no ho remeien aviat. 

Pel que fa al BLOC, no és per a esclatar d’alegria però estic satisfet perquè: per primera vegada hem mobilitzat militants i simpatitzants a l’hora de treballar en una campanya d’unes eleccions generals; a Alcoi no deixem de créixer, a poc a poc, progressivament, però sense parar (hem augmentat 119 vots respecte del 2004); i la nostra ciutat (i la comarca) s’ha convertit en un dels millors bastions que té a hores d’ara el BLOC al llarg del país, ja que és la que més representativitat i importància ha aconseguit dins dels resultats assolits pel partit.

De les onze ciutats més grans del País Valencià, Alcoi és l’única que puja en vots junt a Elx [Iniciativa?]). A banda d’aquest augment del vot, és al costat de Gandia la que més percentatge ha assolit. De les ciutats grans amb representació institucional del BLOC (Castelló-1 regidor, Gandia-2, Torrent-1, Sagunt-2), Alcoi-2 és l’única que incrementa els seus vots. A més, Muro i Alcoi representen més d’un de cada cinc votants del BLOC a la circumscripció d’Alacant; i quasi el 5% del total dels vots del BLOC al País Valencià. I la nostra comarca ha aconseguit vora un terç dels votants del BLOC a la circumscripció de les comarques valencianes del sud; i més d’un 7% dels vots totals del BLOC a l’àmbit del país.

No crec que siga agosarat afirmar que estem, amb humilitat i prudència però amb perseverança, en el camí de la consolidació de la nostra marca política i del projecte, en unes condicions electorals complexes. A més a més, hem de destacar especialment que tenim un candidat, Paco Blay, molt ben valorat per la ciutadania i que ha tret uns resultats força meritoris per a ser unes generals, amb la seua candidatura al Senat. Més de 1200 alcoianes i alcoians han votat per ell, i molts més han vist que la seua butlleta restava nul·la perquè havien marcat la casella de Paco en una butlleta en què ja n’hi havia tres marcades! (Alcoi, hi hagut més de 950 vots nuls…).

Consolidem, doncs, el projecte i el nostre candidat. Cada vegada molta gent creu més en el BLOC i demostra la seua voluntat de col·laborar i de participar en aquesta forma, diferent i radicalment democràtica, de fer política, en la qual el protagonista ets tu, són les i els militants, simpatitzants, votants… Estic convençut que aquesta és la millor manera, i que el BLOC d’Alcoi està en les millors condicions per continuar treballant, amb il·lusió i amb confiança, i per començar a afrontar adequadament les ja no tan llunyanes eleccions del 2011; en què, objectivament i després d’analitzar i interpretar aquestes dades locals, ningú no podrà negar, a l’hora d’ara, la possibilitat més que probable que el BLOC esdevinga la clau, valencianista, progressista i ecologista, de la governabilitat d’Alcoi. Està en les nostres mans, està en les teues mans!    

Cansats com deveu estar de tantes ofertes d’anàlisi postelectoral, aparegudes a doll durant aquestes dues setmanes, que miren de pontificar i d’explicar per què Zapatero no estat capaç de traure la majoria absoluta, davant d’un rival tan fluixet (fins i tot, il capo Aznar ho va mig reconéixer així, en un dels últims mítings de campanya); em permetreu que, com a responsable polític del BLOC, partit a hores d’ara eminentment municipalista i que en aquestos comicis ha demostrat que encara li queden quatre anys d’aprenentatge i d’esforç intens i assenyat per afrontar amb unes mínimes garanties unes eleccions generals, em centre en la interpretació crítica dels resultats del meu partit en l’àmbit del País Valencià.

Algunes amables persones lectores habituals d’aquest bloc, de vegades em retrauen que critique massa els altres partits. No crec que dega ser jo qui els lleve o els done la raó. En aquest post, i espere que no tinga massa motius més perquè servisca de precedent, la crítica serà per al meu partit. D’entrada, però, i com que la majoria dels polítics del BLOC juguem a ser eixa mena de rara avis que creiem en el que fem i sentim la vocació de servei a la gent, pense que és una falta de respecte vers el ciutadà que també en les nits electorals i en les avaluacions polítiques posteriors, tot siguen declaracions farcides d’estratègia partidista, i s’oblide intencionadament l’anàlisi objectiva i rigorosa. Per tot això, doncs, aquestes lletres naixen amb la voluntat de compartir amb vosaltres unes poques evidències no de tàctica política sinó de sinceritat; no d’excuses mediocres ni d’arguments exculpatoris, sinó d’autocrítica, el màxim de constructiva de què siga capaç.

Primera: el PP torna a trencar tot sostre electoral i “se n’ix”, malgrat la seua política tan, a priori nociva per a la majoria dels valencians (especulació urbanística i immobiliària, potenciació quasi exclusiva del sector serveis en detriment dels sectors tradicionals productius, a la cua de les inversions, a la cua en sanitat, a la cua en educació, algunes infraestructures tercermundistes, bloqueig deliberat de la Llei de la Dependència…). I em fa que la seua victòria la fonamenta en haver sabut connectar amb una majoria de centre-dreta i amb un cert sentiment regionalista-folklòric; en una política basada en el creixement econòmic fulgurant i efímer, i en l’espectacle d’abast mundial (Copa Amèrica, Fórmula-1…); en unes xarxes de clientelisme molt consolidades i molt potents; i, per sobre de tot, en una falta d’alternativa progressista real i creïble, protagonitzada per una oposició penosa que deixa molt a desitjar (un PSOE fet un solar que ningú no vol comprar; EU desnonada, i sense deixar d’esmolar falçs, martells i derivats; i el BLOC…, aaii, el BLOC…

Segona: els resultats globals del BLOC-Iniciativa-Verds són molt roïns, ja que, a pesar de coaligar-nos amb una altra gent i que hom pretenia fer creure que “Units som més”, s’ha demostrat que en política dos i dos no solen ser mai quatre —i en aquest sentit, el BLOC podríem donar un bon grapat de lliçons magistrals sobre la qüestió—, i que, al capdavall, la realitat és que “Units hem sigut bastants menys” (com a mínim, vora onze mil…). Per cert, i Iniciativa? Qui són?! Quant han aportat?!

Tercera: si en algun moment, l’objectiu, pírric i resignat, havia estat superar en nombre de vots EU, la realitat és tossuda i claríssima: fracàs absolut. “Sols” ens han tret una diferència d’uns 35 mil vots, i en més de 360 municipis estan per davant de nosaltres en resultat… No està malament!

Quarta: aquesta nova aposta estratègica de l’Executiva Nacional, evidentment ha tornat a ser un error (necessari? Permeteu-me’n els dubtes…). I sobre això, hi ha una dada ben significativa que em costa d’entendre: no hi ha hagut cap contesa electoral no local (autonòmiques, generals o europees), en què el BLOC s’haja presentat sol, en què no haja buscat unes altres aliats…; i en totes les aliances, els resultats mai no han estat els esperats, sempre ha disminuït el nombre de vots! A més a més, no podem oblidar, que aquesta línia política de pactes (bàsicament a l’esquerra del PSOE i amb partits de dubtosa salut electoral: UPV 1987, Compromís 2007, Iniciativa 2008… Què hi ha algú, ací??), objectivament erràtica (vegeu-ne resultats), ha tingut i té un cost important (definfitiu?), fonamentalment per dos motius: l’electorat que vota BLOC en les eleccions locals percep que mai el BLOC no s’”atrevix” a presentar-se sols, quan en les municipals, sí (feblesa política?); i el mateix electorat teu i el potencial, observen una desorientació ideològica perillosíssima (ara pacte amb el blaverisme [ultra]dretà d’UV, ara amb els esquerranosos comunistes d’EU, ara amb Iniciativa, sempre amb Verds… Sense oblidar CiU i Galeuscat…).

Cinquena: el BLOC som una força (?) jove (uns deu anys) i de fort caràcter municipalista (més de 300 regidors i més d’una vintena d’alcaldes, al llarg del País Valencià), que a hores d’ara, encara no podem comparar-nos a nacionalismes centenaris i consolidats com el català, el basc o el gallec. Si aquests han estat condicionats pel bipartidisme atroç i pel recurs socialista del vot de la por, cal pensar que amb molta més raó, ho hem patit els del BLOC. Dit això, considere que tot i ser un argument real, si és l’únic o el principal que algú esgrimix, fa massa olor de fàcil i de pobre.

I ara, què en fem de tot plegat? Els propers dies, si us abellix, parlem d’Alcoi i de la comarca, i mirarem cap al futur… Per això de ser constructius, si més no. Bones vacances per qui les tingueu!

En aquestes eleccions al Parlament espanyol, molta gent creu únicament que vota Zapatero o Rajoy. No és veritat i, èticament, si ens creguérem de veres això de la democràcia —cosa que no sol interessar a les grans multinacionals del vot PPSOE— hauríem de fer l’esforç de deixar ben clar, que els únics votants que poden elegir entre aquests dos candidats són aquells que estan censats a
la Comunitat (?) de Madrid. Nosaltres, les valencianes i els valencians, segons en quina circumscripció provincial exercim el nostre dret a votar, ens toca elegir entre els Trillo, Soria, De
la Vega, González Pons, Sevilla, Costa i companyia (i alguns d’eixos qui són!!??)…

També és cert, per a ser justos, que el vot a la marca electoral, candidat a banda, afavorix, òbviament, els interessos dels mediàtics Zapatero-Rajoy, ja que sumen més escons en la lluita final per governar les Espanyes…

Ben mirat, però, en el fons aquest no és un vot massa diferent al d’aquelles forces, com ara els de Llamazares, que aspiren i ja s’estan postulant obertament com a hipotètics ministres-crossa dels socialistes… Al remat, independentment de les sigles, l’objectiu dels comunistes i no-sé-qui-més d’IU és el mateix que el de l’esquerra estatal i centralista del PSOE: Zapatero, president… (I amb aquesta alternativa, en quina posició quedem nosaltres? Està ben clar: els interessos del País Valencià, a la cua de les prioritats, com en aquesta legislatura! Quina força i quin pes hem tingut i tindrem els valencians en la política de l’estat?…).

Si ens centrem, doncs, en els candidats de la nostra circumscripció de les comarques del sud del País, trobem Bernat Soria, polític conegut i reconegut pel seu prestigi professional infinitament més productiu que la seua lluita per la defensa dels interessos valencians; i que aquesta setmana  demostrà el seu tarannà demòcrata i personal quan es negà a debatre amb Rafa Climent, alcalde de Muro i candidat del BLOC al Congrés per Alacant, en una ràdio murera (“Yo con ése no debato, ¿quién es?, sembla que li digué als responsables de l’emissora, quan el convidaren al programa)… Quina talla humana i política… Feredat em fan aquests tipus de  “progressistes”…

D’una altra banda, a l’altre costat del quadrilàter bipartidista per excel·lència, que és i que molts volen que siga aquest combat polític, hi ha el patètic Trillo… Sí, el mateix de les mentides de les morts del Yakolev-42, i de la històrica gesta de la “Reconquista de Perejil”… Eixe personatge mediocre que representa un partit que en quatre anys no ha fet cap proposta constructiva, ni cap defensa dels interessos valencians; i que s’ha dedicat ha llevar-se la careta i com pot arribar a ser de xenòfob, amb els immigrants amb menys recursos; enganyar i manipular amb el terrorisme; dividir la societat amb la hipocresia de l’”España se rompe”; anar del bracet i mobilitzar el sector més retrògrad i nostalgicofranquista de l’Església catòlica; exaltar la demagògia i el pseudofeixisme amb les proclames anticatalanes sobre l’aigua i la nostra llengua… Candidat d’un PP, que en l’oposició (per molts anys!), s’ha comportat de manera cínica, tramposa, deslleial, immoral i antidemocràtica, amb la intenció i l’”estratègia” de mobilitzar els seus, i de sembrar d’abstenció la resta de la societat… Així es comporta un demòcrata de veritat, senyors Trillo, Camps, Elorriaga, Rajoy? I és que en política i en la vida no val tot, no pot valdre tot, senyors del PP; i a alguns de vostés, sembla que aquest vestit de la democràcia els ha vingut una mica massa gran aquestos quatre anys, no?

“Ens hem d’oposar amb totes les nostres forces a la idea que es pot dir o fer el que siga necessari per guanyar unes eleccions… Això és exactament el que no funciona al nostre sistema polític”, diu Obama, l’aspirant a candidat demòcrata als EEUU. Aquesta és un pràctica política de la qual els candidats del BLOC en fan bandera. Paco Blay, candidat al Senat per Alacant, des de fa quatre anys, amb el seu estil de moderació i de trellat, a l’Ajuntament d’Alcoi; i Rafa Climent, amb la seua política eficaç i de proximitat, que fa que els seus veïns de Muro li atorguen la seua confiança en forma de majories absolutes.

Entre les persones i els polítics candidats per Alacant, no hi ha color, ja ho veieu. Hem d’apostar pels nostres, pels de la terra, perquè són els únics que es creuen la política com a una vocació de servei al seu poble; i perquè són els únics que defensen el País Valencià i la seua gent, com a la prioritat absoluta que dóna sentit al seu compromís polític. El diumenge 9 de març, no passes de tot, no caigues en el parany del vot útil (alerta amb la hipotètica i perillosíssima majoria absoluta del PSOE, perquè la victòria ja la tenen!), i vota Rafa i Paco. Vota BLOC-INCIATIVA-VERDS!