tesalín
diumenge, 31 maig de 2009Ara fa vint-i-cinc anys, una colla de xavalets entre deu o dotze anys vam fundar el Teatre Salesià Infantil, el TESALÍN. El seu motor i el principal dinamitzador fou un mestre molt jove que, llavors, acabava d’iniciar la seua carrera professional al col•legi del salesians del “Centre”, anomenat Jordi Ponsoda.
Encara recorde —ja una mica vagament, això sí—, com un dia, a la vesprada, després de classe, ens ajuntàrem en un aula del col•le amb la intenció de començar a sentir-nos partícips d’un nou projecte, al qual havíem de batejar… Allí va nàixer el Tesalín; segurament, el grup de teatre infantil i juvenil, amateur, més important de la història d’Alcoi. Una ciutat, per cert, en què hi ha hagut des de sempre una tradició teatral ben arrelada; i de la qual han nascut, i, encara, estan naixent algunes i alguns de les actrius i dels actors més importants del panorama teatral valencià-català, i, fins i tot, estatal.
Jordi Davó (candidat a les eleccions europees pel BLOC); Jordi Miquel Sempere; Víctor Correcher; Juanito Coderc; Pau Durà (actor consolidat en aquest món de la faràndula i de les sèries de televisió, en l’àmbit de tot l’estat); Alejandro Payà; Xavi García; Jaume Carbonell; el meu company de faena a La Salle, Marc Segura; i jo mateix; vam ser alguns d’aquells xiquets —ara ja de 35 o 37 anys—fundadors del grup, que divendres ens vam tornar a trobar, amb uns altres com Garzzi o Ximo Llorens, per commemorar aquesta data entranyable, i tancar tot aquest any d’aniversari tesaliner.
Al llarg d’aquest any i gràcies a la capacitat organitzadora i de convocatòria de Jordi Ponsoda i el seu inseparable col•laborador, el gran i incombustible Alfredo Ribas, hem tingut el privilegi de retrobar-nos els vells amics, i de compartir, una altra vegada, l’experiència màgica de xafar un escenari i de deixar-te dur, de la mà de les fades i els donyets del teatre, per aquest món suggerent i torbador. Al Nadal, ens vam aplegar per tornar a fer la nostra obra de “referència”: el famós betlem de salesians, La Cuna del Mesías; i, despús-ahir, davant un teatre ple a vessar de gran part de les forces vives i del bo i millor de la nostra ciutat, acompanyats càlidament i solidària pels ballets d’Alcoi, els músics d’Àngel-Lluís Ferrando, i els petits grans herois de “Faula Teatre”, ens vam atrevir a representar, sota la direcció de l’entranyable exprofessor nostre, José Miguel López, una versió lliure, molt lliure, del famós Somni d’una nit d’estiu del mestre Shakespeare… —Ai, si sir William haguera pogut alçar el cap i ens haguera vist fent el “perot”, parelles enamorades i desenamorades amunt, còmics i personatges fantàstics avall… Espere que siga capaç de perdonar les nostres mancances voluntarioses i la nostra innocent gosadia artística!
Al final de l’obra, estava content, satisfet, orgullós de com havia eixit tot plegat (molta gent que em coneix per uns altres motius i que no sabia de la meua vis artística —un tant frustrada, val a dir…—, em felicitava, gratament sorpresa i tot!); però, sobretot, de sentir que havia tornat a visitar un passatge tendre i fonamental de la meua infantesa adolescent… Eixe que es movia i respirava entre les bambolines i el polsim del vell teatre; que creixia i anava desfent els primers nusos dels misteris de l’existència, entre pilotada i pilotada, arrecerat entre els murs i les pedres de la memòria vida dels seus patis… Eixe que et regala el bé tan preuat i el car privilegi de trobar l’entrellat i el sentit últim d’alguna de les teues vides…
El pobre Davonet, el nostre candidat, en les hores prèvies a l’estrena, patia les exigències i els cansaments de la campanya electoral en què està immers, i trabucava el seu paper de Rovell amb algun fragment de l’argumentari de campanya dels seus mítings; a més, ell tancava l’obra i, tot seguit, havia d’arrancar a córrer cap a Castalla, perquè l’esperaven en un sopar-festa de campanya. En el meu cas, com a Demetri, em tocava iniciar la història i rebutjar incomprensiblement les requestes d’amor apassionat d’Helena, tot esforçant-me per no adreçar el meu cabreig i girar-me a la cara de l’alcalde Sedano, que es trobava al pati de butaques, i em recordava la intervenció que havia tingut amb ell, unes hores abans al ple municipal…
L’esforç, però, va pagar la pena… I tant! Si fins i tot ja estem pensant de preparar-ne una altra!! Tremoleu els dramaturgs del món mundial!! Que els del Tesalín estem disposats a destrossar un altre text!!!
Per cert, no oblideu que dimecres que ve, 3 de juny, us espere a totes i a tots, a les 20 h al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi, per fer una cerveseta i intercanviar opinions i impressions amb l’únic candidat alcoià que es presenta a les properes eleccions europees, en la llista de l’única coalició que defensa de veritat i amb garanties no els interessos dels grans estats centralistes, sinó les necessitats i el futur dels valencians i dels alcoians: Jordi “Rovell” Davó.






