rafel carbonell

Ara fa vint-i-cinc anys, una colla de xavalets entre deu o dotze anys vam fundar el Teatre Salesià Infantil, el TESALÍN. El seu motor i el principal dinamitzador fou un mestre molt jove que, llavors, acabava d’iniciar la seua carrera professional al col•legi del salesians del “Centre”, anomenat Jordi Ponsoda.

Encara recorde —ja una mica vagament, això sí—, com un dia, a la vesprada, després de classe, ens ajuntàrem en un aula del col•le amb la intenció de començar a sentir-nos partícips d’un nou projecte, al qual havíem de batejar… Allí va nàixer el Tesalín; segurament, el grup de teatre infantil i juvenil, amateur, més important de la història d’Alcoi. Una ciutat, per cert, en què hi ha hagut des de sempre una tradició teatral ben arrelada; i de la qual han nascut, i, encara, estan naixent algunes i alguns de les actrius i dels actors més importants del panorama teatral valencià-català, i, fins i tot, estatal.

Jordi Davó (candidat a les eleccions europees pel BLOC); Jordi Miquel Sempere; Víctor Correcher; Juanito Coderc; Pau Durà (actor consolidat en aquest món de la faràndula i de les sèries de televisió, en l’àmbit de tot l’estat); Alejandro Payà; Xavi García; Jaume Carbonell; el meu company de faena a La Salle, Marc Segura; i jo mateix; vam ser alguns d’aquells xiquets —ara ja de 35 o 37 anys—fundadors del grup, que divendres ens vam tornar a trobar, amb uns altres com Garzzi o Ximo Llorens, per commemorar aquesta data entranyable, i tancar tot aquest any d’aniversari tesaliner.

Al llarg d’aquest any i gràcies a la capacitat organitzadora i de convocatòria de Jordi Ponsoda i el seu inseparable col•laborador, el gran i incombustible Alfredo Ribas, hem tingut el privilegi de retrobar-nos els vells amics, i de compartir, una altra vegada, l’experiència màgica de xafar un escenari i de deixar-te dur, de la mà de les fades i els donyets del teatre, per aquest món suggerent i torbador. Al Nadal, ens vam aplegar per tornar a fer la nostra obra de “referència”: el famós betlem de salesians, La Cuna del Mesías; i, despús-ahir, davant un teatre ple a vessar de gran part de les forces vives i del bo i millor de la nostra ciutat, acompanyats càlidament i solidària pels ballets d’Alcoi, els músics d’Àngel-Lluís Ferrando, i els petits grans herois de “Faula Teatre”, ens vam atrevir a representar, sota la direcció de l’entranyable exprofessor nostre, José Miguel López, una versió lliure, molt lliure, del famós Somni d’una nit d’estiu del mestre Shakespeare… —Ai, si sir William haguera pogut alçar el cap i ens haguera vist fent el “perot”, parelles enamorades i desenamorades amunt, còmics i personatges fantàstics avall… Espere que siga capaç de perdonar les nostres mancances voluntarioses i la nostra innocent gosadia artística!

Al final de l’obra, estava content, satisfet, orgullós de com havia eixit tot plegat (molta gent que em coneix per uns altres motius i que no sabia de la meua vis artística —un tant frustrada, val a dir…—, em felicitava, gratament sorpresa i tot!); però, sobretot, de sentir que havia tornat a visitar un passatge tendre i fonamental de la meua infantesa adolescent… Eixe que es movia i respirava entre les bambolines i el polsim del vell teatre; que creixia i anava desfent els primers nusos dels misteris de l’existència, entre pilotada i pilotada, arrecerat entre els murs i les pedres de la memòria vida dels seus patis… Eixe que et regala el bé tan preuat i el car privilegi de trobar l’entrellat i el sentit últim d’alguna de les teues vides…

El pobre Davonet, el nostre candidat, en les hores prèvies a l’estrena, patia les exigències i els cansaments de la campanya electoral en què està immers, i trabucava el seu paper de Rovell amb algun fragment de l’argumentari de campanya dels seus mítings; a més, ell tancava l’obra i, tot seguit, havia d’arrancar a córrer cap a Castalla, perquè l’esperaven en un sopar-festa de campanya. En el meu cas, com a Demetri, em tocava iniciar la història i rebutjar incomprensiblement les requestes d’amor apassionat d’Helena, tot esforçant-me per no adreçar el meu cabreig i girar-me a la cara de l’alcalde Sedano, que es trobava al pati de butaques, i em recordava la intervenció que havia tingut amb ell, unes hores abans al ple municipal…

L’esforç, però, va pagar la pena… I tant! Si fins i tot ja estem pensant de preparar-ne una altra!! Tremoleu els dramaturgs del món mundial!! Que els del Tesalín estem disposats a destrossar un altre text!!!

Per cert, no oblideu que dimecres que ve, 3 de juny, us espere a totes i a tots, a les 20 h al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi, per fer una cerveseta i intercanviar opinions i impressions amb l’únic candidat alcoià que es presenta a les properes eleccions europees, en la llista de l’única coalició que defensa de veritat i amb garanties no els interessos dels grans estats centralistes, sinó les necessitats i el futur dels valencians i dels alcoians: Jordi “Rovell” Davó.

Les ciutats, d’alguns manera, també són com les empreses: entitats col•lectives que han d’estar preparades per a competir en un entorn molt disputat. A ningú no se li escapa que una ciutat, o una empresa, que no dispose d’una connectivitat suficient està condemnada al fracàs, a un futur molt negre.

Les comunicacions són, per tant, un element fonamental per a poder encarar un esdevenidor esperançador, atractiu i amb bones oportunitats per a tots. De manera anàloga, doncs, una desconnexió amb la resta del nostre país, del nostre estat, i més enllà, ens arracona i ens deixa al marge.

En aquestes línies, toca parlar sols de les comunicacions ferroviàries, sistema transport de futur tant per a passatgers com per a mercaderies. Sabeu amb quins pobles i ciutats està connectat Alcoi per tren? Jo us ho recordaré: Agres, Agullent, Albaida, Benigànim, Bufalí, Cocentaina, el Genovés, la Pobla del Duc, Montaverner, Ontinyent, València i Xàtiva. És a dir, qui puge al tren en l’estació d’Alcoi pot anar directament a una d’eixes destinacions, i a cap ni una més! Sincerament, i amb tots els respectes, creieu seriosament que Alcoi pot aspirar a ser competitiu només amb eixos destins?

Ara, vegem algunes destinacions a les quals es pot arribar directament, si pugen al tren en l’estació de Villena: A Coruña, Aguilar de Campoo, Alacant, Albacete, Albatera–Catral, Alcázar de San Juan, Alzira, Alhama de Múrcia, Almagro, Almansa, Aranjuez, Àvila, Balsicas–Mar Menor, Barcelona, Benicarló–Peníscola, Benicàssim, Béziers, Callosa de Segura, Cambrils, Campo de Criptana, Carcaixent, Cartagena, Castelló de la Plana, Ciudad Real, Crevillent, Daimiel, Elda–Petrer, Elx, Figueres, Gijón, Girona, L’Aldea–Amposta–Tortosa, La Encina, La Roda de Albacete, León, Lorca–Sutullena, Madrid, Manzanares, Medina del Campo, Mieres–Puente, Moixent, Montpellier, Múrcia, Narbona, Novelda–Asp, Oriola, Orpesa, Ourense, Oviedo, Palencia, Perpinyà, Pontevedra, Portbou, Reinosa, Sagunt, Sahagún, Salou, Santander, Santiago de Compostela, Sax, Segovia, Silla, Socuéllamos, Tarragona, Torre Pacheco, Torrelavega, Torrellano, Totana, València, Valladolid, Vigo, Villarrobledo, Vinaròs, Xàtiva, Zamora…

No hi ha color, veritat? Quina ciutat penseu que té més possibilitats de progressar més, i quina corre el risc real d’enfonsar-se, en un futur pròxim? Quan des del BLOC reivindiquem la necessitat d’una línia fèrria Alcoi-Alacant, no estem plantejant només una connexió per tren de la nostra ciutat amb Alacant-ciutat, exigim estar connectats amb tota la xarxa ferroviària d’abast valencià, espanyol i europeu.

Actualment, la línia fèrria que connecta València i Alacant no és ni recta ni directa, es desvia per a entrar quasi a Castella–La Manxa (La Encina), tot esquivant l’interior valencià (Alcoi i comarques adjacents). Un desficaci miop i impropi del segle XXI, i de les nostres necessitats.

Amb una nova línia de tren València-Alacant, recta i directa —paral•lela a l’autovia—, i amb parada a Alcoi —amb una nova estació—, els alcoians estaríem en connexió amb els principals pobles i ciutats del País Valencià, d’Espanya i d’Europa…

El BLOC d’Alcoi ja fa molts anys (més de quinze, des de Nacionalistes d’Alcoi!) que ho estem plantejant i que ho reivindiquem. I mentre, les dues grans franquícies electorals, PPSOE, han demostrat a bastament, que quan manaven en totes les administracions (Alcoi, Alacant, València i Madrid) l’únic que han fet —i continuen fent!— per Alcoi i pel seu tren és dedicar-se a posar excuses i a culpar-se entre ells, sense mai abordar seriosament la solució d’aquesta qüestió clau per al nostre futur. Els col•lectius empresarials i la resta d’agents socials s’han sumat obertament a la proposta i s’han posicionat favorablement al respecte. La Cambra de Comerç també ho reconeix i ho contempla. A què esperen eixos partits? Alcoiania només de boqueta?

Fets, senyores i senyors, és hora dels fets, i no de tantes paraules, de tantes promeses buides, plenes de fotos i somriures de “bon xic”, passades de moda, que ja no serveixen per als reptes d’aquest temps… Fets, temps… No podem permetre’ns perdre ni el tren, ni més el temps… És temps d’agafar el tren del canvi!

PD: Al caliu de la recent renovació ministerial promoguda pel Sr. Zapatero, i atesa l’alegria amb què el secretari general del PSOE-Delegació Comunitat Valenciana ha rebut l’arribada al Ministeri de Foment del Sr. José Blanco, amb qui diu mantenir una relació i una sintonia fantàstica; imagine que el PSOE local ja deu estar demostrant el seu poder i el pes dins del seu partit, i haurà convençut el Sr. Alarte perquè aprofite el seu feeling amb el nou ministre, socialista i molt “amic” dels valencians, i amb la nova secretària general d’infraestructures del ministeri (la valenciana Rodríguez-Piñero), per tal de solucionar d’una vegada el futur del nostre tren, veritat?

No malbarateu aquesta oportunitat única, perquè, altrament, si no ho aconseguiu, em fa que la majoria del poble d’Alcoi no acabaria d’entendre per a què li serveix un partit que, tot i disposar d’un president de govern i d’un ministre a Madrid dels “seus”, no és capaç d’aprofitar-ho per influir realment en la defensa dels interessos alcoians…

Després de tantes setmanes sense poder escriure i compartir amb tu, al meu “bloquet”, he trobat un grapat de minuts per ordenar, de manera més o menys intel·ligible i des d’una certa perspectiva que dóna el temps, un munt de sensacions que, per raons diverses, he experimentat al llarg d’aquestos dies. 

En tot el procés precongressual del mes febrer, de vegades em reprimia les ganes de contar-vos coses, converses i intrigues…; i contínuament, ofegava la necessitat de desfogar-me, amb la vostra complicitat anònima i invisible, tot just en acabar alguna telefonada interminable o alguna trobada més o menys furtiva, a les quals era positivament impossible trobar-los algun sentit o alguna explicació amb una mínima dosi de trellat… 

En fi, deu ser això del procés congressual d’un partit polític: una colla de gent, cadascú de son pare i de sa mare, convivint sota la bandera i les veles d’un mateix vaixell; albirant, de tant en tant, horitzons diferents, bé des de la proa bé des de la popa; virant alguns cap a l’esquerra de babord i uns altres, alhora, cap la dreta d’estribord; i, a la fi, una vegada superades alguns parells de tempestes passatgeres, uns quants, poal en mà, alleugerint la nau d’una mica d’aigua incòmoda, que s’escolava pels badalls, i redreçant el rumb cap a un port ben esperançador… Però costa, collons! 

Al final, la sensació que se’m queda del congrés nacional del BLOC que celebràrem fa ara prop d’un mes, és molt més positiva que negativa, sobretot des del punt de vista personal. I és que per a una persona que sempre havia somiat a ser polític, i a dedicar-se a aquesta capritxosa i complicada activitat de servir als altres; arribar a ser membre de l’Executiva Nacional del teu partit, i formar part del petit grup de persones que tenen el privilegi de representar i de dinamitzar la teua organització política, des de la Secretaria de Política Institucional i Municipal —una de les més importants, per a un partit amb clara vocació municipalista—… És un orgull i una de les satisfaccions més especials de la meua vida! 

I sent que m’espera una tasca dura i, sovint, desagradable i desagraïda; i sé que, pel camí, em deixaré uns quants quilos de salut, entre reunions, preocupacions i quilòmetres; i pressent que la meua família, l’actual i la futura —ja fa més de cinc mesos que està fent camí un altre rafeta “gamberro”, com son pare—, sempre seran les persones més sacrificades, les que més m’estimaran i, per això, les que més trobaran a faltar la meua presència com a parella, pare, fill, amic…   

No obstant, també tinc la sensació, coneixent-me com em conec, que sóc un home lluitador, que mai no s’amaga davant les grans oportunitats, i que es motiva i es creix quan es planteja un repte personal important… A més, i responsable com em sé i em sent, sense oblidar mai que la meua vocació és aquesta nova faena política, a la qual em dedicaré en cos i ànima; però, que la meua prioritat de vida és que la meua gent no tinga mai la sensació que li falta un pare o una parella. Aquest difícil equilibri és el meu objectiu vital actual.  

Sensacions, il·lusionadores i plenes de vida… Sensació d’esperança i de ser una persona privilegiada… Sensacions positives de faena ben feta i de convenciment d’haver elegit el millor camí de tots els possibles… Sensació de saber que, de la mà de molts i de moltes altres, estàs fent i construint història, en minúscula, la del dia a dia, la de veritat… Sensació que la Política i el BLOC et regala l’oportunitat única d’escriure, de la teua mà i amb el teu traç, eixa petita i gran Història del teu poble i de la teua gent…

A l’hora d’ara, i quan ja fa prop d’un mes de la publicació de la ponència política i estratègica del V é Congrés en el web del BLOC, em resulta summament curiós com els mitjans de comunicació valencians “de masses” més habituals, no se n’han fet cap ressò, o en tot cas, un de ben migrat… 

Que ni Levante-Información, ni Las Provincias, ni El País, ni la SER, ni la COPE, ni Canal 9, ni Ràdio, ni…; pràcticament, encara no n’hagen fet cap esment, si més no de les parts de la ponència més susceptibles de generar “polèmica més o menys interessada”, és, al meu parer, misteriosament significatiu… I no oblidem que estem parlant d’un dels documents potser més importants, pels objectius a què aspira assolir, en la història del tercer partit del panorama polític valencià! 

Bé, la veritat és que per a què ens hem d’enganyar… A ningú, no se li escapa que cadascun dels mass media descrits en el paràgraf anterior defensen una línia ideològica molt clara i aposten per unes preferències partidistes molt concretes… I per què no pensar que eixe silenci sospitós es puga explicar en el fet que la ponència del BLOC els ha resultat un punt inquietant? Igual els ha descol·locat o, fins i tot, els posa una mica nerviosos… De ben segur, això sí, que no els ha agradat, ni a ells, ni als seus consells editorials. Què hi farem! Mala sort… 

És possible que els irrite perquè l’entenen com una mossegada a la jugular de les apostes respectives per les “seues” forces polítiques de referència: el PPSOE. La ponència mira de configurar un BLOC al qual ja no se li poden associar vells tòpics marginals, ja que a partir d’ara vol esdevenir realment un ESPAI VALENCIÀ de PROGÉS; una força central  en la qual caben totes i tots aquells vulguen i els interesse ser valencians; que assumeix tot allò que el País Valencià necessita per tal d’assolir més quotes d’autonomia política i més recursos per augmentar la qualitat de vida de la seua gent. La ponència configura un BLOC netament progressista i modern, en clara competència amb un PSOE valencià més que mediocre i passat de moda. I, sobretot, la ponència rellança un BLOC clarament valencianista, que se situa frontalment davant d’un PP pseudoregionalista que se les vol donar cínicament de “valencianero”. 

En definitiva, que em fa que el silenci dels mitjans només pot interpretar-se com un encert, per part nostra. El BLOC no és, precisament, sant de la devoció de cap dels mitjans valencians establerts. Si ells hagueren trobat algun motiu per a desacreditar-nos d’alguna manera, amb l’excusa de la nostra ponència, segurament ja ho hagueren fet. I no ha estat el cas… 

La ponència estratègica del BLOC, doncs, des d’aquest punt de vista, en alguna mesura ja ha guanyat. Per què no creure que, potser, hem pegat en el clau, per fi! 

Que la vida ens cuide bona cosa en aquest nou 2009 i que aquest any, que es preveu tan complicat, s’aproxime el màxim possible a aquell que estem somiant… Bon Any i millor BLOC!!

La ponència política del BLOC per al proper congrés nacional sembla que està sent, per a  alguns, una mica polèmica. Ho entenc i, en bona mesura, m’alegre que no passe desapercebuda, perquè naix amb la voluntat de ser el document de la refundació del BLOC; aspira a recollir les línies estratègiques claus que han de fer de la nostra organització un partit realment competitiu electoralment, d’una vegada per totes; i ha d’esdevenir el conjunt de propostes que actualitzen i adapten el missatge nacionalista valencià, al segle XXI. En eixe sentit, la ponència ha complit la seua finalitat primera: sorprendre, obrir ulls, sacsar ments adormides o acomodades, i estimular la reflexió serena i el debat constructiu.  

Entenc menys, però, algunes crítiques, em fan pensar que interessadíssimes, d’algunes persones que o bé no han llegit completament i detinguda la ponència; o bé, sembla que no han tingut gaire intenció de fer un exercici d’interpretació textual, mínimament objectiu. Em fa que ningú al BLOC, i menys jo o els meus companys redactors de la ponència, no té intenció de renunciar a res, ni de deixar de ser, ni d’abandonar cap valor fonamental, ni de trair cap origen. Ans al contrari!! Us convide a llegir-la sencera, si encara no ho heu fet… 

Els ponents si busquem realment alguna cosa és: harmonitzar les diferents sensibilitats valencianistes, al voltant de poques premisses bàsiques (ja ho deia el mestre Fuster: “en la vida, de conviccions, tan sols en calen tres o quatre”). Aglutinar les diferents opcions nacionalistes valencianes, sense renunciar a sentir-nos hereus de tota la tradició del valencianisme polític del principi del segle XX, ençà; des dels independentistes dels Països Catalans, fins a aquelles persones se senten tan valencianes com a espanyoles, però que s’identifiquen amb aquesta terra, amb aquest país, perquè volen i els convé. Fer del BLOC una opció política més pragmàtica i més realista, més pròxima als reptes i a les inquietuds de la societat valenciana del segle XXI… Al capdavall, deixar una mica de banda l’afició per l’onanisme intel·lectualoide al voltant de la llengua, la cultura, la bandera, la història…; i convertir-nos en un partit polític seriós que també sap fer valencianisme en castellà i en les grans capitals…   

Si us he de ser sincer, en el moment de redactar i d’elaborar les idees de la ponència, almenys de la part que em “tocà” (sembla ser que una de les més controvertides), sobretot vaig pensar en aquells receptors valencians, en aquelles “persones de carrer”, als quals tothom, com a representant polític, voldria i hauria d’adreçar-se: el meu veí de replanell, la meua cosina que treballa en una botiga de roba o el quiosquer que em ven la premsa diària… 

A tots ells, valencianes i valencians, valencianoparlants i castellanoparlants, hem volgut presentar-los una opció que fóra assumible de forma fàcil, ràpida i senzilla. Clara. 

Cap d’ells em parla, habitualment, de qüestions simbòliques o identitàries, només de problemes quotidians. I el BLOC ha d’estar al costat d’eixa gent, de forma desinteressada i al servei de tots. 

A ningú, no cal exigir-li cap heroïcitat, ni cap professió de fe, ni cap renúncia de les seues conviccions més íntimes; amb aquest document, hem mirat d’oferir el BLOC com a una eixida política que trencara amb la dualitat blanc/negre. 

Hem pretés fer-los veure que hi ha més alternatives que l’empobridor bipartidisme del PPSOE. Que hi existeix una força política pròpia i valenciana, alternativa, jove, moderna i femenina, com és el BLOC, que assumeix tot el que és valencià, tot allò que la societat del segle XXI percep com a valencià (símbols, llengua, economia, comunicacions, empreses…), i que ho fa des d’una perspectiva de proximitat. 

És evident, doncs, que la meua prioritat, com a redactor d’un document d’estratègia política, no hi va ser l’especialista de la història, la lingüística o la vexil·lologia (persona estudiosa de les banderes)… Hem de creure definitivament que el BLOC és una organització política, l’objectiu fonamental de la qual és aconseguir el màxim de vots i de recolzaments possibles, per tal de poder gestionar amb la vocació de millorar la qualitat de vida de la ciutadania a qui volem representar, i de fer del nostre país una terra més valenciana, amb més recursos i amb més autonomia (federalitzada, confederalitzada, independent… Hi caben totes i tots!). Si no volem dedicar-nos-hi, amb tots els respectes, més val que fundem un ateneu o una associació cultural, perquè aquest joc de la política va, justament, d’això…  

Aquestos són els reptes reals que planteja la ponència. En continuem parlant…

En plena crisi, eixa que deixa, al dia, huit persones sense faena a Alcoi; i, a la comarca, supera els més de deu mil aturats… Als dos grans partits del nostre panorama polític, a eixes dues grans maquinàries electorals que són el PPSOE, se’ls ocorre ara traure les navalles i desempolsar els astrals de guerra per tal de solucionar les seues situacions internes i els seus interessos partidistes, de cara a no-sé-quins-congressos-provincials. 

No, no sembla el millor moment de preocupar-se per quotes de poder ni per personalismes, en aquestes circumstàncies en què la gran majoria de les persones, alienes i molt allunyades d’aquestes disputes sainetesques i artificials que desacrediten la figura dels polítics, tenen veritables dificultats per arribar a final de mes, per emplenar el carro de la compra i per pagar el malson de la hipoteca. 

I és que en aquesta situació actual, en la qual el BLOC esdevé l’única formació en el panorama polític alcoià, amb unes perspectives de futur optimistes, plenes de creixement, cohesionat, i amb una vida i un dinamisme intern ben interessant, que mai no havia tingut fins ara… Si us sóc sincer, el cos et demana criticar obertament, ficar el dit en l’ull dels rivals dels altres partits, destacar, i cridar als quatre vents què malament estan els altres i què bé estem els nosaltres!! 

Molt bé, ja està fet. I què? Què solucionem amb això? Amb la mateixa sinceritat amb què m’ix de dins la proclama del paràgraf de dalt, també us dic que els del BLOC no som així. Igual som estranys, innocents o simplement entenem la política diferent i no juguem a això que cansa tant als ciutadans; però que el PP alcoià, amb tota la seua majoria absoluta, estiga preocupat per quants judes —fill meu, per què m’has abandonat?— deserten, abandonen el zaplanisme apestat i se’n passen a les files del campsisme victoriós; o que el PSOE, versió Doctor Sempere, en compte d’ocupar-se de per què en les eleccions locals perd vora huit mil vots respecte de les estatals, i de com pot contribuir a trencar la majoria de Sedano-Dr. Jekill-Mr. Hyde, estiga aniquilant-se —em ric jo de Caín i Abel— feroçment i sense treva entre ell… És la pitjor notícia que se’ls pot donar, a les alcoianes i als alcoians. També al BLOC. 

Els polítics del BLOC mirem sempre de ser responsables, estar a l’alçada d’aquestes circumstàncies tan adverses, i treballar per contribuir que la gent puga superar aquesta situació tan greu; per eixa raó, en compte de preocupar-nos i capficar-nos a aprofitar estratègicament la situació partidista dels del sempre, PPSOE, des que esclatà la crisi, ens hem dedicat a presentar, cada setmana, desenes d’alternatives i de propostes econòmiques i laborals que ajuden a pal·liar els seus efectes. Les hemeroteques, les fonoteques i els correus electrònics en són testimoni, per si hi ha alguna persona incrèdula que creu que aquesta afirmació sona massa a un brindis gratuït al sol… 

En l’altre cantó, en canvi, ben al contrari, les dues grans franquícies electorals, PPSOE, amb un altre gran exercici d’irresponsabilitat imperdonable, i de falta de sensibilitat i de vocació de servei públic inexplicable, no són capaços d’aparcar les seues batalletes partidàries i de preocupar-se realment per allò important: solucionar els problemes i procurar el benestar i la qualitat de vida mínimes dels ciutadans, sobretot en aquestos moments tan compromesos i complicats. I alerta, que no estic criticant la lluita partidària en si, que és lícita i que és pròpia de tots els partits i de tots els grups humans…; simplement, que ara no toca. Els alcoians i les alcoianes es mereixen molt més, necessiten actituds i comportaments ben diferents. 

Sr. Sedano, en l’últim ple, digué que si haguera d’elegir entre la política i Alcoi, elegiria Alcoi; i, a més, es cansa vosté de proclamar que està deixant-se la pell pels alcoians… Demostre-ho!! Deixe d’enganyar la gent i faça, d’una vegada, allò que diu; perquè una persona que no complix la seua paraula, què li queda? I un polític que no es capaç de fer realitat la seua paraula, no pot ser mai de fiar… 

Senyores i senyors del PSOE: deixen-se d’històries i ja està bé de regalar el govern municipal a aquesta gent del PP, que s’ho està carregant quasi tot i ens està hipotecant el futur! Sense vostés, hui per hui, és impossible el canvi… 

Alcoi està en crisi, i per a solucionar-la, no ens podem permetre que els dos partits polítics més votats juguen a estar en crisi!! L’única cosa que se’m queda bastant clara, de tot plegat, és que contra la crisi menys partidisme, i molt més treballar i fer propostes; i pel que estan demostrant els uns i els altres, menys PPSOE i molt més BLOC!    

Sí, esteu llegint bé. Per desgràcia, per a la butxaca dels contribuents, és a dir la teua i la meua, quasi catorze milions de les antigues pessetes va costar la decisió del Sr. Sedano d’anar de viatge al Japó, amb el pretext de promocionar les Festes de Sant Jordi. Per a ser exactes, l’Ajuntament d’Alcoi es gastà 16 497 euros perquè el nostre alcalde, alguns dels seus assessors, uns quants tècnics municipals professionals de la matèria, regidors del PP, l’exportaveu adjunt del grup municipal del PSOE, i el portaveu d’EU passaren uns dies fantàstics al país dels samurais. Dels 67 000 euros restants, el Sr. Fernando Pastor ens aclarí a l’últim ple que podíem estar tranquils, ja que provenien d’una subvenció del Ministeri… Com si eixos diners públics del govern de Madrid, no els pagàrem també, d’alguna manera, les alcoianes i els alcoians!

Com a ciutadà i, especialment, com a polític i representant públic de la ciutat d’Alcoi, em dol i m’indigna que en aquesta època de crisi tan brutal que estem patint, en la qual molta gent del meu poble no arriba a final de mes, no té faena i la hipoteca se la menja pels peus…; l’Alcalde Sedano en compte de preocupar-se de com ajudar a les persones i a aquells que més ho necessiten, s’haja dedicat a organitzar viatges (Nova York, Moçambic, el Japó…) no amb els seus diners, sinó amb els diners de tots…

Els regidors del BLOC, amb la intenció de  ser coherents amb la nostra vocació política de servei a la gent, vam ser els únics que, per honradesa i per dignitat, ens vam negar i ens hem negat a participar en qualsevol d’aquestos capritxos luxosos. Encara no han realitzat cap avaluació seriosa dels beneficis i de les repercussions positives de l’anterior visita de la Festa a Nova York (heu vist cap nord-americà, al llarg de l’últim any, visitant la nostra ciutat o participant en les passades Festes de Sant Jordi?!), i ja se n’han tornat a anar a “fer alcoiania”, ara cap a l’altra punta del món… Mentre Alcoi continua enfonsant-se una miqueta més: ni un metre de sòl industrial públic creat en tots els anys de govern del PP de Peralta-Sedano; empreses tancant; cada volta menys faena; un Ajuntament endeutat i un alcalde que, entre promeses incomplertes i cara de bon xic, encara no ha demostrat l’autonomia, la determinació, ni la visió política suficients per a dissenyar i fer realitat cap projecte de ciutat de futur i amb futur…

Fa unes setmanes, la Caixa de Catalunya elaborà un informe (La inclusión social en España) en el qual aportava algunes dades força preocupants. Al 2006, ben lluny aleshores de la crisi actual, el nivell de pobresa en l’estat era del 20% de la societat. Al País Valencià de les Copes Amèrica i de les macro visites papals, hi havia vora un 17% de pobresa moderada (persones que cobren menys de 6860 euros anuals o parelles, suposant que no tenen fills, que no arriben a 10229 euros a l’any); quasi un 7% de pobresa alta (menys de 4473 euros per persona o 8234 per parella); i més d’un 3% de pobresa severa (menys de 3219 euros anuals per individu o 4829 la parella). I n’hi ha més: el 31% de les persones grans (sobretot dones vídues, amb pensions molt baixes) se situen sota el límit de la pobresa; i el 34% de les parelles joves amb fills, estan en risc d’exclusió social… Us imagineu amb la gravíssima situació econòmica del 2008, com s’hauran disparat aquestos percentatges de nous pobres? Deu fer feredat…

Des del BLOC, la nostra manera d’aportar possible solucions que contribuïsquen a pal·liar una mica els efectes d’aquesta crisi és presentar en tots els plens mensuals alguna moció, algun prec o alguna pregunta en la línia d’afavorir la millora de la situació econòmica. Sabeu quina és l’actitud i les decisions que pren el PP del Srs. Sedano i Peralta per ajudar a superar la crisi? No sols “cremar” els diners de les famílies alcoianes en eixos viatges que hem esmentat, o regalar-los a discreció entre empreses amigues o conegudes com el milió d’euros a la Generala pel “sobrecost” de la Uixola o el milió d’euros anuals a l’empresa del cosí de Peralta per la gestió del Calderón; sinó negar-se a la idea del BLOC de crear una oficina municipal d’ajuda al ciutadà, o passar olímpicament de la nostra proposta d’elaborar un estudi per saber realment quines són les bosses de pobresa que hi ha en la nostra ciutat, per tal d’actuar en conseqüència i abordar aquesta problemàtica tan real i tan dramàtica.

Dimecres de la setmana passada, mentre començava a escriure aquestes línies, l’alcalde Sedano, el seu omnipresent assessor Rafa Peralta i el regidor d’Esports Mario Santacreu, els faltava temps per viatjar a Mallorca per presenciar in situ el partit del Deportivo contra l’At. Balears… Què curiós, no? Per una banda castiguem els esportistes que paguen la crisi amb augments del 50% en les seues quotes i els seus carnets, i els nostres governants municipals, no guarden ni les formes i no dubten a gaudir d’un dia futbolístic a Mallorca… Quina contradicció, quina falta de sensibilitat amb  el col·lectiu esportista alcoià…

83 497 , o si voleu, 13 890 560 de raons i d’arguments per censurar i per criticar una forma de fer política que perjudica la majoria de les alcoianes i els alcoians, i que és impròpia d’un alcalde responsable i preocupat pels problemes i pel benestar dels seus ciutadans.